Mi Querido Tiburón.

El part mèdic del fantasma.

València com terra “d’emprenedors” sempre s’ha caracteritzat per eternitzar projectes. Durant dècades els nostres avis van viure amb l’esperança de que “quan la situació econòmica ho permetera” el club poguera finalitzar el projecte original del Gran Mestalla, iniciat en els anys cinquanta, que tenia previst situar al recinte valencianista a l’altura del Bernabéu, una culminació que mai es va portar a terme. Fins i tot en aspectes menys mundans com el corredor mediterrani o el parc central són projectes que la nostra generació – a la que afortunadament encara li queda recorregut fins a arribar als 30 anys – ha crescut escoltant parlar d’ells, llegit mil i una data d’execució, pressupostos, re-dissenys i un llarg etcètera que mai han acabat en res concret.

El Nou Mestalla duu cami d’emular estos projectes. Des que Javier Gómez afirmarà en la junta d’accionistes de 2009 que al Febrer-Març de 2011 l’estadi estaria finalitzat gràcies a una austera i eficaç gestió nascuda al calor del seu pla de viabilitat, i després de la posterior roda de premsa de Llorente en el dia de la seua presentació com a màxim dirigent del club on rubricà amb total seguretat que en un any vista el recinte de corts valencianes estaria finalitzat, han anat eixint a la palestra mil i un projectes de represa de les obres, amb les seues diferents dates, re-dissenys, finançaments varis, i màgiques solucions empresarials per a superar la papereta. Desgraciadament cap d’elles ha estat real.

Amb el nou règim assentat en el club, en l’hivern de 2009 se’ns va regar les orelles amb una prometedora notícia: Després d’una àrdua negociació, el VCF arribava a un acord amb la UTE per a solucionar el deute i poder així reprendre les obres al Gener. Notícia oficial penjada en la web de la SAD amb la seua pertinent foto, una lògica turné mediàtica per a vanagloriar-se del compliment de la paraula promesa, i una sensació d’esperança en l’entorn que feia falta després de mesos de surrealisme en la direcció del club. Potser Gener era massa parlar, que tal Març, Abril o Maig? Ni els desitjos del propi Fenwick van poder tombar la realitat. La segona remesa de dates per al inici de les obres tampoc es van complir. Gràcies a la serietat regnant, a diferència de l’etapa de Vicente Soriano i els seus famosos 15 dies, les dates mai han estat a l’ordre del dia, ni tampoc han sigut utilitzades com a fi per a fer creïble un ardu treball en l’ombra. Després dels fracassos del 2010 i 2011, ara, el 2012 – amb les seues falses profecies maies incloses – s’erigeix com la nova meta per a arribar a la terra promesa. Cal creure-se’l?

El principal escull sempre va ser la falta de finançament per a reiniciar els treballs. Però quan ha sigut això un problema?. No serà per falta de creativitat, tenim solucions totals, com les plantejades pels amics del grup PRISA, al·ludint a les seues famoses fonts en Bancaixa – les mateixes que duen tres anys filtrant solucions màgiques que mai arriben – amb les quals el club podria liquidar tot el seu patrimoni immobiliari per a acabar amb el deute, finalitzar l’estadi, acabar Porxinos… ! i fins a sobrar diners per a donar-nos algun capritx. ! Ni el Solerisme hauria sigut tan ossat en les seues eixelebrades pretensions.

Encara que per a divertir-nos sempre tindrem als amics del club de l’estadi compartit. Eixos que amb certa alegria cada poc temps ens regalen notícies sobre societats mixtes, estadis comunals i altres solucions italianes basant-se en el generós exemple del Calcio. Potser ningú els va explicar que esta mesura suposaria un greu perjudici patrimonial de gran impacte en la institució valencianista (màxim després de perdre el vell Mestalla), ni tampoc que els clubs italians duen des dels anys 40 en mans de grans fortunes, en mans de Abramovic’s i Xeics italians, eixos que en la seua versió autòctona ixen corrent cada vegada que el València necessita diners, però que a l’hora de guanyar-los són els primers en aparèixer per les oficines del club amb la mà estesa. Que seria de la Juve sense els Agnelli ni el ronyó econòmic de la FIAT?, o que hauria sigut del Milà si Berlusconi i el seu empori mediàtic no ho rescata de la segona divisió i ho posa en mans dels holandesos? O del Inter sense el mecenatge dels Moratti ni el suport petrolier italolibi.?

Encara que l’ampliació de capital (veure) tenia com objectiu donar el xiulit d’eixida per a iniciar les obres, han anat apareixent mil i una fulles de ruta a seguir per a suportar la seua construcció. Des de pagaments a 25 anys (veure) ha inversors arribats de racons inhòspits anunciats per l’alcaldessa, un personatge públic que com tots creiem, mai parla per parlar, ni dóna puntades sense fil. Fins i tot senyors francesos interessats pel terciari del recinte han visitat la capital valenciana per a fer-se càrrec del problema. Del crèdit amb el banc que finalitzava el passat 30 de juny no se sap res, fins i tot el propi Llorente va fer una de les seues famoses profecies al assegurar que en l’estiu de 2012 el club estarà més que bé – recordem que el plaç máxim que va donar Gómez per a la venda de les parcel.les era Desembre de 2011 -. De moment anem camí dels tres anys d’obra paralitzada i les solucions, més enllà de fantasioses insinuacions per a ocupar fulles de periòdics, no s’albiren. Encara que és lògic que conforme la reducció del deute vaja fent-se més notable, està, estiga cada vegada més a prop, encara que haja de vindre del cel.


Comença l’any en el que Llorente te que donar el bot de qualitat.

0 comments on “El part mèdic del fantasma.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s