Quan València tenia derby

Quan València tenia derby (I)


Encara cuejaven els fastos de la bandera, i en aquelles hores, mentres arreglaven el terreny de joc i endreçaven les solitàries graderies del recentment estrenat Mestalla, els mossos recordaven entre bromes aquella vesprada del ja llunyà Setembre, on Cubells, portador il·lustre del símbol fundacional, era rebut amb una atronadora ovació en la seua irrupció en el coliseum valencianista. Aquells pre-adolescents lluint un pronunciat aire rebel imitaven aquells actes que tant van significar en la ciutat, somiant desperts – e immiscuïts conscienciosament en un clar exercici de desatenció a la feina – amb poder convertir-se en els protagonistes futurs d’aquella menuda epopeia social. Però ja llunyans aquells dies, el matí de joguineig infantil seria el preludi d’altre esdeveniment d’igual magnitud. Els dos principals clubs de la ciutat es tornarien a veure les cares aquella vesprada per enèsima vegada durant la temporada futbolística, i en esta ocasió, seria en un duel a vida o mort, sense marge d’error per al campió vigent, elValència FC, entossudit a conservar el títol que havia guanyat amb tantes dificultats l’any anterior.

Des dels cafès del carrer de La Pau, fins a la sempre eixerida rúe del mercat central, els comentaris a viva veu entre mercaders i clientela, entre amics colorits de blau i companys de militància blanca, eren monopolitzats “Pel Partit.” Encara estaven vigents els ressentiments d’aquell penal anotat per Esteban – molt protestat pel sector blanquinegre, i que va generar àrdues paròdies i encesos debats mediàtics – que va suposar una dolorosa derrota del Fe-Ce per 1-2 davant l’equip del riu, ! i a Mestalla. ! Afront de la qual es va donar bon compte en el partit de tornada, jugat el 21 de Desembre de 1924, amb gol de Montes, retornant-se així, i molt convenientment, el colp al enemic… argumentaven els adolorits valencianistes, temorosos de que la igualtat regnant en aquells duels hegemònics els deixara – com ja va passar dos anys arrere – sense campionat que celebrar, i amb això, altres tants mesos d’aguantar sobre les seues esquenes la ramassada granota.

Mentre les paraetes de castanyes i cotó dolç s’instalaven en la esplanada que donava accés al recinte, els primers senyorets en arribar als seus polits seients en la elitista tribuna observaven amb estupor les prèvies del encontre escrites baix múltiples capçaleres. Tant el VFC com el Gimnàstic arribaven a aquell duel de desempat en igualtat absoluta, ambdós, soles havien perdut un partit, com a locals, en sengles derbys i per idèntic resultat, 1-2. Ni tan sols els cinc gols que van portar la victòria ens elClub Espanya – històric campió regional – en l’última jornada van ser suficients per a trencar l’igualada i deixar en solitari al conjunt Mestaller en el més alt de la taula. Així que no havia altra per a evitar la moneda a l’aire que vores les cares en un partit definitiu, entre dos veïns enemistats en lo esportiu, però capaços de conviure – com així es va demostrar en aquells actes on el club va tirar al carrer a la ciutat per a beneir la seua bandera, coincidint amb els actes de celebració del XV aniversari del Gimnàstic – en lo social.

Amb prop de mil sorollosos i entusiastes blaugranes perfectament identificats, i en una graderia repleta de barrets acompanyats dels seus inseparables diaris vespertins baix l’aixella, que solien transformar-se durant l’encontre en amenaçadores porres improvisades amb les quals atemorir a rivals i col·legiats, va donar inici el partit del any. Ja en els primers instants el que havia estat una història de competència de tu a tu, amb episodis “tràgics” de pèrdues de títols en enfrontaments directes, va començar a decantar-se cap al costat local, en una espècie d’avís sobre lo que el destí li tenia preparat al futbol Valentí. Rino, en el minut 9, va transformar en gol l’insultant domini local, inclinats estos cap a la porteria de Boro en la seua intenció d’evitar que el veí poguera tindre la més mínima oportunitat de sentir-se còmode.

En plena algaravia, el València FC celebrava haver arribat als tres mil socis, inaugurant nova seu social – Carrer de la Pau nº28 – com a colofó a una era de bonança que tenia en Mestalla la joia de la corona, un estadi, que lluia durant aquella vesprada un ple sense precedents, acollint les linies de calç dels corners a picars infants que havien aconseguit sortejar la vigilància per a colar-se en el recinte, e inaugurar amb això, una tradició que s’allargaria durant generacions entre la joventut valencianista. En el crepuscle d’aquell 8 de Febrer de 1925 amb el 3-0 que anotaria Montes només reprendre’s la segona part, el públic ja festejava el campionat. Quedava per derimir per quants goals es guanyaria a un desdibuixat Gimnàstic, incapaç de presentar batalla, i que solament havia evitat una golejada major en els primers 45 minuts mercè d’una extraordinària actuació del seu porter.

