Coses de futbol cultura de club

Amb una mamella per senyera

Mai un tros de tela estripat en el seu cor es va impregnar de tant simbolisme com aquella elàstica que ens va deixar veure el depilat mugró de Zigic, un jugador més aprofitable del que en realitat va ser, i al qual mai ningú es va atrevir a esprémer. Una estampa que amaga metàfores que identifiquen este caminar per la desil·lusió fins al seu gramatge més insignificant. Cor ferit, somni trencat, frustració perenne i el final d’un temps. Tot això guardat entre llàgrimes i suors en una instantània que ja s’erigeix en símbol d’una època que perdurarà en la nostra memòria com gris i depressiva.

Aquell tros de tela representa la descomposició nuclear que patiria el VCF després d’aquella nit, recompost posteriorment amb pegats, patint descosits per a reteixir un maltractat xassís amb teles d’inversemblants procedències fins aconseguir configurar una nova casaca amb la qual eixir al món a cridar que ací tornem a estar, disposats amb pitjor pelatge i menys brillantor a recuperar el lloc que la nostra pròpia estupidesa ens va llevar. I si cal, tornant a ferir la nostra pell per aconseguir-ho.

El del dijous és un partit de jugadors, com ho ha sigut sempre que no hi ha hagut patró que seguir. No és una semifinal més, ni un partit qualsevol, és la gran oportunitat de la nostra història, el moment de fer miques un estat vegetatiu sustentat per la estultícia de qui s’alimenta d’ell. És una lluita contra els fantasmes del passat en l’escenari on Santa Catalina i el VCF dels “suecans” va perdre una lliga per capritx del règim, on un arbitre alemany va aniquilar l’oportunitat de guanyar el qual es va presentar com l’últim títol en generacions, és la lluita contra la pròpia ignomínia de qui ens han dut a la misèria. L’oportunitat de tornar a trobar-nos amb nosaltres mateixos i eixir d’una depressió que amenaça amb esquilmar les joves bases d’un sentiment acorralat per la infame dictadura de dos ogres.

El tot o res. El tornar a fer història alçant un trofeu per quarta vegada baix tres denominacions distintes, una fita mai aconseguida per cap altre club, una via d’escapada per a deixar pas a bilis futures en cossos sobre-saturats de colps. És un crit col·lectiu d’alliberament. No haurà pressupostos que quadrar si la teua massa social va perdent generacions pel camí víctimes d’una decadència induïda per la prostitució d’uns valors. Per això no hi ha empresa més productiva que la d’intentar retornar la samarreta de Zigic al seu estat natural: composta i amb puixança. És el futur el que està en joc.

0 comments on “Amb una mamella per senyera

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

w

Conectando a %s