Coses de futbol Mi Querido Tiburón.

El mal negoci del negociant

Anticipar-se. Amb eixa premissa es va vestir de mentida una de les tantes declaracions inventades ad-hoc en este València CF de crisi. El milió i mig d’euros promès per a potenciar una secretària tècnica que donara millors fruits i resultats va quedar, com tantes altres coses, solapada pel mantell dels interessos i les fal·làcies poc piadoses que tan acostumats estem a rebre. Encara que van ser, sense rubor algun, utilitzades per a justificar l’eixida d’un director esportiu, que a pesar de Carletto, no va tindre la sort de poder equivocar-se en set milions i mig d’euros amb un jugador.

Anticipar-se, és una estratègia que pareix natural, adequada quan no hi ha d’on traure, quan competeixes en un mercat quins rivals tenen mitja dotzena d’assalariats en la seua àrea i tu ixes a jugar amb prou feines amb tres o quatre, cinc a tot estirar, que van i vénen. Antany en cotxes particulars i dormitant en hostals. Hui, amb bitllets d’avió i en hotels de quatre estrelles. No hi ha res com caure en gràcia. Anticipar-se no és senzill, i menys quan no tens matèria primera amb la qual lluitar d’igual a igual en una selva repleta de perills. 

En l’anticipació Braulio i els seus xics han demostrat certes dots, no són brillants, ni loquaços, ni tan sols ocupen la zona Champions d’una fictícia classificació de secretaris tècnics, però eixe treball, el de l’anticipació, ho solen fer bé. Van trobar a Jonas, van saber descobrir a uns altres, i van tancar a Rami abans d’augmentar el seu valor. Aplaudiments van rebre per això. I rebran. Amb tan escassos recursos poc més es pot fer. Molts diuen que a França resideix el daurat, com si no hagueren més terres on buscar, són aquells que desconeixen les limitacions amb les quals han de treballar, si l’hexàgon estiguera uns quilòmetres més enllà, soles un parell més, seria tan misteriós com Uganda.

Per a desgràcia del gallec, qui remata el seu treball és aquell que va signar amb Metrored i va traspassar a Mendieta sense avals. El mateix que obsessionat amb esgarrapar tres cèntims va llençar per la broda un treball de mesos amb Gameiro, que va intentar solucionar a última hora, a corre-cuita, davant la notícia que durant la seua migdiada primaveral un francès amb petrodòlars li havia avançat per la dreta. Tres cèntims escatimats que no es van voler invertir abans d’hora, la mateixa hora anticipada amb la qual es va evitar que Rami seguira el mateix camí. Amb Gameiro ja no ingressarem 25, ni els seus gols ens donaran tants altres arribats amb partits guanyats o èxits aconseguits. Per estalviar tres, vam perdre trenta, perquè este vènia per a ser venut.

L’afany per economitzar fins en idees ens ha conduït al retard en l’anticipació. La pedra angular de tot club pobre. A Jordi Alba no se li va voler renovar quan tocava per no gastar, millor donar-li una prima i anem fent, que més dóna que debute com internacional, ens esperarem a l’últim moment per a tindre amb que vendre’l. Hui el jugador té la paella pel mànec. Ens diran entre confeti i serpentines que ingressar 13 milions en lloc de 20 per l’internacional és una gran gestió. Vam voler fer tard. Com ho vam fer amb Isco. Però qui és Isco, amb qui ha empatat? Al Febrer se li va negar el pa i la sal, a l’Agost se li va oferir el que se li va negar durant mesos per a tindre coartada, sabent el seu compromís amb el Màlaga. Es van ingressar sis milions per no donar-li fitxa un any abans. Però s’ha perdut futbol, resultats i molts més euros pel escatimar de qui va voler jugar a secretari tècnic.

Este exercir de gustosa meretriu de Madrid i Barça amaga olors a podrit, a res bo. Ni tan sols ens podem aprofitar de la seua generosa liquidesa. Altres clubs els estafen venent per sobre del valor de mercat als seus jugadors, i ni tan sols als seus millors jugadors. Nosaltres hem de demanar perdó per ingressar menys diners per Alba que per Albiol. Per vendre a Villa per menys del que li va costar Agüero al City. O veure com Coentrao i Alexis valen el mateix que Silva o més que Mata. Ni al bon sabor de boca de l’estafa a l’opressor tenim dret.

Quin negoci.

3 comments on “El mal negoci del negociant

  1. Vendemos a precio de saldo, compramos saldos a precio de jugador contrastado y cuando se acaban las perlas en el equipo para vender que hará Llorente? Se irá y nos dejará el club en la ruina, supongo. Aunque aún así dirá que han salvado al club.

    Ahora toca Jordi y Soldado, supongo. Jugadores que han perdido valor en sus últimas actuaciones, entre otras cosas, por mantener a un técnico mediocre, no porque no valgan mucho, ya que ahora mismo no destacaría en este equipo ni Messi ni Cristiano. Fijo

  2. Pillgrim

    Vendemos mal, fichamos jugadores de segunda y traemos entrenadores sin experiencia. La cosa va mejorando muuuuuchooooo.

  3. Anònim

    Me quedo con lo dicho en el debate sobre el estado de la nación valencianí: necesitamos un responsable en la parcela , un director deportivo, y liquidar las intromisiones del gestor torpe en el asunto.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s