Va tornar la por escènica, el complexe d’inferioritat i la costumista falta de competitivitat en moments clau. El València en el qual es vol creure mai apareix, per molt que estigues disposat a esperar-lo. Una vegada més un colp en la línia de flotació deixa al vaixell de la fe tocat i quasi enfonsat, però com açò és futbol i el militant quasi tan crèdul com un infant davant els seus primers nadals la re-entré en el món del credo tornarà quan es comencen a retirar els adorns carnavalescos d’estos dies, just, quan altra sèrie de triomfs davant equips de barri tornen a maquillar una realitat tan crua que ens duga al auto-engany com defensa per a no mirar-li als ulls i sentir la seua penetrant veritat calar-nos fins als ossos.

Però mentre el caure dels dies guareixen les ferides i els resultats ens tornen a enganyar en nom d’una nova fe a la qual abraçar-se, hi ha coses que no es poden passar per alt. Villas-Boas anit en la seua roda de premsa, en un clar to reivindicatiu, va afirmar sense embuts que havien renunciat a la seua filosofia en nom d’aconseguir un resultat: “Fins ara sempre erem millor que el rival, però perdíem, i ningú ens felicitava per dominar els encontres, per tindre més ocasions de gol, i tancar als nostres contraris en el seu camp..hui renunciem al nostre estil per a trobar el resultat, i hem guanyat.” Una simple declaració que tanca moltes coses, massa, que són aplicables al València Emeristic, eixe que de cop i volta creu tindre en les seues files a Dani Alves, a Xavi o Messi, i que no dubta a mantindre un estil de joc en partits clau que ens obliguen a renunciar a la competitivitat, que ens fa bonics i simpàtics, frèvols defensivament i que ens converteix en els convidats perfectes per a festes alienes. Un enganyabobos.

Qualsevol aficionat de cert recorregut era conscient que en escenaris quasi idíl·lics, davant rivals aparentment tocats i en clara depressió, coincident en un moment àlgid dels nostres, són partits ideals per a que el València siga derrotat, com a París, com davant el Madrid en aquell 3-6 fatídic.. com en tantes altres ocasions. La derrota era esperada, per això i per moltes altres coses, però les arrencades de pundonor en eixe 2-3 furtiu, la manera de sobreposar-se a un colp davant el Leverkusen, i la fe mostrada en partits complicats que s’havien aconseguit traure avant, com el dia del Racing o el Espanyol, feien pensar que la pell, de venda segura, acabaria en mans de l’enemic a un alt preu. Eixa actitud de derrota assumida amb la qual es va eixir a jugar el partit, inamovible durant tot l’encontre i compartida per un entrenador que va mostrar en la banda l’aparença habitual del vençut, resulta molesta. Són ja intolerables les contínues mostres d’equip menor que es signen en eixos partits, quan el mínim exigible per a una entitat d’esta altura són morts èpiques de les quals sentir-se orgullós, no avergonyits, a les quals poder acollir-se com trampolí per a cercar un creixement que mai arriba, amb les quals abrigar-se en temps de fred i fam.

Potser en la figura d’Albelda es puga interpretar la realitat d’este club, un tipus que juga si o si en un gran als seus 34 anys, amb un genoll maltret, i que és ridiculitzat constantment cada vegada que té davant de si algo millor que Barral o Barkero. Mateix conte se li podia aplicar a Víctor Ruiz, al Tino Costa o al mateix Soldado, pot, que sense saber-lo, estiguem davant un equip de caminar per casa, que siga incapaç de donar la talla en una Europa, que a diferència d’esta insulsa lliga, segueix intacta i amb una salut de ferro.

Dies per a estúpids.

La segona part d’esta pel·lícula es disputarà en l’Europa League, terreny propici per a donar de mejar a una torba d’estúpids i necis que eixiran a menysprear amb aires de superioritat i una arrogància quasi delictiva una competició en la qual es pot donar la campanada. Tan mediocre és justificar lo injustificable, voler convertir-nos en menuts, instaurar una censura mediàtica que ens venga com èxits autèntics fracassos, els de ací mai passa res, com començar a menysprear un títol quan les nostres vitrines, encara, no es caracteritzen pel seu overbooking.

No hi ha motius per a creure, i potser ja mai ho fem si no és a força de realitats, que els nostres ulls ho vegen i no ho escolten només les nostres oïdes, però en esta competició, ja no hi ha excuses que valguen, ni justificacions que vendre, ni draps calents que posar-se, l’obligatorietat de llançar-se amb tot a per ella és irrenunciable, i en la mateixa, està en joc la continuïtat d’un entrenador que ja no té arguments amb els quals justificar per enèsima vegada errors del passat. En la vella UEFA ens va salvar la temporada, recuperar la fe perduda i redreçar un rumb que fins anit semblava haver-se trobat.

3 comments on “Un París en Stamford Bridge

  1. Es lo que hay, es lo que tenemos, es lo que somos. Cuando llegue la madurez, los venderán, y volveremos a la inexperiencia.. y otra vez igual.. esto es una puta mierda que me tiene ya harto.

    Vender el club a un jeque y dejaros de paletadas provincianas que no nos van a llevar más que a esto, que el futbol se está poniendo para ricos y jamás seremos nada con naranjeros en el vcf.

  2. Va ser un partit que es va decidir pel factor psicològic. Crec que tant AVB y Emery havien treballat be eixe apartat, però el gol als tres minuts va fer molt, molt, molt de mal al València. A partir d'ahi, coses que entenem com a senyes de l'equip, però temerós i fluix al mig.

  3. Por em dona jugar la UEFA o que aplegui la Copa al Gener, i tornar a repetir “experiència”… no se com és pot posar l'assumpte…

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

w

Conectando a %s