Història VCF

Quan el lladre lluïa ratlles roges

Entre fum de tabac i aroma a moca recent fet es debatia en els budells del Cafè El Siglo l’afer EPI: “- ! Com és possible, xe, este home no té cap consideració !” – “Açò és culpa de la directiva, si hagueren tractat a EPI com es mereix, no hauria actuat d’esta manera!” Les velles taules de fusta, desgastades ja per una excessiva acumulació d’hores de tertúlia, exercien de púlpits públics, de veritables xarxes socials, que alimentaven acalorades discussions amb les quals una munió despolititzada intentava arreglar els mals del món, dies d’asuet intel·lectual que transcorrien sense entendre la marxa d’un jugador que només unes setmanes arrere havia aconseguit amb el seu gol l’últim títol del València CF elèctric. Epifiano Fernàndez va trencar unilateralment el contracte que el lligaba al club per aterrar a Donosti, en secret, i amb Edmundo Suàrez com únic confident, provocant un cisma en una institució que viuria el primer conat de dimissió dels molts que protagonitzaria Luis Casanova fins la seua eixida deu anys més tard.

Però allò no va ser més que el primer capitol d’un canvi inevitable, conseqüència natural d’una època que tocava a la seua fi. Aquell equip de virtuosos jugadors que havien fet història començava a deixar pas a un grup més jove i aguerrit, capaç d’eixir al terreny de joc amb ferides en el cap que tintaven de roig una immaculada elàstica blanca, rebent com únic premi a tan sorprenent acte una transfusió de sang a la fi del encontre (*Nota). L’art de Mundo i la qualitat d’Amadeo es van transformar en el coratge d’Igoa i Seguí, en els expeditius Puchades o Santa Catalina, posant el físic del incombustible Quiliano Gago on Gorostiza deixà la màgia.

Transició cimentada sobre una estirp d’arrocers naturals de Sueca en les esquenes dels quals quedaria brodat per primera vegada, i en lletres d’or, l’apel·latiu d’equip bronco y copero, guanyat a pols gràcies a gestes alçades amb les seues desgastades botes de cuir, històries que engrossirien la llegenda d’un club que començava a deixar arrere els temps de gloria per a donar la benvinguda als dies del “quasi.” La insaciable competitivitat d’un roster d’amics que jugava per a guanyar va transformar a un grup de talent escàs en un corredor de fons temible, capaç de remuntar eliminatòries impossibles davant l’Athlètic o a protagonitzar escalades en la lliga duent-lo a lluitar per un títol que en aquells temps va deixar escapar fins a en quatre ocasions en l’úlima jornada.

“És que l’Atlètic pesa molt en altes instàncies Tonico, què vols que et diga que no sàpigues ja”, amb eixes paraules va intentar calmar Salvador Estruch, altre fantàstic futbolista natural de Sueca que va fer carrera amb els matalassers, als seus veïns a la fi del partit.

– “No hem guanyat perquè el senyor Arque (àrbitre) ens ha fet de tot.” – “En el segon penal si em deixen, ! m’ho menge !” Argumentava un desesperat Antonio Pérez, hereu d’Eizaguirre, posant cara al desgreuge patit aquella vesprada.

Ni el tempraner gol d’Igoa, ni el 0-2 de Quiliano Gago que el col·legiat va anul·lar per capritx, ni el penal inexistent que va errar l’Atlètic, ni tampoc l’arrencada de coratge que va dur al València CF a lluitar amb ungles i dents per aquells dos punts que li bastaven per a alçar-se amb aquella lliga de 1950, van ser suficients per a superar unes circumstàncies que dirigiren el match fins al empat final (4-4), únic resultat que necessitava l’equip del exèrcit, un Atlètic, que gràcies aquell arbitratge es va dur una lliga que no estava cridada a ser seua.

Arrere va quedar la crisi generada després de l’eixida d’Epi i Eizaguirre, una primera volta turmentosa que va llastrar a un equip inexpert en molts aspectes donant pas als últims dies de Mundo. Les golejades per 3-6 en San Mamés, el 4-0 al Barça o la humiliació patida pels matalassers (6-0) al seu pas per Mestalla van quedar reduïts després d’aquell desengany madrileny a una simple estadística: 71 gols anotats en 26 jornades. Xifra, que ni tan sols l’equip de Benítez en 2004 va poder superar en un campionat amb 12 jornades més.

Acostumat a re-inventar-se cada cert temps, a lluitar contra els elements i contra si mateix, el València CF va seguir durant aquella dècada presentant batalla a propis i estranys, al Barça de Kubala, al Madrid de Di Stefano, i fins i tot a la riuada de 1957, dotant de contingut i continuïtat a les acalorades tertúlies del Cafè El Siglo, assemblees fiscalitzadores d’un equip amb identitat pròpia, escultor d’unes essències, que des de llavors han servit d’identificador per a un club amb massa tendència al oblit.

Encara contant amb el beneplàcit d’un govern militar el rival d’aquella vesprada de llàgrimes va poder gaudir pocs mesos més tard d’altra “gesta” a Sevilla, quedant anul·lat un gol minuts després de la treta de centre que va privar al conjunt sevillista d’un títol que tornaria al Manzanares gràcies a altre empat injustificat. Privilegis perduts amb un gir de canell de Franco que donà pas a l’etapa política que exigia els EEUU com a condició per a rebre la legitimació pretesa per la dictadura, gir que va bressolar l’evolució del intractable equip del govern cap al sempitern pupas, començant a perdre com estava acostumat a guanyar, desapareixent de l’elit per a viure a l’ombra del nou ullet dret dels tecnòcrates, un Reial Madrid, que acabava de ser coronat per Santiago Bernabéu.

Més de cinquanta anys separen aquell empat de la mamella de Zigic, dos règims polítics, i un canvi hegemònic en el futbol, però encara hui en les àrees del Calderón el VCF continua patint passatges funests d’una època oblidada.

1 comment on “Quan el lladre lluïa ratlles roges

  1. (*) Panizo, el brau jugador del Athlètic, va propinar un colp a Santa Catalina que li va provocar una profunda ferida en el cap.

    L'atenció del metge soles va poder contindre l'hemorràgia durant els pocs minuts de joc que restaven d'un partit que els valencianistes guanyaven per 3-6.

    – “Faça el que vulga doctor, però com em done la baixa per al següent partit, ! el Mate !

    paraules que va confessar el propi jugador ja retirat, i que responien a la dificultat que havia tingut per a fer-se amb un lloc en l'equip, tement que una baixa per aquella ferida li llevara el privilegi que tants sacrificis li havien costat.

    La jornada següent, en Mestalla i davant el Nàstic de Tarragona, la ferida va tornar a obrir-se, provocant una copiosa hemorràgia que va convertir en roja la samarreta blanca del jugador, fins a confondre's amb la del rival.

    Fins a en cinc ocasions va haver de canviar-se la elàstica, perdent tanta sang, que al terme del encontre (amb victòria per 5-1) va haver de ser dut d'urgència a l'hospital per a rebre una transfusió de sang.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s