Història VCF Mi Querido Tiburón.

De professió, conseller del VCF

Orfes de burgesia autòctona que es faça càrrec d’allò que té a mà, el VCF ha estat governat per la quarta casta empresarial des de fa massa generacions, víctima de tarongers i empresaris fets a si mateixos – amb estudis bàsics en el millor dels casos – que batejaven amb l’epítet de “lo millor del món” qualsevol estridència sense sentit que se’ls ocorreguera construir. Una estirp basta i burlesca, bufona, que ha anat representant tots els clixés del taujà adinerat que tan comunament s’ha vist reflectit – quan les Falles eren les Falles – en les eternitzades festes josepfines del cap-i-casal.

Entre eixe vergel de “talents” encorbatats ha anat sobrevivint el club, amanint la vida d’un entorn que es divertia, per no plorar, amb les seues estridències i sensentits. Tant per les seues permanents critiques com per les seues eixelebrades defenses, les juntes d’accionistes – o de compromisaris – han sigut una bona pedrera. D’elles han eixit il·lustres en totes les èpoques, gent capaç de defensar el propi i el contrari depenent de la seua situació en la sala, faristol o taula presidencial, sense el més mínim rubor.

Els temps de José Gascó – directiu i portaveu – en els quals s’omplia el club de bruixots per arruixar els dolents esperits causants d’una ratxa de resultats negativa han passat a millor vida gràcies a la dictadura dels capitals, propiciant que esta estirp de estultes supins, graciosos i extrovertits directius que assentaven els seus fonaments en l’honestedat, hagen desaparegut del bestiari general per a donar pas a barruts de rostre blindat.

L’etern directiu

La verbigràcia i posseir la preuada propietat del suro – flotar en totes les aigües – és una virtut necessària per a eternitzar-se en tot càrrec que duga associat la marca VCF. Repassar els diferents òrgans de govern dels últims 35 anys és recórrer un laberint sense fi edificat amb instantànies que reflecteixen sempre els rostres d’uns personatges que no cessen d’anar i de vindre per a tornar al mateix punt de partida una vegada i una altra. D’entre esta classe d’espècimens destaquen dos variants que es personifiquen en cognoms reconeguts pel valencianista mig.

Potser el cas més paradigmàtic siga el de la família Barrachina, el patriarca de la qual va iniciar una dinastia de longeus consellers que va donar pas al nostre simpàtic i faller Jesús – la Champions és la Champios i a tu et vaig conèixer en el carrer – , qui fins i tot va compartir cadira de cuir i taula cristal·litzada amb el seu il·lustre pare allà per finals de la sisena dècada del segle XX, eternitzant-se des d’aquell moment en un càrrec que ha ostentat en infinitat d’ocasions amb especial habilitat per a traure profit en totes elles, acollint en el sé empresarial múltiples actes i serveis, degudament compensats.

La segona baula de tal graciosa espècie ho representa un d’eixos tipus que pareix no estar mai però que sempre està. Vicent Silla és un home que es deixa voler i que es conforma amb poc, qualitat imprescindible per a sobreviure a malaventures palatines de ganivets dançants i la permanència del qual en les llistes és de les més extenses i duradores de quantes es coneixen, interrompuda només en 2008, per la que potser siga la seua única patinada en tan extensa fulla de serveis. Per això podríem erigir-lo com patriarca del clan dels Vicents, el pare eteri dels Vicent Gil i Vicent Alegre, altres recurrents directius, que han compartit cadira rotatòria amb els López Lluch, José Garrido, Martín Vila, Ramón Romero o García Moreno quasi de forma ininterrompuda des de la constitució de la SAD.

Gestors, negocis i liquidacions.

Del simpàtic al macarra. La varietat en l’espectre governamental és ampli, i potser este, siga el seu branc més negre i tòrrid. D’esperit aombrat i rictus seriós, avantsala d’una moralitat dubtosa i d’un matonisme palès, dit perfil de conseller respon a un caràcter que podria encaixar sense estridències en la caricaturització que tan fabulosament va traçar Matt Groening per a donar vida al Tony el gros. Fins i tot estos personatges podrien protagonitzar sense desentonar, inclús millorant-la, una sèrie com Els Simpsons.

