El hui abandonat Parkstadion contempla de forma llunyanya, com si d’una estampa matutina es tractara, la moderna i futurista estructura del Veltins-Arena. La nova casa del Schalke des de l’any 2004 escriu amb pausa i bona cal·ligrafia les recents pàgines d’història que va iniciar el club miner amb el canvi de segle. Però anterior a estes, entre les velles graderies de fusta i ciment del ancià estadi s’amaguen les essències que van dur a l’equip de Gelsenkirchen a convertir-se en l’entitat més popular entre la classe obrera alemanya.

La història dels königsblauen respon a una deliciosa barreja de tragèdia, èpica i lluita clandestina que ha forjat a foc un caràcter irreductible i espartà, fins a arribar a convertir-se en el dogma que regeix les vides de tots aquells que diuen sentir-se identificats amb l’entitat del Ruhr. Eixa tendència de lluita sense fi contra els elements, que per a molts sona a tret negatiu, per als seus fidels es transforma en un orgullós distintiu que els converteix en especials. L’esperit combatiu de la seua encomiable afició pot ser que siga el millor patrimoni que conserve l’entitat des de temps passats. El Schalke es va guanyar els cors de tota Alemanya fa més de 70 anys, i a pesar de les desgràcies patides a posterioritat, i del llarg caminar pel desert (53 anys sense alçar una lliga) ha mantingut a la seua fidel base social intacta, erigint-se com el club alemany que més simpaties arrossega en terreny patri.

Molta culpa de que hui dia la classe treballadora tinga al club miner com referent corre a càrrec de Erik Kunzorra. Una vella glòria que va alçar amb les seues pròpies mans la llegenda dels miners en 1934. Amb afany i havent estat hores abans sotmès a una operació d’esquena, es va alinear al costat dels seus companys en la final del Olímpic de Berlín amb la finalitat d’aconseguir a el títol. Ell a soles, amb una sorprenent insufla d’amor propi, lluitant contra el dolor i contra si mateix, va conduir a l’equip a una remuntada que pareixia impossible. Esta mostra de sacrifici va entusiasmar al país sencer. El club del Ruhr s’havia convertit de la nit al dia en l’equip més popular de la nació. Tal va ser l’expectació que en el trajecte de Berlín a Dortmund, el tren que transportava als campions es va veure obligat a fer escala en totes i cadascuna de les poblacions que esquitxaven el recorregut, el poble, volia veure a aquells que van sobrepassar els límits de lo raonable per arribar al èxit.

Com res mai va pareixer bé en la tumultuosa batalla contra la història, aquell que va inculcar esforç, companyerisme, i lluita sense caserna, va ser instrumentalitzat pel règim nazi. La batalla anti-natura de Kunzorra va ser lligada als valors que els nacionalsocialistes volien per al III Reich. En un acte de propaganda, fins al propi Hitler, va mostrar la seua admiració pel Schalke. El club va ser intervingut, extirpat de la seua base obrera, per a convertir-se en el joguet ministerial. Aquell acte d’identificació que no buscava més que utilitzar la popularitat de l’equip per a guanyar adeptes a la causa va ser la primera derrota que va patir el règim. Sense temor de cap tipus els Knappen van protagonitzar una batalla soterrada per recuperar el domini de l’entitat. Entre triomfs i ombres de partits comprats, els seguidors, sempre fidels, van muntar en rebel·lió fins aconseguir el seu objectiu. La causa va tindre màrtirs, no van faltar tragèdies personals, i les escabetxines oportunes, però la massa va ser capaç de devorar a la bèstia.

Aquella etapa de clars-foscs i esquinçadores històries va finalitzar sense haver aconseguit modificar les línies mestres que van convertir a l’equip en alguna cosa més que un grup de jugadors. Lo que va vindre després no va ser millor, lluny quedava ja l’etapa de glòria, la del invencible grup de miners que eren capaços de sobreposar-se a l’adversitat. Lo que una vegada va ser una constant victòria contra els elements es va transformar a poc a poc i a foc lent en un impossible. El transcurs en el temps va modificar a capritx el destí del club, no es va perdre l’èpica, però es va guanyar en infortuni, el do de la inoportunitat es va instal·lar entre les seues files exercint de jugador numere dotze.

Quan aquells fets del 34 ja formaven part d’històries oblidades que solament alguns ancians repetien per a cansament dels joves que volien escoltar, el Schalke, de la mà de la regió, va entrar en barrina. La reestructuració de la indústria minera i d’alts forns en l’Europa de finals dels setanta van arruïnar la zona més poblada del país. L’entitat no seria aliena, escrivint la seua història més negra amb dos descensos quasi consecutius, i un tercer, el de 1988, que li va mantindre en segona fins al 92 posant punt final al mite gloriós.

Després d’anys de lluites per evitar el descens, en 1996 el club tornaria a assaborir la grandesa, la seua tercera plaça en la Bundesliga li va classificar per a Europa. Rememorant aquells vells temps de Kunzorra, llençant d’èpica i de incansable lluita , aquell grup de perfil baix va aconseguir una temporada més tard alçar-se amb la copa de la UEFA derrotant en la final al Inter de Ronaldo, Zamorano, Recoba, Zanetti i tants altres. El Schalke tornava a ser gran. I amb això es va acomiadar del vell Parken, tancant amb un fermall d’or la història que li acompanyà en el seu vell estadi. Un parell de temporades més tard el club de la mà d’un ambiciós projecte comercial amb el Veltins-Arena com eix, aconseguiria convertir-se en l’entitat més rica del país, oblidant el seu espartà passat, per a construir un nou mite que marque el segle XXI de blau miner.

0 comments on “L’orgullós equip alemany.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s