Història VCF històries de la champions

Pluja daurada a Mestalla

Entre guerres i mundials. Signant epitafis sobre èxits històrics e iniciant decadències tràgiques. Plors per glòries passades que mai tornen. Frustracions i entrenadors contractats per a ser acomiadats als pocs mesos. En eixa situació es van veure les cares per primera vegada a Europa el Manchester United i el València CF. Molt en comú tenen ambdós conjunts, gran part de les seues històries són quasi com dos gotes d’aigua, amb els matisos que aporten cultures futbolístiques antagòniques. L’arribada de Ferguson a la banqueta d’Old Trafford en 1986 va provocar un gir de 180 graus en la història del club, ni els més optimistes van imaginar que arribarien al nivell actual. El VCF mai va donar el salt, i si ho va fer, no va ser capaç de créixer amb l’impuls.. més bé tot el contrari. Dos trajectòries antany paral·leles que hui dia es troben separades per un abisme, insuperable per al quadre de Mestalla.

Com a cap de sèrie va entrar l’equip valencianista en el sorteig de la UEFA. El rival, un Manchester United que en 1982 soles era conegut entre els nostres majors gràcies al llunyà record deixat per Bobby Charlton. El present d’aquell equip, entrenat per Ron Atkinson i capitanejat per Bryan Robson, era més aviat trist, malenconiós. De res li servia al United gastar-se ingents quantitats de diners en contractar als millors jugadors del moment, el resultat sempre era el mateix, el més absolut dels fracassos. Si dur hagué de resultar viure baix la dictadura del gran Liverpool de Bob Paisley , més hagué de ser-lo patir el doblet màgic en la Copa d’Europa del Nottingham Forest, el veí pobre del East-Midlands.

Tampoc anaven sobrats els homes de Mestre. Encara vivint del record de Heysel i pagant les conseqüències d’una plantilla repleta d’estreles que va ser incapaç de tornar amb triomfs el seu elevat cost, acord a la qualitat que atresorava. Aquell equip amb un perfil més baix, amb incipients jugadors com Sempere, va iniciar un campionat de lliga esperançador guanyant al Barcelona. La batalla en Manchester seria altra història. Amb el conflicte de les Malvines de fons, Kempes va patir en carn pròpia les ires dels supporters britànics i la innata capacitat de la premsa anglesa per a tirar sal en la ferida.

Després del 0-0 del partit d’anada, els locals es van queixar del joc violent practicat per part dels visitants. Els visitants, van lamentar la duresa emprada pels locals. Va ser un partit dur sense massa futbol. Entre esbroncades i càntics hostils Kempes va tindre el 0-1 en el 76, gol que va evitar el llom del porter anglès, Baily. Atkinson després d’acabar l’encontre, va acusar al VCF de joc violent, utilitzant ironia i exageració (dos trets molt característics del preparador): “Per primera vegada hem hagut de fer en les cames dels nostres jugadors, el que es fa amb la gespa després d’acabar un partit, tapar els forats”. La realitat és que l’únic lesionat després d’una dura entrada va ser Moreno, jove jugador valencià, que va patir un trencament en un dit del peu.

Més enllà de l’estadística i d’un parell d’anècdotes, esta eliminatòria no va passar a la història pel seu futbol, ni tan sols gràcies a una remuntada èpica. Ho va fer per un episodi trist i alhora curiós. El gol que va donar la classificació al VCF en Mestalla no ho va veure ningú. O ho van veure pocs. El fenomen Hooligan començava a florir en les illes. Hores abans al partit d’aquell 29 de Setembre del 82, els hools, van fer una visita a Benidorm. Allà donaren mostra de la seua naturalesa. Van robar les bosses a les joves que es trobaven en la terrassa del Bar en el qual van parar per a prendre unes copes. Robatori que va provocar un altercat amb els clients, el recinte va acabar totalment destrossat.

