Història VCF

El legionari d’Honor del VCF

La davantera elèctrica ha passat a la història del València pels seus gols, els seus triomfs, i per la seua humanitat. Amb el seu llustre va eclipsar una època incipient, ombria, que pocs s’atreveixen a contar, i quasi ningú coneix. Els pares d’aquells temps són els que amb el seu treball i sacrifici van fer possible que els llibres d’història hui dia inicien els seus capítols amb els gols de Mundo i amb les assistències de Amadeo. En els albors el futbol coneixia l’honor, doncs la seua heràldica es va basar en els vells codis de cavallers, atorgant honorabilitat, potser en excés, a un esport que amb el pas dels anys ha perdut mística i ha guanyat en vulgaritat.


N’hi han herois silenciats, solapats per innombrables pagines escrites i per altres tantes històries que conten amb un final més dolç i menys tràgic. No obstant això, paradoxes del destí, les paraules que enfosquen a estos personatges invisibles no s’haurien escrit si no fora gràcies a la seua silenciosa llabor. Per a que existira un
Mestalla, primer va haver un Algirós. Per a que gaudírem d’un Gorostiza, primer va haver d’existir un Montes. O un Cubells. no se’m vagen a enfadar les legions de seguidors que arrossegaven estes dos emblemàtiques figures. Solament amb pronunciar els seus noms, es deslligaven acalorades discussions amb un final gens amable per al partidari que es trobara en inferioritat. El Bar Torino pot donar fe d’això.

De tot açò sap, sàvia, molt Leopoldo Costa. Rino. Com se li coneixia. Este talentós extrem, natural de Xella, és una de les figures més importants de la història del nostre club. Un dels integrants de la legió d’honor del València CF, com era coneguda la generació anterior a la davantera elèctrica. I no pels seus títols. Per desgràcia la seua carrera va discórrer per l’edat del amateurisme, on l’única competició oficial era la Copa Alfonso XIII. Tanmateix, va contribuir a construir el club. Fins i tot abans que este existira. De Leopoldo es va dir que ell era el València, i el València era ell.
Rino és molt més que un ex-futbolista. Protagonitza una de les fotografies més icòniques de la nostra història. Ergit, amb mirada recta i fent gala del seu potent físic, apareix suspès en l’aire, abillat amb una impoluta elàstica blanca, amb els cordons de la camisa desnugats, i lluint pantalons i mitjes negres, mentre realitza una bolea que dirigeix el baló rumb al cap de Cubells, davant l’atònita mirada de sengles jugadors rivals. Les seues qualitats futbolístiques, encara que van ajudar a conquistar diversos títols de lliga regional, tenen poc que veure en la seua rellevància històrica. Rino va anar molt més enllà.
Leopoldo Costa, és Pasieguito, és Puchades, Arias, i molts altres. Un solar ple de matolls, una graderia, una sèquia vorejant el terreny, arbres, i unes modestes casetes de fusta que simulaven avantguardistes i moderns vestuaris. Això era Algirós. Abans de cada encontre, amb esmena i dedicació, els futbolistes perdien un hora en condicionar el recinte, en netejar-lo de pedres i males herbes, a col·locar les porteries i pintar les línies. Tot això sense egos ni falses modèsties i sense retribució alguna. Soles ajudats per l’entusiasme dels integrants de la Penya La Tartana, que amb una complicitat entranyable, compartien a posteriori cervesa i tabac amb els jugadors, comentant de forma afable i amistosa les preocupacions que oferirien el partit a disputar.


Rino va conèixer Algirós i Mestalla, en els dos va triomfar, sent l’únic jugador de l’era fundacional que va jugar en primera. Amb 33 anys, després d’ascendir amb el València a la màxima categoria i consolidar-lo en ella, va tindre l’honor de designar al seu successor. Torredeflot va retirar a Rino, i Rino es va retirar triant el moment. El futbol soles li va donar per a muntar una modesta drogueria i per a viure sense aclaparaments. Però Leopoldo Costa, va donar al futbol tot el seu ésser, si no va fer més pel València i per este esport, és perquè no va saber o no va poder.

Penjades les botes, i amb les idees molt clares, fent gala del respecte i admiració que es va guanyar com a persona i futbolista, va tindre la venia per a fundar la primera escola de futbolistes del club. El seu empecinament i la seua visió de futur, va dur a convèncer a propis i estranys de la necessitat de tindre un filial com a colofó a l’escola que ell mateix va crear. No sense esforç i guanyant-se el descrèdit de molts, va aconseguir que el CD Cuenca, que deu el seu nom al carrer on residia, passara a convertir-se en el CD Mestalla, tenint-lo a ell com a primer director tècnic.

Així es va dedicar en cos i ànima a la formació de futbolistes. Com un pare, ens conten les cròniques, tractava als jugadors. Amb disciplina i ma esquerra va modelar la primera generació formada en el sé del club que nodriria el primer equip: Pomar, Giraldós, Monzó, Mena… Baix la seua direcció, s’aconseguiria el primer títol en divisions inferiors de la nostra història. El València Amateur seria campió d’Espanya en 1942, després d’imposar-se en la final per 4-1 al Indanchu.
Lluis Colina, potser el primer director esportiu de la historia, basava el seu treball en l’innat talent de Rino. “Eixe xic serà un crack, ja ho vorás”. Amb eixes paraules, va convèncer al sempitern secretari per a que contractara a Pasieguito, altre dels herois silenciats, que al igual que Costa, va contribuir a que el club siga lo que hui dia és. Dita contractació, la va realitzar ja no com director de l’escola i entrenador del Mestalla, sinó com a màxim responsable del primer equip. Avançat on els haguera, va ser el primer home de club que es va fer càrrec de les regnes en temps de crisi.
Ramón Encinas, després de negar en multitud d’ocasions l’evidència, va acabar confessant que tenia un contracte signat amb el R.Madrid. L’entrenador que havia dut la glòria a Mestalla, de la mà d’una de les generacions més glorioses que es coneixen, va deixar el seu lloc després de tres temporades d’èxits. Rino el va substituir, va pujar als seus pupils al primer equip, va contractar a Pasiego i Lecue i va arribar a semifinals de copa. Després d’una primera volta eufórica, on es pensava repetir campionat de lliga, va caure en desgràcia, fins a allunyar-se a 8 punts del Athletic club, a les postres, campió de lliga, i copa.

El València elèctric no va ajudar a Leopoldo Costa en aconseguir lèxit en la seua aventura en primera. El destí no li va ser esquiu, el va retornar al seu lloc, a ocupar el càrrec que la providència li va encomanar. Va continuar en la seua tasca, on prepararia el relleu formant a la generació de Puchades, l’encarregada de tancar un cicle històric e iniciar altre. Tots van passar per la seua mà. Molts, van arribar gràcies a ell. Rino va crear un sistema integral d’escola, un mètode de formació, i va estructurar un club des del no-res. Nascut en 1901, va morir en 1979 a l’edat de 78 anys.

2 comments on “El legionari d’Honor del VCF

  1. Estupendo artículo retro.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s