Ball de Torrent Coses de futbol Mi Querido Tiburón.

D’exigències i altres bestioles

Del mateix puny i lletra. El decàleg de justificacions a certes actituds copia línia per línia i lletra a lletra aquell que va servir per a protegir al València CF de Quique Flores. Durant aquells dies, igual que ara, l’equip avançava les seues vacances cada vegada que veia aconseguit “l’objectiu mínim” augmentant la seua distància respecte al líder a sis o nou punts. Una nimietat si ho comparem amb els 24 que ja ens trau el Reial Madrid. No obstant això, el discurs en aquell temps, contant amb pressupost i plantilla, era idèntic a l’actual. Distintes èpoques, diferents entrenadors, mateixes excuses, mateixos defectes.

Fins i tot els enyorats jugadors de qualitat, i aquells altres que sense tindre tanta aportaven l’arpa i esperit que ara es desitja, formaven part d’un equip que va acabar per abonar-se al sofà i al pijama davant una preocupant absència de reptes. La falta d’un discurs guanyador, d’un ambient d’exigència interna que impregne al futbolista des de la seua arribada al club i eixe excés de coartades amb les quals es retro-alimenta el roster és el primer defecte que cal corregir. L’esperit inconformista amb els resultats obtinguts no és més que l’ingredient secret que converteix als equips guanyadors en el que són, i quina absència és capaç d’acomodar en la mediocritat al més talentós professional que haja parit el baló de cuir.

En estes circumstàncies en 2004 mai s’haurien remuntat 8 punts de distància per a ser campions, i això, ho han de saber quins s’encarreguen d’alimentar este ambient de creuer per a jubilats que impera en una institució que ja va ser responsable en 2007 de deixar escapar una lliga guanyable, i que en l’actualitat, ens impedirà arribar a cotes majors quan les circumstàncies ens ho permeten. En definitiva, el futbolista viu massa còmode en el València CF, eximit de tota responsabilitat, sense obligacions que atendre i sense ningú que se les faça complir, al que se li riuen les gràcies i se li justifiquen les desgràcies. Sense estímuls és impossible créixer, i per això a dia de hui, el club i el seu entrenador son esclaus del capritx dels jugadors, aspecte al que també contribueix l’absència total d’un rival domèstic que amenace seriosament l’estatus d’un club anquilosat en la seua pròpia condescendència, adoctrinant a propis i estranys fins al punt de fer-nos creure que passe el que passe, ací mai passa res.

Sobre dit parapet, edificat amb l’ajuda de l’aparell contractat per a tal efecte s’amaguen i justifiquen infinitat de males praxis i llastos que perjudiquen a un club que antany es va fer gran des de l’auto-exigència, provocada per una oposició capaç d’assaltar el poder al més mínim resultat mediocre. Acostumats ja a viure en absència de fiscals que posen en perill l’estatus del dirigent, la institució viu captiva d’un clientelisme ranci i arcaic, els responsables del qual, soles pareixen viure per i per a mantindre sous desorbitats i llocs que ja arriben al rang de funcionarials. La dictadura de la rutina, el proteccionisme excessiu que sustenta a este club actua com l’òxid sobre el vell metall, minant lentament el futur d’una societat que pareix embardissada en una àrdua lluita per a evitar el seu creixement, incapaç d’alçar els fonaments sobre els quals edificar una nova època.

Com escriu hui Ramón Besa en el seu article: “Pertànyer sentimentalment a un club no significa servir als seus representants, sinó ser més exigents amb el teu equip que amb els adversaris.” Una menuda frase que tanca molt dels obstacles externs que llastren a una SAD ocupada a construir justificacions des dels altaveus que subvenciona, desviant atencions amb plans màgics bancaris, o arremetent contra el públic com a responsable de tots els mals cada vegada que este mostra el seu descontent. L’esquizofrènia governamental arriba a tals cotes que ja ni es tallen a menysprear el pes històric de la institució i els seus éxits, aconseguits amb esforç i coratge, tot amb tal de defensar xafogors com les del diumenge passat.

