Mi Querido Tiburón.

En la Premier brinden amb la crisi

En què beneficia a un equip com l’Aston Villa que Mansour adquirisca el Manchester City e invertisca 450 milions d’euros en dos anys? Encara que poguera pareixer un contrasentit, en molt. L’arribada de la inversió estrangera al campionat anglès no ha fet més que multiplicar per cinc l’exposició de la lliga en els mercats, i a pesar de ser rebuts de forma recelosa per un ampli sector del món del futbol, el bé cert és que la irrupció de les grans fortunes en les illes ha obert de rebot les portes del paradís a la classe mitja de la Premier League.

En els últims tres anys veure la paraula “rècord” en els comunicats oficials que llancen les societats esportives al anunciar nous acords de patrocini s’ha convertit en habitual. I per a que això siga possible ha estat fonamental contar amb un repartiment equitatiu de la riquesa provinent dels drets televisius. L’acumulació de grans jugadors – i en això tenen molta culpa les inversions desorbitades dels seus propietaris i la diversitat d’estos en diferents clubs – i un nivell competitiu envejable ha dut a la Premier a estar present en tots i cadascun dels mercats més importants del globus. Motiu pel qual cadenes com ESPN, FOX, CCTV o Al-Jazeera han gastat ingents quantitats de diners per a transmetre el seu campionat a milers de milions d’espectadors en tot el món, mercats emergents que fan atractives les samarretes de qualsevol club anglès que forme part d’un producte bé cuidat i millor venut.

Recentment la italiana Macron va signar amb els Villans un acord de patrocini de 18 milions de lliures – 21,6 mlls d’euros – per tres temporades per a convertir-se en el proveïdor del club de Birmingham, a raó de sis milions per temporada – 7,2 mlls d’euros – xifra que polvoritza els escassos dos milions i mig en moneda britànica que aportava fins al moment la nord-americana Nike. Encara que no és el més cridaner. Si ja vam veure l’any passat com Under Armour (veure ací) li posava 10 milions de lliures anuals al Tottenham, en el present curs la també nord-americana Warrior va signar un contracte rècord de 30 milions de lliures amb el Liverpool, superant fins i tot al Manchester United.

I és que en USA es troba el nou nínxol de mercat d’un futbol anglès que fa sis anys va deixar de realitzar gires per orient per a centrar la seua estratègia en el país del big-mac, on una pudent població d’origen europeu i llatí ha aconseguit que el “soccer” s’estiga obrint lloc a passos engegantits en un entorn que fins fa poc ho ignorava.

Encara que al principi el poder del petrodòlar haja suposat el naixement d’una lliga tancada, soles al abast d’aquells que conten amb el sustent d’una gran fortuna, la irreverència contra eixa desigualtat ha dut a la immensa majoria de clubs a engegar elaborats plans estratègics que els reporte beneficis amb els quals escurçar les distàncies, lluita assequible en un entorn que propicia l’equitat de la riquesa amb el seu repartiment televisiu i que ha vist en l’adopció del Fair Play Financer un nou pas cap a la mateixa, obligant a personatges com Abramovic a convertir en accions el deute de club i adquirir-les en la seua totalitat per a complir la nova normativa imposada per la FA. Cas similar va succeir en el Manchester City, però esta vegada gràcies a una ampliació de capital de 150 milions de lliures – perdudes acumulades – que va adquirir el fons àrab propietari dels Skyblues.

L’acord KitBag

“l’Everton aterra en el món modern” Així va titular el Liverpool Echo l’acord arribat en 2009 pels Toffees amb la britànica KitBag, el gegant en venda de productes esportius. El popular club de la ciutat dels Beatles era dels pocs ancorats en l’habitual tradicionalisme ranci, tan habitual en certs sectors britànics, que li ha dut en els últims temps ha anar descendint en la seua escala d’objectius, obrint els seus ulls tot just fa quatre anys per a emprendre un ambiciós camí que li retornara els galons perduts en un campionat que ha patit una bolcada total en el seu eix de poder en menys de dos dècades.

El contracte signat amb la distribuïdora és pioner en el seu genere, els blues rebran 30 milions de lliures en els pròxims deu anys – 3,6 milions d’euros per temporada – a canvi de que KitBag es convertisca en la seua distribuïdora oficial. L’empresa treballarà baix la marca “EVERTON” i a més de col·locar els productes del club en els principals mercats s’encarregarà de la gestió de les tendes, tant físiques com on-line, emprenent el club la construcció d’una megastore en el centre de la ciutat i remodelant els obsolets espais amb els quals ja contava la institució fins al moment. El primer pas després de la signatura va ser inaugurar a Nova York i Los Angeles un corner amb productes de l’entitat en els principals punts de venda de material esportiu.