Però el que semblava ser un funeral granota en un match que pretenia passar a la posteritat tenia guardat un final apoteòsic, que convertiria aquella humiliació a les mans del seu enemistat company de fatigues, en un encontre recordat durant generacions. Amb el gol de Calvo de penal, el Gimnàstic feia pujar el tant de l’honor, quedant estampat un 6-1 en el marcador amb el qual el Fe-Ce celebraria amb magnificència renovar el seu títol de campió, i amb ell, el seu passe a l’eliminatòria davant el CD Castelló, per a esclarir quina entitat valenciana representaria al seu futbol en la Copa d’Espanya.

Però entre aquella gaubança blanquinegra, havia un xic, natural d’Algirós, e irremeiablement irreverent amb l’ortodòxia imperant en el foot-ball de l’època que encara no havia dit la seua. Aquell dia, estrany en ell, no va destacar sobre la resta. Encara que el partit li va preparar l’oportunitat de pujar-se al carro dels “herois” que ja havien quedat immortalitzats durant aquella vesprada en els rotatius de l’època. El senyor López Espinós, que seria perseguit durant setmanes baix l’acusació de ser “merengot”, va assenyalar un penal en el 84 com a càstig a una roina actitud del quadre visitant, interessat des de feia massa minuts a parar aquella sagnia a força de puntades i antisportius gestos.

Però Cubells no era d’eixa classe de tipus que es conformaven amb ser un més. El primer valencianista en arribar a la internacionalitat volia posar el fermall d’or, i de forma especial, a un dia meravellós. Amb el campionat en la butxaca i l’encontre freturós d’interès per a un respectable més pendent d’ofendre al rival amb les seues celebracions que del terreny de joc, aquell que de xiquet volia ser torero i al qual la vida li va regalar el futbol com a compensació al seu frustrat somni, va decidir llançar la pena màxima d’esquenes, posant en evidència eixa rebel.ldia quasi crònica de la qual feia gal·la sobre la gespa.

Gosadia que no va ser recompensada, encara que Arnet, extrem blaugrana, va eixir disparat cap al baló, lent en el seu trànsit cap a la linía de corner, introduint-lo, amb un pronunciat gest de ràbia, en la seua pròpia meta. Ja establit el 7-1 en el tanteig definitiu, es va dirigir cap a Cubells reciminant-li en una parenceria d’homenia, que es deixara de contemplacions, ja que a ells no els afectava perdre per set, ni per vuit, mentre no se’ls faltara al respecte, com va intentar fer “el cucala”, que sense voler-ho, s’havia erigit en protagonista d’una història recurrent que va fer córrer rius de tinta, sent entonada entre copes i degustada baix el fum dels purs durant més d’una dècada, el temps que va durar aquella rivalitat intramurs en un Cap-i-Casal que es va rendir a l’hegemonia blanquinegra, capaç d’acabar, amb un lent degoteig d’anys, amb qualsevol competidor.

Més de vuitanta anys després, ambdós conjunts, sent el Llevant UD hereu d’allò – a pesar de lluir el topònim que no li correspon per sobrenom, colors e història – tornen a enfrontar-se en una situació de quasi paritat, que pot resultar, si els granotes aconsegueixen sobreviure en l’elit, l’inici d’una recuperació que li retorne a València el coneixement del significat de la paraula derby, amb el qual va acabar la creació de la lliga de futbol professional en 1928.

5 comments on “Quan València tenia derby (I)

  1. Entonces el Levante es heredero de algo que no le pertenece…vaya vaya…ni siquiera los jugadores que formaron el UDELAGE, también eran del Gimnástico??

    • Utilitzeu els seus colors, el seu mot, i vos quedareu el seu estadi, pero “aneu” de Llevant per a celebrar centenaris… 😉 , o sou llevant (blanc i negre) o sou nàstic.

      • A ver señor centenarios…tanto Levante FC como Gimnastico fueron fundados en 1909, en 1939 se fusionaron formando Levante ud, cuando este hecho sucede se toma la antiguedad del club más antiguo, en este caso los dos de 1909. Como bien sabras, una fusión no es lo mismo que una refundación o una desaparición…se tomaron los colores del Gimnastico, el nombre de Levante. No es posible que seamos “nastic” porque tanto nastic como levante pasaron a ser Levante ud. CLUB CENTENARIO 1909

  2. Va, no te piques. En les fusions sempre desapareix la part més dèbil. En este cas el Nàstic.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

w

Conectando a %s