Antiherois.

L’Àngel del València

L’història d’Ángel Dealbert no és una història de glamour, sinó el relat del futbolista persona, del obrer del futbol que no oblida la pilota grisenca rebotant en el paviment empedrat de la plaça del poble, ni aquell olor a cafè dels dissabtes pel matí com preludi de les ferides per collir en els camps de terra, amb els seus esgavellats vestuaris trets d’alguna pel·lícula de terror, ni de bon tros, de les gents amb les quals es va veure la cara des de xiquet. Arrossega als seus cada vegada que s’enfunda la samarreta per a proclamar orgullós que ell és de Benlloch, de poble, un d’eixos personatges poc amic de la immortalitat que concedeix l’esport com a premi, un de centenars, com altres tants que poblen els extensos toms que alimenten la llegenda del VCF i als quals ja ningú recorda.

A diferència d’altres a Àngel no li fan falta anuncis de TV per a trepitjar el bar del seu poble, és un dels seus ritus preferits, eixe d’ocupar-se en xarrar de la promoció d’ascens a tercera amb els seus veïns de tota la vida. Va i ve de Castelló a València a entrenar, evitant ser eixe home que aplega a la metròpoli per a convertir-se en el que mai va ser, una víctima de les altures que concedeixen les elits. Dealbert s’alterna amb la jet-set sabent quant costa una barra de pa, es barreja entre els seus amics d’infància, consolant entre cafès i bones estones les incerteses que a estos els provoca la prima de risc i la fi de la prestació per atur. Viu en el nostre món i treballa en el dels déus pagans. Rebut al crit de migouet mentre camina pels serpentejants carrerons de la seua xicoteta pàtria, sense importar-li que dos dies abans assecara magistralment als Messi i companyia, regala somriures i retorna conyes.

La vida li va premiar fent-li debutar en primera amb 26 anys, i no en un qualsevol, el jugador persona va arribar a Mestalla amb l’intenció de convertir-se en un jugador important, en un referent per a l’entitat. Paraules ambicioses d’un tipus que sap el que costa aplegar i les comoditats que aporta el primer món futbolístic en comparació amb altres categories. Va ser rebut entre tants silencis que va costar trobar el seu nom en les llistes de jugadors incorporats, i se’n va d’igual manera, sense apenes referències a la seua eixida. Però entre mig, el central deixa una història que contar, una actitud que aplaudir i un record que enyorar. 

Malgrat les seues limitacions mai va ser ridiculitzat, malgrat la seua lentitud, va compensar amb anticipació, malgrat tot, sempre rendia a bon nivell. El xic de poble es va ficar en un vestuari de galls i es va posar a cridar-los en el camp, a dirigir la defensa sense importar-li els galons, perquè ell els duia en la sang. Dealbert representa eixa vella estirp, ja extinta, del jugador de la terra, del canterà de raça que vènia a quadrar el cercle, un jugador de club en temps on el terme és vestit de desprestigi.

Entusiasta, delecta els ulls del aficcionat curiós mentre celebra les seues bones actuacions, es retrau a si mateix errors o desencerts o demana als seus més quan pareix no haver d’on traure. Ángel es vesteix de futbolista però llueix d’entrenador. Víctima entre les víctimes d’un sistema kamikaze que castiga en excés l’errada individual. Un antiheroi, un jugador maldestre en aparença, correcte en essència, que triomfa entre talents i al que tots obliden de seguida, un d’eixos personatges dels que tant ens agrada parlar ací i als que tirarem sempre a faltar en estos dies de prostitució del futbol, on pareix que ser rude i pegar puntades en lloc de fer regats de videoconsola siga un acte de traïció.

Visca Dealbert 

4 comments on “L’Àngel del València

  1. Charlestomas

    Jugador de los que te mantiene en el fútbol terrenal. Emery lo mato, pero dijo de el una gran verdad: “Angel nunca te falla”

  2. A monyo modern el tirarem a faltar, i més després d'escoltar hui que el VCF es planteja començar la temporada amb tres centrals, utilitzant a Topal de quart si fera falta.

    Esperem que trobe un bon lloc i no se'n vaja a Rússia, el situen al Deportivo, amb Oltra, però no se si la forma de jugar d'este li convé massa.

  3. Pillgrim

    Yo creo que se equivoca en no quedarse, pero pierde mucho más el VCF. Es una soberana gilipollez quedarse con tres centrales y más si ese hueco lo va a tener que ocupar un centrocampista en caso de emergencia.

    Aunque ojala ese hueco sirva de excusa para quedarse a albelda y que solo juegue ahi en todo el año y muy de vez en cuando.

  4. El jugador más honrado que hemos tenido en años. Ojala se quedara.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s