La degeneraciò en la qual estem immersos resulta alarmant, i la seua solució no passa per canviar d’entrenador, ja que davant la falta d’una cultura de club que marque el camí a seguir, d’un entorn fort i lliure que exercisca un paper fonamental per a evitar complaences i defenses de vedats privats, el substitut d’Emery serà altre Emery, amb diferent cara, amb diferent pentinat, però subjecte a les mateixes tares. Potser el canvi hauria de començar per posicions de més altura i continuar descendint per la cadena de comandament fins arribar en última instància a la banqueta. Preguntem-nos quina funció ocupa Andreu Fajardo per a cobrar tan suculentes retribucions per ser assessor extern del president, o perquè Juan Sànchez ha hagut de ser cridat d’urgència per a posar ordre en una Ciutat Esportiva assaltada per l’amic a sou del president. Mentre la filosofia que impere en la institució siga la de Juan Roig, eixe home que viu del culte a la seua personalitat, de la promoció del amic, i que talla tot besllum de triomf protagonitzat per aquell que gosa fer-li ombra, continuarem vivint amb Quiques i Unais.

Sense critica, sense exigència, sense ningú que demane responsabilitats, el VCF està condemnat a passar-se l’eternitat al llimbs. Tant de bo tot el problema fora d’entrenador. Encara que el més trist de tot açò, és que els anys de lluita, de batalla, de construcció d’alguna cosa gran, no han servit per a res, han desaparegut com una rosella després de la primavera per a deixar que els trists 90 regressen amb més força, i esta vegada, amenaçant amb quedar-se per a sempre.

8 comments on “D’exigències i altres bestioles

  1. Espectacular article. Moltes felicitats, hi estic completament d'acord, però encara que no ho estaguera sabria valorar la cualitat de les paraules i claretat d'arguments en ell exposats.

  2. El “es que somos muy malos” no pot servir mai d'argument !!! mai !!! , juntar a colp de talonari a grans jugadors sense un ambient d'exigència i competencia, produeix els mateixos resultats que amb un equip com este.

  3. Extraordinari, serios, fonamentat. Una veu critica impagable. I queda la tristor de vore que poc podem fer, que li deixarem als nostres fills, mes alla dels sous de manolos, damias, gomez i la resta del personal. Trobe molt acertada la menció a Roig, els paral-lismes entre el VCF i el VCB( obscurantisme, opacitat, amiguisme) son de manual

  4. No creo en este club, en serio. Hay tanta cacauada ahi dentro que a veces pienso si rulan canutos por las oficinas.

    A mi es que cambiar de entrenador no me dice nada.. vale , lo hacemos, y luego que? que proyecto hay, a que aspiramos, que futuro tenemos, a donde queremos llegar?

    Pues eso.

  5. Muy triste, si.
    Decir que aun siendo partidario de cambiar de entrenador desde hace tiempo, porque sabía que con Unai conseguir algo iba a ser imposible y que no iba a cambiar sus fallos, tengo que reconocer que el problema viene de arriba.
    Aquí se han dedicado a justificar todo con la mala gestión de Soler. Y este no puede tener la culpa de todo. Al menos dejó cracks para vender.

    Pero como sigamos este camino de mediocridad, acabaremos disputando puestos Uefa, a mitad de tabla y sin ningún jugador destacable.

  6. Jose Ramón Fuertes

    os habeis preguntado alguna vez, que deja Emery tras su paso?.

    Esparrago dejó una generación, un equipo competitivo y un estilo.

    Hiddink marcó una epoca con un futbol espectacular y noches epicas.

    Ranieri sentó las bases de un gran equipo, Aragonés retornó al Valencia a la lucha por la liga… Cuper, Benitez…

  7. Me gustaría saber cómo podemos nosotros echar a “los de arriba”. De buena gana cambiaría los despachos del Valencia.

    Muy grande el artículo, espero que Unai y los jugadores empiecen a leerte. Quizá el cambio vendrá si son ellos los que nos escuchan.

  8. Enhorabona. Crec que no es pot explicar millor l'actual immobilisme del noste equip.

    El problema és que Mestalla està “anestesiat”. Ni anima ni protesta. Com he llegit fa poc en un foro: “on han quedat aquells temps en els que sent campions de lliga, en la posterior presentació de l'equip, el president no podia ni parlar per no haver fixat a ningú?”

    No demane ser campions, demane, dins de les nostres possibilitats, ambició, coratje y autoexigència. Aixó es lo que ens va fer grans.

    AMUNT

    Yorso

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s