Entre moltes de les marcianades delirants que ens van fer viure, conta la llegenda urbana que en aquelles primeres calors d’agost de l’any 2000 un directiu, després de passar 15 dies de vacances a Londres, va entrar a la primera reunió post-vacacional del consell d’administració al crit de “he fitxat a Deschamps.” 600 milions de pessetes i un traspàs que es va tancar per telèfon aquella mateixa vesprada van fer del francès la primera contractació sorpresa en la història del club. Fins al propi Cúper, que hores abans des d’Àustria havia donat per tancada la plantilla a l’espera de Baraja, es va assabentar de l’arribada del jugador cinc minuts abans d’anunciar-se a la premsa.

Encara que d’influencies en l’ala directiva podria donar un màster Jaume Molina, “l’argentí”, altre d’eixos estridents éssers que seria habitual del Bar de Mou, quins viatges de treball a Buenos Aires van servir per a solidificar amistats infrangibles amb Mascardi i Paco Casal, comerciejant-se a cada retorn la contractació d’un Diego Alonso, un Fagiani o un Aimar. Operació que va dur als tribunals argentins al que fora president de River Plate per aquell temps. Personatge tan peculiar que els seus enemics sempre van dir d’ell que deixava obert el seu telèfon mòbil en les reunions de la cúpula per a que cert periodista d’esta ciutat – que pagava taxis per aquell temps – poguera cobrar-se en espècies una part de la suculenta aliança comercial establida amb aquella directiva.

Encara que l’etern imitador del look texà, adaptat al costum valencià, tenia dura competència. L’advocada d’aquell consell i dona de ferro de la SAD en l’era post-Roig, Beatríz Delgado, es va guanyar fama de pistolera per la velocitat en la qual emetia les minutes a cobrar per les seues, en molts casos, dubtosos actes de servei. A més d’encapçalar el front anti-Llorente d’aquell consell d’administració – arribant a urdir un colp que va intentar arravassar el poder al hui gestor a sou de la nostra caixa amiga – sempre va estar bé relacionada amb Deloitte, encarregada d’elaborar informes tèrbols, com aquell de tan alta quantia per a justificar els interessos d’un crèdit demanat a Bancaixa totalment inútil a tots els efectes.

Moviments que a pesar de ser duts als tribunals per Paco Roig van ser arxivats per la justícia , uns, i rebutjats per falta de documentació – que havia d’aportar l’entitat – altres. La dama tosca, mestra d’un tendre Javier Gómez, va ser posseïdora del primer contracte blindat en la història de la societat, que va fer efectiu, amb la seua corresponent indemnització milionària, abans d’abandonar el vaixell. Moda que va seguir un Subirats al que mesos abans de la seua rescissió li havien augmentat els seus emoluents, de 145 mil a 220 mil euros, per a deixar en Garcia Pitarch un successor també milionari.

Els consellers regents.

Molts dels tipus més singulars i estrafalaris que han passat per l’entitat han trobat l’èxit basant la seua estratègia en la paciència. Tant Jaume Ortí , altre longeu, com Pedro Cortés van arribar a la presidència després d’anys d’anhels i malaventures, protagonitzant fins i tot guerres palatines al pur estil Borgia. Encara que el missatger de Seur va ser el més llest. Conseller des dels vuitanta, i Vicepresident en 1986, va aprofitar el caos institucional de per aquell temps per a ostentar la presidència durant uns mesos, fugint una volta consumat el descens. No era moment per a ostentar un càrrec tan abellible. Encara que abans de marxar-se per a tornar amb Tuzón una vegada constituïda la societat anònima va signar el traspàs de Robert al Barça per a que els afins pogueren cobrar-se les prestacions aportades mesos enrere, en detriment d’unes arques buides i necessitades, algo que duien fent els seus antecessors des de la fundació de l’entitat sense haver-se cobrat ni un cèntim de la caixa.

Per a este menut eriçó que presumeix d’haver fitxat tota bestiola vivent amb un mínim de glamour va arribar el seu moment de major glòria després de la dimissió de Paco Roig, on esta vegada – i a pesar d’amenaçar amb dimitir en mil i una ocasió – va lluir la banda presidencial durant uns quants anys, construint-se amistats amb representants romanesos, pares i amics de jugadors del filial, de la qual molts van traure profit. Tant com es va aprofitar ell, i els demés, venent les seues accions a preu d’or.

