Història VCF

Patrocinador Capicua

Hi han marques que formen part de l’imaginari col·lectiu, que ens fan tornar a la nostra infància solament veient-les en la prestatgeria d’un supermercat, presentant-se com referents nostàlgics lligats a certes èpoques. Tots recordem “Barrio Sesamo” i els berenars amb Nocilla, encara que els més heavys evocaran al seu primer cotxe, aquella andròmina de llanda amb centenars d’experiències disbauxades il·lustrades en la sempre castigada tapisseria. Són estampes publicitàries incrustades en els nostres records en base a experiències viscudes. L’esport i el món del futbol no són menys. És impossible separar la selecció alemanya d’Adidas, o imaginar a Michel Jordan sense les seues Nike Air, nascudes d’una de les seues jugades més recurrents en la brillant etapa amb els Bulls.

El València CF està prop de commemorar els 25 anys del seu primer patrocinador. De forma contínua al llarg d’estes dos dècades i mitja de publicitat en l’elàstica han anat apareixent marques que ja formen part de les nostres primeres vivències de graderia, com segells distintius d’una època iniciatica no exempta d’ironia, mala ombra i de moments còmics, com si hagueren pertangut a un gag d’algun hilarant film de Woody Allen. És impossible separar a Penev d’aquella samarreta amb el logotip de Bancaixa, la mateixa que lluia Mijatovic en Mestalla, baix simbol turístic, quan va marcar “el gol de Pelé” al Logroñes. Ambdós jugadors, referents indiscutibles per a la generació “Beverly Hills”. La final de l’aigua i totes les boutades que li van acompanyar quedaran sempre relacionades al simpàtic patrocini de la drogueria CIP. El primer colp comercial per al club que va quedar escenificat de forma tràgica en aquell ull morat de Paco Roig, una moralitat que segella a la perfecció la primera meitat dels anys noranta.

Gràcies a l’inevitable intervencionisme polític la per aquells dies Caixa d’Estalvis de València va pagar 30 milions de pessetes per temporada per a poder tacar amb el seu nom la impoluta elàstica blanca. Una marca irremeiablement identificada amb el VCF post-descens, un club acuitat pels deutes que va donar pas a una de les ultimes grans generacions que ha donat Paterna, els principals referents de la qual van créixer units a aquelles samarretes subministrades per Ressy. Els Quique Flores, Fernando Gómez i vells rockers com Arias o Robert van ser els primers d’aquell equip, que de la mà de Esparrago, van aconseguir recuperar el crèdit perdut regressant a Europa per la porta gran.

El xarop de bastó de la nostra infància, o aquelles interminables bregues per a que ens engolírem les sempre odiades verdures són experiències negatives que podem extrapolar en forma de patrocini malaventurós. Mediterrània és la signatura que va acompanyar al club en la seua transformació en SAD iniciant-se amb ella les primeres guerres de poder, les traïcions palatines i aquell intent de colp d’estat amb Romario com excusa que Tuzón, a pesar d’aconseguir frenar-lo, no va poder evitar que es convertira en el primer pas cap a la seua eixida. Baix aquella estulta palmera, retorçada i deconstruida com un arbre posseït que bé li podria haver servit a Lars Von Trier en alguna de les seues recreacions místiques en “Anticrist” el València va haver de patir els seus primers escarnis esportius. L’horrible equipaciò blava amb aquell maquiavèl·lic anagrama turístic acompanyaràn per a sempre la infausta nit en Karlsruhe, el viacrucis que va marcar un abans i un després en el lent transit cronològic de la nostra història.

