Història VCF

La doble traïció

Entre parets banyades per la decepció, en una sala carregada per l’odi de les enemistats, Arturo Tuzón va entendre aquella nit, per fi, la magnitud de la traïció. Allà van començar a escriure’s sobre renglons torts per les ànsies de vendetta d’aquells que un dia va creure amics, i que ara lluïen enfront d’ell disfressats d’opositors, les primeres línies del seu epitafi. Encara que inevitable, almenys va aconseguir posposar un bany de sang que només uns mesos més tard acabaria amb la seua presidència, convertint en crònica una sacsejada social que va afectar a la institució durant tota aquella dècada, i les conseqüències de la qual, encara hui estem pagant. De res van servir anys de gestió racional – molt allunyada del nepotisme actual i passat – d’un home que va donar lliçons de com vestir-se pels peus. Aquell model de Societats Anònimes va conjugar les enveges estructurals del futbol amb els insaciables interessos del capital, creant un món massa hostil per a un tipus que tenia el “defecte” de l’honestedat.

Este camí d’espines que li van obligar a recórrer contra la seua voluntat va començar un any abans, amb un menut gest que semblava inofensiu, un episodi dels quals es donen mil en l’esport, i que va degenerar en un inesperat remolí que va engolir a tota la institució, entorn inclòs. Hiddink, en la seua obsessió per canalitzar en gols un vendaval ofensiu que no trobava porteria, volia aprofitar el riu regirat que es vivia en el PSV – del que era coneixedor – per a intentar fitxar a un brasiler que ja durant la seua etapa a Holanda l’havia enamorat. “No es preocupe Don Arturo, per 400 o 500 milions ho traurem segur.” Paraules massa optimistes per a un president caute, coneixedor de bona mà, de l’oferta de mil milions de pessetes que el representant del Philipps Sport Verein havia exigit mesos arrere al Atlètic de Madrid. Un valor de mercat ja volatilitzat gràcies als primers contactes amb la nit que començava a tindre un “baixinho” que va haver de ser apartat de l’equip pels seus continus escàndols: “Romario ho està passant molt mal a Holanda, si contínua ací acabarà com Maradona” va afirmar sense embuts qui era en aquells dies el seu representant, còmplice d’una operació que va trobar en Guus Hiddink l’aliat ideal, mercè dels privilegis que este va concedir al crack brasiler, l’absència dels quals, havien enervat a un capritxós jugador que apuntava a figura mundial. Era Febrer de 1992.

Les advertències del entrenador sobre les aspiracions del València, elevades fins a poder arribar al titol de lliga de contar amb este element en les nostres files, van caure en sac trencat, soles útils per a entusiasmar a un públic adormit per la tragèdia del 86. L’operació, cara i arriscada a ulls dels capitosts, va quedar avortada sense contemplacions, decisió racional presa per qui bé coneixia l’alt preu de la il·lusió gratuïta. El resultat portà costos evidents, que van adquirir l’etiqueta d’insalvables, frecs que van anar enquistant-se fins involucrar a jugadors de la talla de Robert, alineat amb el poder i que no va dubtar a desautoritzar públicament al seu entrenador: “És innecessària l’arribada del tal Romario, som capaços de resoldre per nosaltres mateixos la poca capacitat realitzadora actual”, trinxeres que es van excavar de forma discreta i que acabarien tenint un alt cost per als implicats. Era l’inici d’una guerra que encara tenia que deixar-nos els seus pitjors capítols.

Els estius truculents van haver de trobar en aquell any el seu pròleg, ja que lluny de tranquil i assossegat, va transcórrer amb el fantasma del jugador brasiler martellejant de forma incessant l’estabilitat valencianista, encara que sense preocupar massa a una directiva segura en el seu propòsit, pendent de constituir-se en un consell d’administració que inclouria entre les seues files aliats inesperats per a un entrenador que no va dubtar a llançar un órdag el mateix dia que es presentava al romanès Belodedic en la gespa de Mestalla: “No vaig a tolerar ingerències en la parcel·la esportiva, de la qual sóc màxim i únic responsable.” Paraules que responien a un intent de llevar-li aquells poders que de forma ingenua es van concedir a un tècnic convertit ja en un insaciable rebel.

L’insuficiència a l’hora de culminar amb èxit un estil de joc que obligava a donar més del que es collia va persistir aquella temporada, situació que frustrava les aspiracions d’un club que va veure com la seua pròpia falta de gol li va privar d’una final copera que semblava segura. Així, era raonable reprendre en el mercat invernal una operació que, conforme augmentaven els problemes de Romario a Holanda, es convertia en més factible. Com ja fera al Febrer de l’any anterior, Hiddink va tornar al seu país d’origen per a tornar-se amb un altre “sí” del jugador baix el braç, encara que esta vegada ho va fer esperonat per uns aliats que assentats en una otrora hostil directiva, començaven a urdir els seus plans de futur. El dolent, es veuria obligat a dimitir, quan els salvadors dels interessos de la societat, eixiren davant les càmeres anunciant que ells, i no Tuzón, havien aconseguit contractar a un crack mundial.

“Ni per 400, ni per 500, Romario no es va a fitxar, i si es fitxa, jo dimitisc” Paraules d’un Peris Frigola – dels pocs fidels que li quedaven al president – que es mostrava cansat per un assumpte que va posar en dubte coses molt més serioses. La guerra va ser tan flagrant que va acabar trencant un vestuari, dividit ja entre partidaris de Tuzón i fidels als que es postulaven com futurs dirigents. Caps que més tard o d’hora, acabarien rodant en ambdues direccions.

