Quan València tenia derby

Què ve el Turu Flores !!

Allà allunyat, envoltat d’horta i camps, en terrenys serpentejats per sèquies, solitari, fred i misteriós, s’alçava un estadi que vist des de la finestreta del cotxe semblava tres vegades més gran de lo que la realitat apuntava. Durant anys, cada cert temps, les nostres mirades es creuaven de forma tímida despertant en mi la mateixa curiositat. A qui pertany un estadi tan gran.? Una pregunta que ressonava en el cap d’un xiquet de set anys que no és qüestiona-va la possibilitat de llançar-la al aire a la recerca d’una resposta. Pareixia lògic. De qui anava a ser aquell recinte tan enorme si no era el delValència.? Per ventura havien més equips en esta ciutat.? Aquella creença construïda a força de realisme per qui mai va escoltar parlar d’altra entitat que no fora la blanquinegra es va vindre abaix després de rebre el bautisme Mestallero. Aquell, no era este, ! hi ha altre estadi i no és “nostre.”!

Un misteri que el temps va resoldre per si soles. Quan ens vam tornar a creuar ell va deixar de ser un desconegut per a mi, així que aquella pregunta ja no rebotaria en solitari, oculta, entre l’estúpid pensament d’un infant: “Pare, aquell estadi que es veu allí, de qui és.?” es va trencar l’encant per la via ràpida, sense delicadeses ni més elucubracions que pariren estranyes creences: “Aquell?, és el camp del Llevant.” Així va ser com vaig conèixer a eixe equip desconegut, tan graciós com posseir el mateix nom que el del diari que es comprava a casa tots els dies, un club invisible a pesar de viure entre nosaltres, del que mai vaig escoltar, ni vaig veure, ni vaig saber, ni en el col·legi, ni col·leccionant cromos, ni veient els resums de la jornada per la televisió, ni llambregant la premsa. Existia un equip amb un estadi monumental del que mai es parlava.

Per a molts de nosaltres el Llevant sempre va ser un desconegut, un ens remot, estrany, del que com a molt fent zapping t’ho trobaves en Canal 9 un dissabte al migdia en el seu corresponent partit de Segona B amb el seu típic estadi buit, en el qual, mai es veia un cap en el plànol televisiu, obligant-te a fer un exercici d’imaginativa per a intuir quanta gent hauria amb els tímids crits que s’escoltaven a cada decisió errada del col·legiat com única guia. Era un club sense gent.

Un dia algú va tindre que cansar-se de tanta solitud i es va posar a repartir entrades entre els col·legis de l’àrea metropolitana, potser, amb l’esperança que aquella cridòria que acudiria en massa s’enganxarà a la dinàmica guanyadora d’aquell Llevant que anava camí de batre un rècord de partits sense perdre que l’estava aproximant a les portes d’un ascens que encara tardaria en aplegar. Aquell home de mitjana edat que va irrompre un Dijous en classe va ser clar i contundent: “Si demaneu una entrada és per a anar, si no esteu segurs de poder acudir o no ho teniu clar deixu-la per als altres.” Molts es van llançar com voltors a per elles. Futbol i gratis. Dos paraules màgiques que mai fallen.

– Hey, anem o que?
– A veure el Llevant tio? Que se’ns ha perdut allí.?
– Que li donen al Llevant, ve el Turu Flores, que diuen que ho vol fitxar el VCF

Aquella simple conversa entre companys de classe va ser suficient per a convèncer-me d’anar a veure al “gran Turu” qui es presumia flamant fitxatge d’aquell Valènciapretensiós que no dubtava en gastar-se els diners en la primera figureta que estiguera de moda en l’espectre futbolístic. Mai el Nou Estadi – com es coneixia el recinte granota – va veure tanta gent entre les seues graderies, un ple que va col·lapsar els metres, recént estrenats, que connectaven la urb amb les poblacions properes. Aquell partit va servir de presentació formal entre “ell” “jo”, aquell estadi misteriós que un dia vaig creure “nostre” em va veure la cara, em va mirar als ulls i va saber de seguida que vènia a trair-lo. No recorde si es va empatar o es va perdre, però les graderies antany buides d’un equip que a pesar de la seua excel·lent classificació no ocupava ni tres paràgrafs en els periòdics de l’època estaven plenes d’amics i companys del col·legi, molts d’ells, abillats amb xandalls del València. Havien anat a veure, com tots aquella vesprada, alTuru Flores.