L’aventura turística va servir com excusa per a crivellar a Tuzón després d’acceptar el patrocini de “la palmereta” creada pel govern de Joan Lerma. Per aquell temps l’oposició política i mediàtica veien escandalós que diners públics foren destinats a una empresa privada. Una d’eixes sorprenents contradiccions que tots, al llarg de les nostres vides, ens anem trobant cada vegada que fem la vista enrrere. Després de la caiguda del tuzonisme, amb la vinguda del nou règim, el club es va veure obligat a buscar la primera empresa privada que li acompanyaria en el seu nou viatge. La cooperativa de perfumeríes i drogueries, amb el seu simpàtic logotip i el seu més que entranyable nom (CIP), van ser els candidats idonis que identificarán per a sempre el moment “Paco Roig

Un torrent de sensentits barrejats amb genialitats i estupideses a parts iguals que convertiren dita època en una de les més divertides i entretingudes que es recorden, una espècie de gamberrada juvenil que per molts anys que passen, sempre recordes amb afecte, disculpant-lo tot amb l’excusa de la joventut. Aquell patrocinador ens va abandonar marcant una tendència posteriorment repetida per molts. CIP va rescindir el contracte de forma unilateral, desemborsant la pertinent indemnització, fart del mal tracte rebut per part del club: “Ens anem, perquè ens tracten com si fórem uns apestats” va declarar de forma airada Alberto Hernández, president del grup.

Qualsevol fan d’eixa fantàstica i deliciosa obra televisiva que és Californication comprendrà baix el prisma “Hank Moody” que va suposar l’etapa Ford. La marca automobilística va pagar poc (500 milions) per a haver de suportar a personatges com Valdano, l’amic ximple que tots hem tingut en algun moment de les nostres vides, fent-nos viure moments còmics, derrotes útils i bajanades com aquella vesprada a Santander que va suposar la seua destitució. Aquell València era el de l’eterna il·lusió, el campió de tot a l’agost que de forma progressiva es convertia en un depressiu empedreït arribat el mes de desembre. Depressió que sempre era sanada amb escabechines estiuenques i fitxatges rimbombants que ens feia viure en un permanent bucle del que ens va traure un tal Pauleta. Una deliciosa etapa anteriorment liquidada per Luis Aragonés després d’una sorpresiva dimissió hores més tard de vèncer per 3-0 al Bayern de Munich en la UEFA. Aquelles samarretes sempre ens faran recordar al millor Mijatovic que ha existit mai, aquell que ens va fer sentir per primera vegada el gusanet del triomf en la famosa temporada que vam estar prop de guanyar la lliga.

Mai vam ser aliens al mal polític, era qüestió de temps que el faraonisme predominant en les institucions d’aquells dies deixara de sobrevolar el niu per a instal·lar-se de ple en ell. Així va ser com el ruïnós projecte de Zaplana va estendre les seues arpes fins a fer-se amb la samarreta del club. Terra Mítica va abandonar-nos per no poder plantar cara al contracte signat, tornant soles un any i mig després, sense pagar gran cosa, gracies al desengany Metrored. Altra d’eixes cacicades que cada cert temps irrompen en les nostres vides futboleres per a recordar-nos que el València, per molt que ens obstinem, és un club peculiar que pateix de tics tragicómics creats per a evadir-nos de la monotonia, donant-nos així arguments de pes amb els quals entretenir-nos. A pesar del llast polític que va suposar, el parc temàtic de Benidorm va passejar el seu insolvent nom per Europa coincidint amb la millor versió continental que mai s’haja vist del equip. Ahí quedarà per a sempre la seua signatura, lligada a les úniques finals de Champions que s’han disputat, transformant-se en estampa religiosa per a molts de nosaltres cada vegada que recordem aquella màgica nit del 26 de Juny de 1999.

Indiscutiblement, la millor època esportiva va coincidir amb el pitjor moment institucional. Un equip arruïnat que no podia fer front a operacions en el mercat de jugadors, que va haver de retornar cessions per no poder pagar les opcions de compra i que va fitxar en terminis a Jorge López va alçar sense parar títols duent en la seua samarreta patrocinadors insolvents. Metrored, veient l’èxit del seu antecessor, es va apuntar a la moda de no pagar. Serà pel tecnicisme del seu nom comercial que ens va deixar per a la història la samarreta de la primera lliga conquistada per l’entitat en 30 anys.