En un escenari d’odis bizantins encara quedava per interpretar-se un últim acte que posaria la puntilla definitiva a un conflicte que va marcar la història moderna de la societat anònima. Aquell 25 d’Abril del recent estrenat 1993, València vivia pendent del fals homenatge a Kempes – ja que va ser el propi jugador qui va organitzar el mateix per a poder acomiadar-se del seu públic – Davant un Romario que dormitaba en una ciutat pendent de la seua contractació. “Ni jo, ni espere que ningú en nom del club, negocie el traspàs de Romario. No hi ha hagut, ni haurà, negociacions.” Una declaració d’intencions que pretenia deixar clara la postura d’un president frontalment oposat des del principi a aquella operació, convertida ja en una mera qüestió de digne orgull.

Mentre la delegació oficial complimentava a Kempes amb visites i actes institucionals, en l’altra punta de la ciutat, representants de l’oposició militant, van pernaneixer tancats durant hores en l’hotel on s’allotjaven els holandesos per a negociar el traspàs del brasiler. “L’acord està en un 60%” va tindre la gosadia de fer públic el delegat del club de la Philipps al terme de la mateixa. Pronunciament que va servir de ressort per a convocar una informal reunió en la qual Tuzón va poder comprovar de primera mà que vivia en una minoria més absoluta de la qual s’imaginava. Amb prou feines es va avortar un colp d’estat que va minar la seua salut, deixant en un segon pla un partit ja transvestit en homenatge a un Romario que va ser aclamat per la graderia a cada gol que anotava, provocant el naixement del famós “Arturo solta els duros” entonat per part d’uns espectadors que van acudir per a pronunciar-se en un plebiscit popular a favor d’un jugador aliè, en una clara falta de respecte cap a una llegenda que va viure solapada durant tots aquells mesos per un brasiler que vivia enrolat en les ensomiacions col·lectives del aficcionat comú.

Romario, que va tindre per tres vegades un acord tancat per a vindre al València, va acabar fitxant al Agost d’aquell any pel Barcelona. La lluita per la seua contractació va deixar com resultat un vestuari dividit, un entrenador enfrontat públicament amb el seu president, i a un consell d’administració embardissat en una constant guerra civil, obtenint com resultat un inici de temporada nefast que deixava a cada derrota un crit unànim en la graderia de Mestalla: “Romario, Romario, Romario.” Primer aplegà la destitució de Hiddink, i després, la dimissió de Tuzón… de Kempes ens hem tornat a en recordar quan ve de la mà d’una cadena de TV a fer un documental sobre la seua etapa en el club.


Més respecte a les figures històriques.

3 comments on “La doble traïció

  1. Magnífic article,Desme.

    M'has fet reviure la meua adolescència, amb la passió que seguia al meu equip amb ulls nous.

    Quantes coses haurien de vindre després del que narres, i a com pitjor.

    Una menuda ressenya, si és cert que l'homenatge a kempes va arribar a ser mera anècdota. Però el Matador va arribar a ser aqueixa mateixa temporada segon d'Hèctor Nuñez el palomo , després de la destitució de Hiddink, però que també va abandonar l'entitat aquella temporada per la seua caiguda a l'ostracisme pel nou president ( el qual omets el seu nom intencionadament en tot el teu article) i amb una frase lapidaria: “ jo he fet història en este club, vorem si este senyor la farà” , i no va tindre raó el Matador, el nou president si va fer història, però per a malament, és clar.

  2. omet per una cosa. Paco Roig no va ser l'únic, ni principal, implicat. Estaven gent com Pedro Cortes, Agustí Morera, els seus germans, empleats del club …etc era molta gent com per a personalitzar en soles una persona.

    I lo de tercer entrenador (que crec que va ser el seu càrrec) es veritat, però també que poc temps després va apareixer abraçat amb el Tronaor en la seua candidatura a la presidència… Com Penev… especial habilitat de reconciliació. XD

  3. Jose Ramón Fuertes

    este episodio es de los más absurdos en la historia del Valencia. Tuzón no le salió de los huevos fichar a Romario porque Hiddink era amigo suyo (del jugador) y porque se fue a Holanda a por el sin pedir permiso.

    Primero nos mintió con que “pedian un dinero que no podiamos gastar” (1000kilos que era mentira)

    Luego nos vendió la burra de la estabilidad presupuestaria… para acabar fichando a Mijatovic por 250 millones más de lo que hubiera costado Romario.

    Discrepo enormemento mucho en varios aspetcos.

    Pones a Tuzón de honrado y vestidor por los pies… en fin. En aquella época al menos no fue así. Firmó un documento por el cual se repartió el club entre amigos (eso no es nepotismo?) que además se comprometieron a jurarle lealtad durante 10 años (nos hubieramos desecho de el en 2003 de cumplirse)

    Por eso aquella revolución de consejeros a favor de Hiddink, era una manera facil de romper aquel acuerdo sin pagar las clausulas de penalización.

    Luego hubieron casos que olieron bastante mal, con visas y dinero B y C perpretados por personas muy afines a ellos que acabó salpicando a Tuzón.

    No me gusta ser hipocrita, por eso ahora me da mucha pena que porque se haya muerto lo pongamos de buenazo, y critiquemos las reacciones de aquellos tiempos.

    Tuzón no supo irse, y como todo aquel que no sabe irse y eterniza su mandato, acaba saliendo muy mal.

    Además a todo aquello de ROmario, se sumó Karlsruhe, que fue la gota que colmó el baso.

    Tuzón como presidente del Valencia Club de fútbol fue pulcro y de los mejores. Como presidente del Valencia CF SAD fue bastante deplorable.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s