Però a més d’aspectes de màrqueting l’acord també inclou la gestió del proveïdor oficial. Així mesos després de signar el contracte Le Coq Sportif va augmentar el seu desembors al club, i hui, tres anys i mig després d’aquella signatura, KitBag ha estat la culpable de l’arribada de Nike al costat blau de Merseyside. Gràcies a l’acord amb la nord-americana la col·locació dels productes a càrrec de la distribuïdora serà molt més àmplia i a més permetrà a l’entitat ingressar una important quantitat de diners, ja que l’Everton, degut a la gestió del seu nou soci, es garanteix el 95% dels ingressos per la venda de tots els seus productes, el que fa molt més suculent l’acord a pesar de millorar en apenes un 3% el contracte – fins al 30 de Juny – amb la marca francesa. El gran abast de tal aliança es veurà en el futur, quan el creixement de la difusió i distribució dels productes siga molt més àmplia, donant pas a un nou rècord per a la Premier League.

En este sentit la lliga anglesa, gràcies a una superior distribució, compta amb els preus més baixos en la venda directa de les seues repliques oficials segons es desprèn d’un estudi realitzat conjuntament per RR Màrqueting i Sport+Markt , situant el preu de venda de les samarretes angleses entre els 41 euros (la més barata) i els 55 (la més cara) a pesar d’haver patit un augment de preus d’un 1,5% en l’últim any. Per contra els productes més cars, a pesar de patir una baixada pel mateix import en els seus preus, es troben en la LFP, amb 45 euros el model més barat i amb 81 el més car.

A la recerca de l’eficiència.

Encara que la signatura d’acords que reporten ingressos estan sent altament variats, els més interessants als quals estan arribant moltes entitats té a veure amb la gestió dels seus recursos administratius. La consultora Optimum Outsourcing és una de les més implantades en el mercat anglès, encarregada d’elaborar plans estratègics i de reconduir els, en molts casos, caòtics models de gestió dels clubs anglesos, duent a estos a un plànol més eficient i orientant-los en la recerca de formules i mercats que els reporten beneficis.

Gràcies a un d’estos plans el modest Southampton va aconseguir arribar a un acord amb tickets.com per a la venda on-line d’entrades i abonaments de temporada, unint-se al encara selecte club de SAD que conten amb dit servei. La novetat de l’acord, i pel qual es diferencia del Chelsea, està en la compensació que reben els seus aficionats a l’hora de comprar les entrades – que a més de contar amb servei web també disposa d’aplicacions per a telefonia i tablets – i és l’acumulació de punts que poden canviar o bé en les tendes oficials del club o en una rebaixa en l’abonament de temporada.

Però per a trobar els pioners en tecnologia 2.0 cal viatjar a Londres. El Tottenham conta amb una de les aplicacions per a iphone més reputades i premiades del món. A més de la venda on-line d’entrades i productes oficials, ofereix un servei d’estadístiques i seguiment del partit on es poden visionar les rodes de premsa i resums del encontre, fins i tot en el descans. Un servei similar, però molt més avançat, es pot trobar en Arsenal+, aplicació per la qual caldrà pagar 10 lliures a canvi d’acudir al Emirates amb la PSP i poder gaudir de repeticions en viu de les jugades des de tots els punts de vista, idèntiques a les existents en simuladors com el FIFA.

I és que a diferència d’altres llocs, el campionat anglès des que va esclatar la crisi no ha fet més que augmentar els seus ingressos a tots els nivells, fins al punt de que el Manchester United ha estat capaç de signar un milionari acord de patrocini que lluirà en la seua roba d’entrenament, i això que en les illes, estos son a porta blindada.

Entrades relacionades:

Diners baix les pedresPatrocinis sostenibles
Patrocinis estratègicsHistòria econòmica del VCF

3 comments on “En la Premier brinden amb la crisi

  1. Aumentar ingresos en lugar de reducir gastos es la cara amable de la política de restricción. Modelo que en españistán no hemos aplicado jamás, en cuanto nos hace falta dinero sacamos la tijera en lugar de buscar la optimización y el aumento de recursos.

  2. Em quede amb unes delcaracions del secretari d'estat per al esport: “el fútbol español estructuralmente es un desastre, lo que hace imposible que sea rentable, hay que modernizarla gestión y modificar el modelo”

    pues eso.

  3. La primerandipplatLa premisa…. Producto, todo lo demás llega solo. Y mientras este fútbol este gobernado por alcahuetas como Villar no hay nada que hacer, no solo lo tenemos todo para ser el contrapeso de la premier, sino incluso para estar a su nivel. Pero de done no hay no se puede sacar.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s