Mi Querido Tiburón.

Polítics, eixos amics.

Deia Ángel Torres diumenge passat en un magazine francès que en la lliga els clubs intervinguts políticament estaven prop de la desaparició. El cas del Racing de Santander és un clar exemple. Encara que tenim més propers, els designis dels quals, s’han vist des de temps impertérrits mancillats per l’elit governamental. “Els polítics s’han ficat en molts clubs a exercir de president, sense tindre ni idea de futbol, intervenen i han intervingut en tot.” va sentenciar el president del Getafe, vanant-se d’haver aconseguit alliberar al seu club de la influència del govern local des de la seua arribada a la presidència, encara que la mateixa, es va produir per lleres ja comunes en el nostre futbol. “Em consta que molts equips estan cercant inversors àrabs a Qatar, Abu-Dhabi o Dubai perquè és l’única solució que els queda.” un fet que reflecteix a la perfecció la situació critica, i fins a caòtica ,que viuen la majoria d’entitats en la que alguns tenen la desvergonya de cridar millor lliga del món.

Potser Ferrán Torrent és qui millor ha sabut reflectir estos assumptes tèrbols, barrejant ficció i humor socarrat per a ocultar no sense dissimul un rerefons reial, i algo surrealista, que tant han caracteritzat les seues novel·les. Encara que la influència del poder en el València ve des de lluny, i a pesar que Arturo Tuzón tinguera algun que altre enfrontament amb el govern de Lerma l’històric dirigent xe va saber mantindre a certa distància el Palau de la Generalitat del despatx de Mestalla, marcant amb diligència unes línies roges que calia respectar, i mal que bé, amb certa dignitat, eixes fronteres es van mantindre fins la seua eixida del club. Existeixen casos en els quals este transvasament d’interessos conviuen bé-avinguts. Aznar va intervindre per a que Florentino poguera escometre amb impunitat els seus “pelotazos” madridistes, i ací, tenim al confés Fernando Roig admetent comprar el Vila-real per petició expressa de Carlos Fabra “com un favor” per a evitar la liquidació del club.

En eixe precís instant l’escalada del menut dels Roig en l’entramat polític va anar agafant forma, fins a transformar el seu imperi groc en una entitat que viu, en la pràctica, subvencionada. Els contractes de TV de Canal 9 han quintuplicat el valor de mercat que tenia la entitat en el panorama televisiu, per no parlar dels sucosos patrocinis públics amb els quals va tacar la seua samarreta. Aeroport de Castelló – successor de Terra Mitica – cinc anys abans de la seua inauguració va desemborsar entre tres i quatre milions d’euros per temporada, xifra que anava en augment depenent de la competició europea a disputar. L’actual preponderància en els informatius de l’ens autonòmic, molt per sobre de la del club de Mestalla – heretge que va caure en mans de Roures – és un gest més cap a la confluència d’interessos en la qual s’ha convertit un club de la plana que amaga bruts assumptes i concessions estranyes entre les factures de la remodelació del Madrigal. Tema que resoldran els jutjats, i que de contar amb sentència contrària, donarà l’eixida cap a un nou estadi amb el qual continuar greixant la roda.

Molts es feliciten, mentre altres es vanaglorien, de la intervenció política en els assumptes del València, fins hi ha qui ens ven esta actuació com maná caigut del cel. Fent un balanç general des que Zaplana arribarà al poder i fera saltar per l’aire les febles barreres alçades per Tuzón, el saldo és clarament negatiu per als interessos del club. Com va confessar Alfons Gil en una xarrada en la Universitat, el govern zaplanista va exercir una fèrria pressió sobre els mitjans de comunicació de l’època per a que feren campanya en favor del retorn de Paco Roig, una simple mostra d’intervencionisme que va arribar el seu zenit, també amb el tronaor com a protagonista, quan el poder polític va forçar a un a vendre, i “va obligar” a un altre, a Soler, a comprar.

La lenta construcció de l’autonomia va comportar que els interessos polítics s’entremesclaren – de forma silenciosa – amb els del València CF fins a quasi formar part del nostre ADN societari. Els primers patrocinadors que va vestir l’entitat van ser concessions, picades d’ullet a la primera entitat valenciana, que van tindre les seues compensacions. Lluir la “palmereta” – com se li coneix amistosament a la marca turística – ja li va costar al VCF d’inicis dels noranta entrar en el fang per a ser vilipendiat per l’oposició política i mediàtica. Curiosament aquells que tant van denigrar al club i al seu president, anys més tard, “malgastarien” diners publics en estampar la marca Terra Mítica en les samarretes, un patrocini que va acabar costant-nos diners al haver de cessar dita relació per la impossibilitat del parc temàtic de fer front al contracte signat. Altres marques fallides nascudes del mateix brou de cultiu van ser Metrored (guanyadora de la concessió per a gestionar les xarxes i webs corporatives de la Generalitat) i ValenciaExperience , tres entitats sense estructura financera alguna que van arribar al club “avalats políticament” suposant un forat econòmic de més de deu milions d’euros. Dels quals, no s’han recuperat ni la meitat.

