Història VCF

« Graná, ¡ maldita Graná ! »

Puntuals com un rellotge, les molèsties i els dolors afloraven entre els jugadors quan el calendari marcava una ineludible cita amb Granada, provocant un engreix massiu en les llistes de baixes dels equips, absències sonades. Los Carmenes s’alçava com un malson infantil enmig d’una tormentosa nit, no feia falta fer prediccions màgiques, era pura matemàtica saber que eixirien del recinte sense punts en el caseller, encara que els davanters, els més talentosos, sempre portaven de tornada una bona quantitat en els seus turmells a manera de record inesborrable amb el qual augmentar pors futures. L’equip dels Granaguayos era per a homes, temible per a vedettes, i això era tan sabut que esborrar-se de la llista més que una qüestió de covardia era un assumpte de principis.

Els Pedro Fernàndez, Aguirre Suàrez i Montero Castillo no feien distincions, les seues extremitats eren tan temudes que Iribar no va tindre objeccions en afirmar que en l’Athlètic els tenien pànic. Per al conjunt de Mestalla el desplaçament a la ciutat dels siríes sempre va ser un turment, lloc habitual on morir com un soldat covard baix un bombardeig, en el qual tintar de groc l’uniforme mentre s’observava als capitans saltar per la borda al crit de covard l’últim. Aquelles velles graderies de ciment despoblat i rectangle de gespa mal sembrat tanquen entre les seues entranyes llunyans i costumistes desencontres entre l’aficionat valencianista i el seu equip, una història perduda de derrotes incendiàries que provocaven indicis d’infart en el dirigent més robust.

Així va ser com entre sol i gaites es va deixar escapar una final de copa que va exercir de turbulent epitafi a uns cinquanta que van veure al VCF més competitiu que mai haja existit, capaç de lluitar de principi a fi per tota competició sense descans, i que en el seu final, ens va regalar la primera destitució d’un tècnic – Luis Miró – en la història del club. Soles el pare d’aquell model va ser capaç d’acabar amb la candidesa dels promocionats del CD Mestalla i canalitzar el talent dispers de Joel Martins, un extrem anàrquic que ens va regalar, gràcies al marcatge al que li va sotmetre Jacinto Quincoces, una fugaç però estel·lar coreografia on va mostrar una miqueta de la molta màgia brasilera que atresorava per ajudar a conquerir, després d’una remuntada sense precedents, el podi de la lliga.

Encara que la història haja deixat irrefutables derrotes i batalles perdudes impossibles d’explicar, en el bell racó que acull a La Alhambra l’entitat blanquinegra sempre ha contat amb un nodrit e important nínxol de valencianisme, dispers, potser estrany, i no se sap molt bé si atrets per la gràcia en el caure derrotats davant l’equip de la seua ciutat, però el degoteig de fidels a la causa de la ratapenada ha estat constant des dels temps de la Hispano-Suïssa. Terra agraïda com és, ens va deixar a manera de contra-prestació a un tipus com Castellanos, tan acostumat a menjar xiquets vestit de roig com a empetitir-se per un Mestalla que es va venjar de tanta derrota en la seua terra natal centrant en la seua figura les ires irrespectuoses amb aquell València dels setanta, que quan escoltava la paraula “Granada”, no podia evitar contestar amb un lacònic “maleïda Granada.”

4 comments on “« Graná, ¡ maldita Graná ! »

  1. Jose Ramón Fuertes

    Aquella semifinal de copa fue tremenda, 3 partidos hicieron falta, y nos dieron hasta en el carnet de identidad en el desempate, que se jugó en Chamartin, solo fue un 3-1 que quedó corto para lo que pudo ser.

    Al Valencia le pesó tanto partido seguido, apenas se jugó tres dias después del 1-0 en Mestalla (también perdimos 1-0 en Granada donde anularon un gol legal a los andaluces) además, como dices, se juntó lo de Luis Miró, que no tenia al equipo preparado fisicamente como deberia, y acabó costando caro.

    El pobre quincoces que se habia retirado apenas un par de años atrás le tocó volver a enmendar el desaguisado.. y lo consiguió.

    Curiosamente, el Granada más fuerte y aguerrido fue el de los 70, y al VCF se le dio bastante bien, en el ultimo precedente creo que marcó Rep… cómo ha cambiado la pelicula..

  2. Més sobre els animalets: Aguirre Suàrez va lesionar a Forment, trencant-li la tibia.

    Lo de les esborrades de les llistes és cert, queien com a mosques.. jeje

  3. Ojo, Castellanos en l'hotel de concentració del VCF a Granada, rebent samarreta…

    https://p.twimg.com/AnJGAnYCMAAmYT5.jpg

  4. Mateu JL Garcia

    Castellanos y su ruleta en el medio del campo… pobre hombre, cada vez que hacia el regate mortal se le caia el estadio encima… era muy torpón con el balón en los pies…

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s