Mi Querido Tiburón.

Si la lliga mor, el VCF també.

Espanya és l’únic país del món que té uns dirigents que són capaços de deixar-nos a tots morir de fam amb tal de que el veí no tinga tros de pa que dur-se a la boca. Per tant, esperar qualsevol reacció positiva d’ells és una tasca soles al abast d’optimistes recalcitrants. La disjuntiva que enfronta estos dies als clubs de la LFP pel repartiment televisiu ha donat per a mil debats, cent mil comentaris, i altres tantes tones de demagògia barata i mitges veritats. Sorprenentment, ningú ha posat el dit en la ferida, una costum molt local eixa de no vore més enllà dels teus propis nassos. La realitat del futbol espanyol a llarg termini es presenta aterridora. Ja estem patint la fugida de patrocinadors, l’exportació de talent a lligues estrangeres, i lo pròxim, serà la perduda d’aficionats en els estadis de futbol. La lliga se’ns mor.

Enrocats en les seues postures, cap club està disposat a donar un pas enrrere, encara que este supose donar cinc cap endavant a mig termini. La conjuntura econòmica, amb més de 20 clubs en llei concursal, i altres tants en concursos encoberts, ha impregnat de terror els caps dels dirigents, ennuvolant les expectatives de futur dels seus clubs, abocats a la misèria en una lliga que s’ha convertit en una còpia barata del campionat escocès. Les conseqüències d’este model, afavorit pels grans grups de comunicació, en convivència amb ambdós clubs i l’entramat mediàtic que alimenta eixos contractes de TV, ja s’estan deixant veure. Les marques han abandonat als equips de futbol pel nul retorn que proporcionen els ents que no són Madrid i Barcelona, i excepte els patrocinadors públics, no queden empreses privades que vulguen invertir un euro. Mentre la LFP ha vist reduïts els seus ingressos per patrocini este últim curs, les grans lligues europees han multiplicat per dos les seues gananciès en estos conceptes.

L’altra cara de la lliga escocesa.

La problemàtica de l’actual monopoli no soles porta amb si lligues tancades, freturoses d’emoció, també arrossega components que fa que la ruïna dels seus “competidors” – millor definir-los com a comparses – s’acresca amb la reducció d’ingressos a curt i mig termini. En esta situació alguns advoquen per no perdre diners amb un repartiment col·lectiu, al·legant que així tindran més fàcil accedir a la Champions i quadrar els seus pressupostos. Però a canvi de que?.


A canvi de reduir els teus ingressos per patrocinadors, ja negocies a la baixa amb tots. Que els seus estadis cada dia estiguen més buits, reduint també els teus ingressos per taquilla. A perdre massa social en favor de dos equips dominants, lo que redueix la teua capacitat de generar ingressos atípics i el teu creixement futur. Lo que deixarà als nostres clubs indefensos a l’hora de competir en el mercat de fitxatges i en les competicions europees, seguint el camí italià, fins a perdre una plaça que done accés a la Champions League, a més de veure reduïdes les audiències en televisió, el que provocarà menys ingressos per este concepte en futurs contractes amb les operadores. Soles eixim perdent si continuem amb este model.

El futbol espanyol es troba encara en la zona blava, hi ha marge de maniobra per a revertir la situació i construir des de les bases un model de campionat que ens retorne a principis de segle, on la racionalitat i la competitivitat dels seus clubs els va dur a dominar a Europa i en el món. Continuar enrocats en les posicions actuals acabarà arruïnant a totes i cadascuna de les més de 40 societats que actualment formen part de la Lliga de Futbol Professional, contribuint a allò que han somiat Madrid i Barça des del principi, no tindre rivals en l’interior per a conquerir el món des d’una posició dominant.

Madrid i Barça no tenen la culpa.

Dita açò, les SAD deurien fer auto-critica. Amb l’arribada de Florentino i Laporta (molt abans de que aplegara Mediapro ) els dos clubs van donar un salt qualitatiu en les seues estructures, modernitzant el seu model de negoci fins a aconseguir, paradoxalment, ser gestionades com autentiques multinacionals – i això que no són SAD – mentre el conjunt dels seus competidors – que si són SAD – van continuar instal·lats en la cooperativa de kioskos de barri que sempre van ser, i que encara són. La seua predominança des de la signatura televisiva soles els va fer donar tres salts més cap endavant, assegurant-se 150 milions anuals durant set temporades han aconseguit armar autentiques fabriques de diners gràcies a la seua posició de privilegi en el mercat de fitxatges, que els ha dut a col·leccionar jugadors mediàtics. Segons Deloitte en 2004 el Reial Madrid tenia uns ingressos anuals de 135 milions d’euros, pels 77 del València. En l’actualitat, el club blanc frega els 500 milions d’ingressos anuals, per contra, nosaltres a dures penes sobrepassem la barrera dels 100 milions, depenent del nostre futur en la Champions para vore augmentada o reduïda eixa quantitat en 25 milions.

