cultura de club Lectura de balons

Hooligans il·lustrats

Regressar a l’infantessa ha de ser la forma terrenal que troba tot adult per a ocultar a la seua consciència l’inevitable fet biològic. Ningú vol fer-se major, i al que li agrade, és idiota. Encara que la física, o la mística, no ens haja proporcionat eines per a retornar-nos a l’estat de fabrica pertinent si ens va deixar un menut i complex instrument natural molt útil per a este menester, la memòria. Ara, una menuda editorial irreverent i contestatària, però amb altes dosis de qualitat, posa en les nostres mans una diabòlica col·lecció de llibrets que ens conviden a vestir-nos de Peter Pan, d’un Peter Pan futboler, que ha de ser el paradís somiat de tot home.

L’alineació que presenta Libros del KO recorda a eixos equips heavys dels noranta, maldestres en la retaguardia però amb talent en l’atac, algo així com aquell Tenerife macabre dels Buljubasich i Felipe que combinava horrors amb un mortal trio ofensiu format per Pizzi, Kodro i Makaay. Fealdat en estat pur. Eren temps de la Lliga amb majúscules, i del xandall de colors amb estampats estrambòtics, on aquells equips de mitja-taula trufats de genis bojos no soles serien tercers en el nostre temps, sinó que a més, exportarien talent als senyors feudals. Impensable en estos dies de decadència i descomposició on la qualitat passa de llarg i la penúria s’instal·la en el saló de casa sense demanar permís.

Entre les polides pàgines de tal il·lustre col·lecció de hooligans lletrats el lector reconeixerà la seua infància i veurà projectats els seus ritus futbolers en personatges aliens, desconeguts, llunyans i militants d’altres colors, alguns odiats, o repudiats, com mana l’estatus de peix menut. Potser per proximitat generacional – encara que el tipus és una legislatura i mitja major – “Grupo Salvaje” de Manuel Jabois es presenta com la joia de la corona, un relat que podria ser el de la nostra pròpia vida si no fora perquè l’astut pontevedrés va caure malalt de madridisme. Allà cada qual amb qui es fique al llit.

Al mateix temps que l’autor ens narra la càrrega del bullit en el porta-maletes del cotxe i el ritu paternal de baixar el volum de la ràdio a cada gol encaixat, com prevenint d’un futur trauma al xiquet que reposa entotsolat per la melodia que Gaspar Rosety expulsava per la seua gola, és inevitable regressar a aquelles escenes quotidianes de ninesa que transcorren entre paisatges muntanyencs, tintats de taronja pel sol hivernal, a bord d’un còmic Renault 5 GTL color verd que escopia pels altaveus l’enèsim daltabaix del València CF maldestre dels noranta, portant en forma d’ones, i no en poques ocasions, els gols de Zalazar i Dertycia per a vestir de ridícul aquelles visites al Carlos Belmonte, sempre tan traumàtiques.

“Grupo Salvaje” representa al madridisme de rostre humà, evocant la puerícia d’un gallec que va créixer a la calor de les remuntades en el Bernabéu durant la primavera de La quinta del Buitre. Jabois ens conta que fins en les golejades espera una espècie de cataclisme nuclear que evite el triomf del seu equip, faceta esta del patidor poc lligada en l’imaginari aliè a dits colors, arguments que es fan insignificants davant el trist pesar del valencianista, genèticament catastrofista, que apenes conscienciat del èxit del seu equip es submergeix en la depressió per si tal o qual copa serà l’última que veja en vida, o almenys, en moltes dècades. Una incertesa existencial que converteix la derrota en frustració no pel fet de perdre, sinó per la possibilitat d’haver deixat escapar l’última oportunitat. Vivim en una tragèdia contínua.

Els sis volums que componen el hooliganisme literari podrien vendre’s com tractament anti-envelliment, almenys de manera espiritual. Entre les seues menudes pàgines es troba la normalitat d’una passió que es viu d’igual manera a tot arreu, tenint en comú exabruptes i somiejadors encara vestint samarretes tan dispars, aspecte que reconforta retrobar en temps d’inquisició ideològica on es busca l’estigmatització de les idiosincràsies. Les infàncies en l’estadi ens les narren Marcos Abal en “Una Insolencia”, Enric González en “Una Cuestión de Fe” o Julio Ruiz en “Yo me voy al Manzanares” que bé podrien estar descrivint a Mestalla, eixe estadi incomprès al qual se li volen atribuir rareses compartides arreu del món.

L’impacte que produeix l’olor a gespa i l’emoció del infant al trobar-se per primera vegada amb la catedral dels seus somnis futurs, el viatge amb cotxe o caminant de la mà de l’avi o del pare, el record perdut d’aquelles primeres converses innocents i quasi estúpides sobre futbol, les batalles en el pati del col·legi en defensa d’uns ideals poc idealitzats en ments per formar o les primeres passions adolescents – l’onanisme de la pubertat està molt present – recorren estes fulles colpejant sense parar la memòria de qui les llig fins a fer-li recordar allò que ni recordava haver viscut. Com les humiliacions a mans del Mèrida del Mono Montoya, o les derrotes escandaloses davant l’Extremadura de Glusevic i el Cuqui Silvani.

Els llibres del knock-out també saben arrancar-nos de la infància per a introduir-nos en el món governat per les misèries de l’home, on el futbol lluny d’exercir com un entreteniment es transforma en una tràgica via d’escapada. Enric González ens recorda la realitat d’un país que va ser franquista, encara que ho negue, relatant la reinvenció de la història que han fet aquells que hui dia es situen davant dels grisos quan en el seu temps van córrer al costat d’ells. Ramón Lobo en “El Autoestopista de Grozni” convida a recórrer alguns dels conflictes més crus dels últims temps descrivint-nos les anècdotes que el baló de cuir li van reportar en llocs on ni l’optimista més recalcitrant haguera sigut capaç d’imaginar somriures residint entre camps de refugiats i cases castigades per la metralla.

Gastar-se els diners en estos sis llibrets és comprar-se un bitllet de retorn cap a la infància per a retrobar-se amb el gol de Bakero en aquell 3-4, o amb Díaz Vega a Pamplona. Recordar a Tomás e imaginar-te’l assegut en el seu cubilet exercint d’administratiu, què altra cosa podria ser hui dia? Del rombe de Paco Real i del shock del València CF d’Hèctor Nuñez, aquell mundial del 94 i els traumes patits a mans del Depor de Bebeto. Les partides “al pantalón” amb els cromos i del bollicao en el pati del col·legi. Encara que també és trobar a faltar l’inexistència d’un relat que acompanye al VCF, nu de literatura, que pose fi a eixe limb etern en el qual resideix deixant via lliure per a què fariseus i venedors de motos reinventen a la seua conveniència el passat d’un club que té moltes històries que contar però a ningú que les conte.

2 comments on “Hooligans il·lustrats

  1. Jose Ramón Fuertes

    Turrón meybel y helado de bombón, olor a puro y a barón dandy, ruidos que no ves y goles que solo imaginas.

    Qué tiempos !! , qué recuerdos !!

  2. Anònim

    El Salamanca de Popescu !!! o el Oviedo de Onokpo que venia siempre a Mestalla cada vez que llevavamos 8 o 9 partidos sin perder y nos ganaba… XD …

    los libros están muy chulos, pero hace fala uno del Valencia !!

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s