Aquella hilarant operació amb l’operadora de serveis en internet (amb bons contactes en àmbits polítics) quedarà immortalitzada per a sempre quan les imatges dels jugadors alçant el trofeu il·lustren els futurs llibres d’història. Tanta falta de respecte al coneixement hagué d’enfadar a la justícia divina, que va decidir disfressar-se d’error per a permetre que el Dynamo de Kíev ens eliminara de la UEFA, evitant així que tinguérem la temptació de guanyar un títol amb l’il·lustre patrocini de València Experience. Una marca desconeguda però que al igual que altres, els seus creadors tenien vincles amb el establishment. Eixa gran mà en l’ombra que ha bressolat els designis del València des de temps impertérrits.

Alguna cosa va haver de succeir per a que una multinacional com Toyota ens traguera del bressol polític. Potser l’esgotament d’empreses amigues amb les quals finançar una bona cartera d’interessos va deixar pas a noves oportunitats. Un patrocini que arrossega una bonica història, ja que va ser un aficionat qui va instar a les parts a asseure’s. Poc agraïment rebrà eixe anònim personatge, máxim quan les causes de la seua desvinculació foren provocades pels nostres estúpids i estranys trets característics. Tanmateix, la marca nipona sempre serà aquella que va lluir el milllor valència que probablement anem a conèixer en les nostres vides.

La situació actual pot tornar-se de forma paradoxal en un retorn. Després de 25 anys, i en plena crisi, com centenars de joves que han hagut de tornar a casa dels seus pares després d’esclatar la bombolla immobiliària, el naixent de la copulaciò financera entre Bancaixa i Caixa Madrid podria tornar a patrocinar-nos. Una metàfora social, que en termes de màrqueting, ens retorna als orígens. Una elucubració a dia de hui que en certs àmbits ja contemplen con una possibilitat real. Eixa falsa independència que ens feia dur la roba a rentar a casa dels “pares” i a menjar després d’eixir del treball, cessarà per a fer-nos formar part de la convivència familiar fins que puguem tornar a valdre-nos per nosaltres mateixos, regressant a la llar que el banc ens va embargar per no poder complir amb l’hipoteca.


De moment i fins que arribe el dia, Unibet beneirà amb el seu verd nuclear les nostres vides, fins que la llei del joc li obligue a abandonar-nos. La seua arribada la tenim que agrair a Miguel Zorio, aquell vicepresident que evocava la versió mafiosa de Kruger (Seinfeld) regalant-nos no solament la casa d’apostes (vell client de la seua empresa, Lobby Comunicació) sinó també aquella meravellosa representació shakespeariana anunciant als quatre vents “que ho hem aconseguit”. No li van faltar aplaudidors, igual que tampoc li han faltat a uns altres abans que ell, responsables de portar marques comercials que amb el pas del temps ens han fet riure, però que en el seu moment van suposar un perjudici a l’economia del club. Modificant el tango de Carlos Gardel, diríem que 25 anys no és res. Però sumar 25 més, ja és altra història.

El Quote.

En Maig de 1986 el VCF va signar un contracte de patrocini amb la Caixa d’Estalvis de València, que entraria en vigor en la temporada esportiva 1986/87. Des de eixe dia i en els seuents 25 anys, el club ha tingut nou patrocinadors, dels quals soles cinc han sigut empreses privades.

86/91: Caixa d’estalvis de València/Bancaixa
91/94: Mediterrània
94/95: CIP
95/98: FORD / Ka (model de Ford, soles durant 1 mes )
98/01: Terra Mítica
01/02: Metrored
02/03: Terra Mítica
03/08: Toyota
08/09: Valencia Experience / Unibet
09/11: Unibet

3 comments on “Patrocinador Capicua

  1. Valencia Experience no era una sociedad de capital privado?. Y por cierto, la camiseta de KA la tengo, aquella que llevó Vlaovic en el estreno de Valdano tras lo de Aragonés en Turquia. (con golazo del croata)

  2. Aqui mucho rasgarse las vestiduras cada vez que vienen de fuera, pero los empresarios de la terreta, no han puesto nunca ni uno.. y no es precisamente por falta de empresas de talla a nivel nacional e intarnacional.

  3. La llei del joc ens pot fotre prou. En plena crisi i amb les carències estructurals que te este club, està fotut trobar patrocinadors que paguen.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s