“La política tot el que toca ho arruïna” és una de les afirmacions més rotundes que va pronunciar el singular president madrileny en la seua entrevista. Les risibles remodelacions de l’organigrama que tant li agradava realitzar al nefast senyor Soler tenen un punt fosc del qual pocs s’han adonat. Visionant els CV d’aquells que anaven arribant a raó d’un milió d’euros per cap, en ares de “professionalitzar” el club, tenien un nexe en comú. Eren velles glòries del partit en el govern, gent en la reserva a la qual se li devien favors. Des de Társilo Piles – dels pocs que no han rebut retribució alguna – fins al president de Lo Rat Penat, van instal·lar els seus culs en els despatxos de Mestalla amb el segell polític estampat en el front. Fins i tot el propi Batiste fou una cara bonica triada per unes institucions immerses en una eixelebrada carrera per convertir la ciutat en el bressol de l’arquitectura megalomana, orientada cap al negoci especulatiu que arrosseguen les polítiques de grans esdeveniments. Rajola per rajola, que bé venut es pot disfressar com generoses ajudes a la recerca d’un bé comú, encara que en realitat, soles oculten insidiosos interessos creuats.

Una relació entre mantis religioses, un matrimoni estrany, és el que han format els poders fàctics i el club. Primer l’ajuntament es va negar per activa i per passiva a la construcció d’un nou estadi, aprovant, i emetent les pertinents llicències, per a una remodelació que va resultar ser il·legal. El rigor que se li suposa a una administració ha brillat per la seua absència en les seues relacions valencianistes, transformant-se el otrora “favor polític” en un perjudici per a l’entitat. No contents amb això, forçaren al València sense remei algun a instal·lar la seua nova casa en Corts Valencianes – recordem que la família Soler sempre va proposar altres ubicacions – adquirint prèviament aquells terrenys enganyant als antics propietaris, assumpte, que de rebot, ha tornat a perjudicar a l’entitat.

Les afirmacions d’Ángel Torres en So Foot no són gratuïtes. Blasco primer i Rambla després, quan no els dos alhora, han sigut els enllaços entre Generalitat i club, enviats del govern tant a discrets cafès com a intranscendents partits Mestalleros o a reunions ocultes en edificis apartats de la bullícia mediàtica, on han exposat les directrius marcades amb anterioritat en les altes esferes. La caiguda del ultim president – Soriano – i l’alçament d’altres dos – Soler i Llorente – són les ultimes decisions polítiques – sense contar l’afeir Villalonga, altre patrocinat – que han marcat els nostres esdevenirs. Els tribunals han desmuntant aquell argument manit que ens regaven les oides a principis de 2006 “transparència, màxim rigor i legalitat” amb certs punts de les operacions immobiliàries que dictava el programa de grans esdeveniments de la capital.

Ara almenys, encara que es resisteixen a admetre-ho, aquells que per obligacions polítiques van concedir crèdits saltant-se tota lògica, incapaços de preveure la que estava per vindre – o millor dit, sense voler ser capaços de veure – s’han posat a gestionar el seu propi error, generant altre. Els tribunals encara ens assotaran amb un parell de resolucions més que corregisquen decisions preses pels nostres amics de l’administració pública, però ningú, mai, s’atrevirà a corregir el major error de tots. En este últim es pot aplicar allò de que seria pitjor el remei que la infermetat. A vore qui és el “guapo” que fica ma i ens allibera del jou polític d’una vegada per sempre sense provocar danys col·laterals.

3 comments on “Polítics, eixos amics.

  1. Pillgrim

    el futbol y la politica siempre han sido sinonimos. Los regimenes totalitarios lo han utilizado siempre a su antojo como herramienta de fagocitación.

    Y los regimenes democraticos como trampolines y espaldarazos de imagen. Es el juguete del poder, lo ha sido siempre y siempre lo será, intentar serpararlo es una utopia.

    Lo que no quiere decir que sea lamentable, espeecialmente en el caso del valencia, donde demasiado bien no nos ha ido, la verdad.

    Aunque ahora por lo menos, vista la cagada, se hayan puesto a trabajar.

  2. Esto se resume en un ni contigo ni sin ti.

    B7s y felices vacaciones!

  3. no van a soltarlo nunca. el fútbol da muchos votos y muchos negocios.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s