Ja en la seua ubicació en l’estadi, graderies gol, es van disposar a seguir el partit. El joc del VCF es veia desbordat per la verticalitat anglesa, prop del descans una magnifica assistència de Wilkins cap a Robson es va convertir en el 0-1. Gol que va deslligar l’eufòria en els anglesos, i la indignació en el públic local. Per aquella època Mestalla tenia un càntic, oblidat hui dia, transformat en art gràcies a la prosa futbolistica. Un “Fills de putes” corejat en harmonia va silenciar la cridòria anglesa. Primer desencontre.

Conforme el VCF madurava el partit buscant el triomf, l’ànim en les graderies anava creixent. Un penal comès sobre Ribes va provocar altre enfrontament entre aficionats. Les burles dels presents cap als indignats seguidors britànics va pujar la temperatura ambient. Solsona va posar el 1-1 en el 23 del segon temps. Com era tradició, les traques i masclets van ressonar entre l’estructura del mundialista i remodelat Lluis Casanova. L’explosió de pólvora va espantar als Hooligans, que es van veure amenaçats, retirant-se en estampida cap al vomitori més pròxim.

El domini de l’equip va començar a ser palpable, el 2-1 estava prop. Però poc importava ja el joc. L’atenció del respectable residia en altre punt. Després de les traques pel gol de Solsona els aficionats visitants van reaccionar. Com a venjança uns van escopir, altres, llançaren pots de cervesa i cadires. La resposta d’alguns dels agraviats en el sector va ser regar amb una intensa pluja daurada els caps dels seguidors anglesos. A partir d’ací, el acabose.

Fins a quatre guàrdies van fer falta per a reduir al que semblava ser el capitost del grup visitant. Un obès gegant de més de 100 quilos, que fregava el metre noranta. L’intercanvi de colps va ser mutu. Amb les carreres entre hools i valencianistes, amb “els marrons” darrere d’uns i altres, va arribar el 2-1 de Robert (minut 30) i la classificació per a la següent ronda. Este incident no va passar desapercebut, Walter Johnson, diputat laborista, va presentar en el parlament britànic la primera proposició de llei per a controlar als supporters més violents en les seues eixides a l’estranger mitjançant l’emissió d’un passaport especial.

Després d’aquell encontre els dos clubs iniciarien un cicle decadent que marcaria la seua història moderna. El VCF va veure com els seus pitjors malsons es van fer realitat. El United, inconscient en aquell moment, va gestar el millor dels seus somnis. Quan Ferguson va arribar a Old Trafford al novembre de 1986 les vitrines del vell estadi del United acollia unes sis polsegoses lligues, l’ultima d’elles alçada per l’equip de George Best en 1967. Quatre copes i un Copa d’Europa completaven el palmares. En la seua segona campanya Ferggie tancaria la lliga en la 10º posició, el seu cessament no es va produir gràcies al triomf en la final de la FA CUP.

En 1992 un Leeds United dirigit per Eric Cantoná va guanyar una lliga que durant molts mesos estava cridada a ser la primera en 27 anys que conquistara el Manchester. La dimensió del llegat de Sir Alex en la història del club del que és mánager arriba a la seua màxima expressió comparant la sala de trofeus que deixarà després de la seua retirada, amb la qual va heretar. En 24 anys en el càrrec, els títols dels red devils s’eleven fins a les 18 lligues, 14 copes, 4 copes de la Lliga, 3 Copes d’Europa, 1 Recopa, 1 Supercopa europea i 2 intercontinentales.

3 comments on “Pluja daurada a Mestalla

  1. Lo recuerdo muy bien como si fuese ayer

  2. Bueno, esperemos que algo así no vuelva a pasar. Buena entrada Desme, muy descriptiva.

  3. Magnífico, Desme. Recuerdo a la perfección aquel partido, aunque, evidentemente no con tantos detalles como los que has aportado. Yo vi el gol por una sencilla razón: tenía a los animales enfrente. Fue una falta lateral que remató Roberto.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s