Coses de futbol

La virtut de no ser ningú.

No hi ha res que més m’alegre que veure a la gent contenta e il·lusionada després d’un gran partit del VCF. Millor això que passar-se els dies, com ha succeït, embardissats en una depressió induïda per certs sectors. Ens han inculcat a foc que després de Villa i Silva no havia vida, i millor que gaudírem d’un suïcidi col·lectiu gratificant, abans que patir a un equip desvirtuat. L’idolatrisme no ens va deixar veure el bosc. Ara, molts es sorprenen al descobrir que hi ha més i millor equip del que ells mateixos, amb la seua bona fe, creien.

Possiblement ni el Bursaspor siga tan roïn, ni el València tan bo. Però si açò serveix per a adonar-nos que dos jugadors no fan equip, l’eufòria deslligada després del debut en Champions, està més que justificada. Són les tares que cal pagar en un esport excessivament mediatitzat. El futbol ha perdut molts dels seus valors que ho van convertir en gran. Ja no preval l’esforç, ni l’entrega, ara ens quedem amb la portada en el periòdic, l’entrevista buida, la cara bonica i les falses lluentors de jugadors que tenen molt de producte i poc de futbolista.

Eixe aspecte és el causant que després de la marxa de dos figures que en cinc anys, solament en dos ens han classificat per a la Lliga de Campions, es convertisca en una catàstrofe tal, que n’hi ha qui es sorprèn de que el VCF siga capaç de guanyar partits sense contar amb ells. No ens adonem, o volem adonar-nos, que açò del futbol, sempre, abans i ara, ha sigut un esport d’equip. On la individualitat no ha prevalgut sinó ha contat amb un bloc sòlid a les seues esquenes, i on el bloc, no ha necessitat d’individualitats per a triomfar.

Eixes causes són les que ens han dut durant molts mesos, a menysprear-nos a nosaltres mateixos. A deixar de ser conscients del que som, abraçant postures més pròpies de la Reial Societat que del VCF. Les noves incorporacions han aportat fam, il·lusió i ganes. Ingredients que feia molt que no apareixien en el menú. Gent sana amb un objectiu, convençuts que estan en un gran, i que tenen davant seu l’oportunitat de les seues vides. Feia molt que ens havíem allunyat d’eixe camí, ara ho reprenem. Aprenguem, que lo nostre és guanyar partits, no vendre periòdics.

5 comments on “La virtut de no ser ningú.

  1. Ahora hay que seguir el camino y seguir aligerando el vestuario de glorias acabadas y otras que nunca lo fueron

  2. Es cierto, todavía sobrevive alguna “vaca sagrada”, pero me alegra que nombres como Costa o Topal aparezcan en las tertulias. Aire fresco.

  3. el 30 de juny espere que acabe la dictadura dels herois del doblet, i els pertinents abandonen la nau d'una vegada!!!.

    més gent jove!

  4. rourevalencià

    Molt bo tio, publica'l a sentiment, jo deixe un avis per alla.

  5. Els equips que ha tingut el VCF d'aquestes característiques sempre han fet millor rendiment durant la temporada, mes equips i menys cracks per favor….

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s