Les manques estructurals dels clubs espanyols també han contribuït a la bretxa existent, per això és bàsic, el primer pas, el fonamental, revertir les diferències en el repartiment televisiu per a començar a construir un model de lliga totalment nou i allunyat del actual. Per això esta rebel·lió de certs clubs hauria d’anar molt més enllà, i començar a establir controls i regles de gestió d’altre tipus, abordant la pròpia re-fundació de la LFP, o creant altre organisme totalment nou si fa falta. Si eixos clubs no es modernitzen i donen un salt de qualitat en la seua gestió, no haurà pastís televisiu que servisca. El professionalisme va arribar al plànol esportiu fa molt, però en les seues estructures, les entitats segueixen sent amateurs.

Les pors, els dubtes i la incertesa sempre va conduir als pobles a l’extinció. No hi ha res pitjor que no fer res. I en estes circumstàncies, amb clubs atemorits, amb amenaces de rebre retards en el pagament de les quotes televisives si es sumen a la rebel·lió, amb la dictadura mediàtica d’emporis controlats pels dos clubs dominants, i el pasotisme d’altres tants, obcecats en l’ací i ara i no en el demá, el futur del futbol espanyol està més que escrit. I no és altre que la més absoluta de les ruïnes.

4 comments on “Si la lliga mor, el VCF també.

  1. Les dos primeres parts de la teua entrada no m'acaben de convéncer del tot, pero l'ùltima es clau: els clubs no han sabut créixer al moment de fer ho. L'altre dia algú va compartir la dada des d'una guía Marca: Presupost del Madrid i Barça a 2006 passava dels quatrecents milions… i el del Sevilla rondejava els trenta. Els sevillistes guanyaren la UEFA (a l'Espanyol a més) i van quedar quints amb la mateixa puntuació que el quart… L'Osasuna!!!!

    Que Del Nido i Roig es queixen a la tele em pareix inoportú i més ells, que son dels que més tenen que amagar. Mira Gil & Cerezo com no són tan clars (be, no ho són en cap tema). A més, no sé si ha canviat la proposta con respecta a l'anterior que pregonava el Sevilla, però als equipos mes xicotets, com per eixemple el Llevant, no l'interesava per a res el canvi. Vamos, que l'idea de que Barça i Madrid deixen d'ingresar més diners per la tele per a que la 'clase mitja' puga lluitar una miqueta més enfonsa a Sporting, Racing, Llevant, Reial… Ja veus tu, quins 'robins hoods' tenim a la Lliga.

  2. i per que no acaba de convèncer? , estem fent fugir a les marques del futbol espanyol. És una realitat. Acabarem tots arruïnats de seguir aixina. El sevilla crec que no ha proposat res, qui va dir lo de la clsse mitja es Roig, que ell no vol el repartiment anglès perquè no creu que el ultim tinga que guanyar el mateix que ell.

    Però vamos, no crec que aplegue a cap lloc, la majoria aposten pel model britànic, i cerc que es el que acabarà imposant-se. Lo de la classificació històrica i tal és un model intermig, que es al que tindrem que anar a curt termini si les operadores no paguen més que ara en 2014.. cap club renunciarà a lo que està cobrant ara.

  3. El problema de base es que un club no pot gastar els diners que ingresa de la tele com la pedra filosofal de tot el seu presupost. El Sevilla i el Vila en lloc de plorar tant deberien de buscar noves formes de ingresar diners.
    És més, una cosa te vaig a dir les époques més glorioses de estos dos (comente sobre ells, però ho faig extensible a la resta de classe mitja) va vindre per un gran funcionament de la seua secretaria, per què no demanen explicacions a Monchi o a Llaneza?

    Jo entenc que la diferència mata a la lliga i vull un repart just, però és que em pareix tot aço tant inoportú i sobretot una manera molt hipócrita de no asumir culpes, de no fer autocrítica

  4. Lo de buscar no ves formules ho porte dient i escrivint 10 anys, però en esta situació això ja no és possible. Que s'han fet mal les coses en este tema es una obvietat, ningú, ni el propi VCF, han aprofitat el seu millor moment per a donar el salt (en 2002 no existia el Chelsea, ni el Man.City, y la LFP era la premier actual).

    Però el assumpte esclata en 2008 amb la irrupció de Mediapro, amb SOGECABLE, Madrid i Barça estaven en 60 mlls, el VCF en 30. Ara les diferencies superen els 100 milions d'euros. Davant això no pots competir, i a més, eres la lliga (si llevem als dos de dalt) que menys ingresses per TV, per patrocinis…etc econòmicament ja no estàs en la posició dominant que tenia la LFP en el mercat fa 8 o 10 anys, pots gastar menys diners en jugadors, i es tradueix en pitjor qualitat.

    si no fas res per a la classe mitja jugar en esta lliga es inviable. I per això ara, que veuen que es queden sense un € reaccionen, però la reacció, siga “pataleta” o demagògica, te que aprofitar-se perquè van a eixir guanyant tots.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s