Després d’allò la realitat es va tornar a imposar, van arribar els temps dels detectius privats i els escàndols nocturns que van provocar el retorn a Segona B dels nostres veïns. Aquells temps de foscor que auguraven l’enèsim epitafi d’una institució per enèsima vegada tocada de mort – i que encara no havia renegat de 1939 com data de la seua fundació – va coincidir en els temps amb la transició de l’EGB al BUP. En aquell trànsit per la frontera de la pubertat que ens conduiria a tots al país de la maduresa va servir per a conèixer a un llargarut xic, natural de Benimaclet, del que prompte vaig descobrir la seua militància granota:

– Tu no eres del Llevant, eres del Barça…
– No.
– Doncs eres del Madrid.
– Tampoc
– No em crec que sigues del Llevant…
– Doncs no t’ho cregues…

Un fet insòlit, era la primera vegada en els meus 16 anys de vida que coneixia a un ésser humà que deia ser del Llevant. Aquell tipus escuálid va acabar convertint-se en en el meu nou millor amic, el primer d’eixa etapa de l’edat del “pavo” que em va permetre conèixer més en profunditat a un club totalment desconegut fora de la capital. En aquells temps, ni els pocs llevantinistes de base, aquells bojos romàntics que com el meu amic es treien el passe per a veure al seu equip en segona B, es podien imaginar que un dia tornarien a primera. Una quimera que simplement tractant-la els recordaven a epopeies contades pels seus avis, somnis impossibles que ells mai veurien complir-se, ho tenien assumit, tant, com nosaltres teníem la convicció de que això de jugar finals deChampions League era molt més que una utopia.

Qui ens haguera dit als dos fa 12 anys que els impossibles d’aquells dies, els somnis dels quals parlàvem que mai veuríem realitzar-se, hui serien realitats irrefutables. Qui ens haguera dit que ens “tornaríem” a veure les cares estant els dos en primera i amb el seu equip per davant del meu, en un estadi amb ni més ni menys que !! 15 mil espectadors !! , una quantitat que pot semblar irrisoria, però que per a aquells que hem conegut la realitat d’eixa institució ens resulta fascinant, i molt meritori, que hagen aconseguit arribar a tal xifra d’adeptes en tan poc de temps.

En “un derbi” sense rivalitat, almenys no compartida, l’encontre del pròxim dissabte ha de servir d’homenatge per a aquells granotes de tota la vida que acudien al Nou Estadien Segona B i tercera, acompanyats per menys de 2500 persones i que gaudien tant amb els gols de Salillas o Fernando Sales com ho han fet amb els de Caicedo o Koné.

4 comments on “Què ve el Turu Flores !!

  1. Boníssim com sempre. Tot sensacions.

  2. pues jo encara no he conegut a cap granota. I d’esta gent no em fie, son tots meregunes renegats com el MA Vara o el sapo Ballesta. Frustrats tots.

  3. ‘El mos del tio fotut’, eixe “forat” que es veu en la graderia del estadi, em pregunten al facebook si es cosa de que el home es va negar a vendre per ser del valència, o per que demanava massa diners. Algú ho sap que ho diga.

  4. Si no se lo vendió por choto es para hacerle un monumento.

    Lo de que el Levante es un equipo de barrio lo entiendes cuando te pones a buscar aficionados suyos, estan todos bastante concentrados en un punto determinado de la ciudad, cuando sales de el no ves ninguno ni por equivocación.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s