Del bestiari general sobresurt per sobre de tots un personatge, el més fosc, el de rostre més pétri i de moralitat més dubtosa, un ésser que ha estat capaç d’exercir de flagell del govern des de l’oposició i justificar des del poder el que en el seu moment ell mateix va criticar. No hi ha biografiá més suculenta en la història casposa i turbulenta d’esta societat que la de Andreu Fajardo. Tresorer ja amb Tuzón que va tindre l’ocurrència de dimitir acusant a este de “gastar massa diners.” Estratègia que va repetir al febrer de 2004 abandonant la comissió econòmica per desavinences amb la gestió, sense tindre objeccions a reconèixer la situació límit en la qual es trobava l’entitat:

“La situació és preocupant, els temps de grans fitxes i contractacions ha d’arribar a la seua fi pel bé de tots, caldrà desprendre’s de jugadors i escometre una reducció dràstica de la despesa si no volem incórrer en causa de dissolució”

Sense tindre objeccions per afirmar en 2008 en una entrevista a Las Provincias:

Quan nosaltres ens vam anar (en realitat ell es va anar mesos abans) el club estava en una situació immillorable tant econòmica com esportivament […] Després va arribar este senyor (Soler) i ho va destrossar tot, va disparar la despesa, el deute…. un desastre.”

El senyor Burns que s’amaga darrere de Fajardo és ric en contrasentits i clars-foscs. L’home de les concursals pot presumir d’haver-se enrolat en totes i cadascuna de les directives del València CF – fins a amb la de Paco Roig, de la que va dimitir – des de que entrara per primera vegada en els vuitanta. En totes menys en la de Soler, a la qual va refusar en nom de guanyar-se una bonica jubilació venent els seus títols. Només el seu càrrec com administrador del Llevant va evitar que hui siga – altra vegada – membre del consell, encara que no ha sigut impediment per a que faça el seu agost com a asseor extern del mateix.

Potser este siga un mal que afecte a tots els responsables de l’àrea econòmica del València CF, ja que l’afable Alberto Martí, més conegut com Míster Cash Flow, va exercir de flagell del Llorentisme en matèria econòmica en els seus dies d’accionista ras, amb grans duels en les juntes d’accionistes, per a profetizar en ple enfonsament de l’era solerista, i ocupant la vicepresidència econòmica, que l’únic problema que tenia el club “era d’una menuda punta de tresoreria” tan menuda que soles va ascendir a 470 milions de deute i unes pèrdues de 45 al tancament d’aquell exercici. Encara que a favor del senyor del cash cal apuntar que encara hui segueix defensant “allò” sense variar un ápice les seues paraules, però si justificant-les.


Per a que tenen que vindre de fora, tenint als de casa prests i amanents a fer el negoci?

(*) foto del primer consell d’administració del VCF: Arturo Tuzón, Melchor Hoyos, Vicente Pons, Ramón Romero, Pedro Cortés, Ernesto Estellés, Peris Frigola, Paco Roig, Agustín Morera, Vicente Alegre, Vicente Silla i Vicente Fayos. El 90% d’ells han ocupat un càrrec en la directiva al menys tres vegades des de que es va realitzar eixa foto.

3 comments on “De professió, conseller del VCF

  1. tirant d'hemeroteca per a fer l'entrada no ha molat molt tornar a trobar-se amb episodis d'aquella etapa.. les punyalades anaven a la velocitat de la llum i la divisió interna era brutal.

    però aquella època tenia un aspecte positiu.. la premsa era lliure, la riquea del medi en informació i critica era espectacular, cosa que s'ha perdut desde la aplegada de Soler i el control polític.

    Les hòsties impressionants, hòsties que hui ningú te llibertat de donar, i els que la tenen no s'atreveixen.

  2. Pillgrim

    El valencia es una teta muy apetecible que no van a soltar.

    aqui vienen todos a hacerse ricos y al club que le den.

  3. Jose Ramón Fuertes

    Al menos antes, siendo igual de sinvergüenzas, nos enterábamos de lo que hacian/pasaban , ahora hay un silencio sepulcral en todo lo que hace referencia a lo que hay detrás de las siglas CF.. o sea, la SAD…

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s