Coses de futbol

Sopitas al loro….

Al llarg de la teua infància els avis et conten històries que no entens, que qualifiques d’absurdes.. Que em vol dir?. Mai els trobes valor, i no saps molt bé perquè, encara passant els anys, en certes ocasions ix a relluir una vegada i una altra l’anècdota. Pot ser que relats sense sentit com els quals ens conten als xiquets els nostres majors, existisquen perquè adquireixen rellevància en dies com els de hui. La meua àvia era una gran aficionada als animals, filla de comerciant, i nora d’una família de veterinaris, tenia una història sobre un lloro, una veïna seua i un tràgic accident entre els dos.

Amb tenacitat sempre trobava el buit entre una conversa per a traure a relluir el tema i poder crear el brou de cultiu necessari per a introduir la història. No recorde molt bé el desenvolupament exacte, però si que era extens i carregat de simpàtiques anècdotes, simpatia que va perdre el relat per repetitiu, però tenia la seua gràcia a oïdes d’un “novell”. Este animal vivia com un rei a casa de la senyora, veïna de la meua soltera àvia. El company de viatge del pirata il·lustrat era obsequiat i complimentat amb tot tipus de capritxos per la seua ama. El portava amb orgull, fins ho va amaestrar per a dur-lo al muscle. Mai va tindre responsabilitats, la propietària sempre va traure la cara per ell davant les seues contínues “malifetes”, furtar fruita de les tendes, substraure objectes de valor…etc La dona era coneguda per un característic cántic: “Sopitas al Loro!… Sopitas al Loro!” la forma amb la qual indicava a l’animal que el menjar estava llest.

Les seues vides van transcórrer de forma lineal fins que un dia el lloro va deixar de delinquir de portes cap a fora per a fer-lo en la seua pròpia casa. El descobriment del fet, va portar a la seua dòcil ama, molt donada a manyagues i a concessions d’excessos, a reprimir-lo. Els seus escarafalls , ventall en mà, van pujar de to conforme la gravetat de l’assumpte anava sent descoberta. Quan es va plantar davant l’animal, va intentar esbroncar-lo, sense sort. El lloro es va llançar sobre el seu cap, i en un moment durant l’atac, li va traure un ull a la fins llavors permissiva dona. Tota una moralitat.

Menys “sopitas al loro”.. i més disciplina i exigència amb l’animal.

0 comments on “Sopitas al loro….

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s