Memòries de Polònia i Ucraïna

Ucraïna: un país, tres oligarques

Si n’hi ha un racó al món on el poder econòmic controle amb descar la vida pública i política d’un estat eixe és Ucraïna. Cadascun dels 15 empresaris més poderosos governen una província, convertides en regnes de taifes on tot i tots estan baix les ordres de l’imperi empresarial de torn, i això, evidentment, afecta també als clubs de futbol. Rinat Akhmetov, l’home més ric del país, governa la regió est i controla el Shakhtar Donetsk, el gran dominador des de la seua arribada a la presidència. Igor Surkis és l’amo de la capitalitat i centre de la nació i també del Dynamo de Kíev, i el tercer en discòrdia, Alexander Yaroslavsky, és el senyor de la regió de Kharkov i del seu club de futbol, el Metalist Kharkiv.

Entre ells no soles existeix una rivalitat esportiva, sinó també política, en la qual han contribuït finançant i donant suport públicament a diversos candidats presidencials dels quals s’han aprofitat fins ser inclosos en un peculiar òrgan governamental del que fa ús l’estat des de fa anys: El consell d’inversions; compost pels homes més rics e influents d’Ucraïna i la finalitat dels quals és dirigir les inversions estatals en aquelles zones més necessitades. Que evidentment, sempre son les seues.

Gràcies a elles la popularitat en els seus menuts estats augmenta dia a dia donada l’alta rendibilitat de les inversions, dirigides per un govern que sufraga el 80% de les obres quedant la resta en mans de les empreses privades dels membres del consell, sempre guanyadores en qualsevol licitació. El cas més paradigmatic és el de Yaroslavsky qui ha alçat una ciutat nova en Kharkov amb motiu de l’Eurocopa, inclosa amb calçador com seu a pesar de no tindre hotels, ni estadi, ni aeroport… impediments que han estat salvats gràcies les inversions d’este peculiar oligarca al que ja se li coneix com “El Rei de Kharkov” i que controla fins a les entitats bancàries de les poblacions baix el seu domini. Dominis profundament marcats pels seus “dos immediats superiors” que no són altres que Akhmetov i Surkis, qui tenen una pugna aferrissada pel control absolut del país sense admetre rival algun.

Igual que els seus “dos amics” Yaroslavskypermaneix retirat de la política activa des de 2006, uns derrotats per la marea taronja, altres, guanyadors per donar suport a la facció pro-Moscou, conseqüències que delimitaren les fronteres de poder actual. Mentre l’actual primer ministre Viktor Yanukovich és un habitual de les celebracions del Shakhtar, inclús parlamentant, Yaroslasvsky va caure en desgracia amb l’enfonsament de Yulia Timoshenko, vinculada aKharkov i habitual companya en actes públics del rei de metalist. Este empresari, que va ser militar primer i policia nacional després, va alçar la seua fortuna a la manera que es fa riquesa en l’est post-comunista, estant en el moment just en el lloc ideal acompanyat per la persona adequada.

I tanmateix se li pot considerar com el més decent de tots ells, no soles per enfocar la seua política inversionista en ajudar a la joventut amb centres educatius d’alt nivell i escàs cost per a les famílies, ni per la construcció d’espais esportius i centres u hospitals, El Rei de Kharkov detalla en la web del seu holding fins al últim euro invertit en els projectes que patrocina, que sense ser res, ja és un símptoma positiu vists les maneres que es gasten els seus col·legues de riquesa. Populisme soviètic.

La guerra del futbol

Alexander Yaroslavsky sol passejar-se en xandall per les instal·lacions del Metalist, deixant-se veure en una sala més pròpia de l’època zarista, per la seua excèntrica decoració, prenent un cafè amb algun jugador o xarrant amb l’entrenador, i de vegades, tombat en alguna butaca de la sala de jocs meditant en silenci. Sap que el seu club mai podrà guanyar la lliga, i que més enllà de trencar tots els rècords al classificar durant sis temporades consecutives com a tercer no podrà desbancar ni al Dynamo ni al Shakhtar mentre no vença als seus propietaris afegint més zeros en el seu compte corrent per a avançar en la llista nacional de milionaris i augmentar la seua influència en l’establishment ucraïnès.

Així funciona la lliga ucraïnesa, una classificació que reflecteix any rere any l’estatus econòmic dels propietaris del país, sense sorpresa alguna, mai. En 2008, quan va posar en dubte el segon lloc del Dynamo la federació va obrir una investigació acusant al Metalist de comprar partits, una sanció de nou punts, després de concloure el procés sense proves definitòries e imposada per un comitè farcit d’empleats d’Igor Surkis (entre ells el seu germà, president de la federació), va arrevatar-li el subcampionat d’un torneig sobre el qual planegen massa sospites de partits perduts a consciència quan la victòria d’un segon pot alterar l’ordre natural.

Igor Kolomoisky és propietari del Dnipro (famós per deixar-se perdre tots els derbis amb el Dynamo) de l’Arsenal Kíev (famós per deixar-se perdre sempre davant el Dnipro i el Dynamo) i del Krivbass Kriviy, un modest club que exerceix de satèl·lit dels altres dos, reflecteixen una realitat en la qual el baló mai dicta el resultat final en el campionat local, profundament marcat pels egos i baralles en sectors de poder.

El joguet Eurocopa

L’organització del torneig ha suposat per a Ucraïna una gran modernització de les seues infraestructures. Carreteres de terra que unien capitals s’han convertit en autopistes modernes – de dubtosa qualitat per a suportar hiverns durs segons alguns tècnics independents. – Ciutats com Kharkov poden gaudir ara d’un aeroport internacional, d’un centre comercial, de diversos hotels cinc estrelles i d’un modern estadi dotat d’un centre d’entrenament d’alt rendiment.

Els barris més deprimits de Kíev que envolten l’estadi olímpic s’han transformat en zones obertes i netes, i tot per a major glòria d’una classe empresarial que ha augmentat els seus dividends de forma exponencial gràcies a licitacions en totes les millores escomeses en el país.

Encara que no siga a benefici d’una població que ha vist com milers de milions han estat invertits en projectes que han sigut paralitzats per quedar-se sense fons fins i tot abans de començar a treballar. On estan els diners? Tampoc són poques les veus que apunten sobre la falta de sostenibilitat de les actuacions escomeses en un país que no atrau turisme exterior, i molt menys en zones cuasi desértiques com Kharkov. Contant amb moderns estadis quan els esports d’hivern superen en interès al propi futbol, on equips com el Dynamo, el més popular, disputa els seus encontres en el Váleri Lobanovsky, de 17 mil localitats, on apenes aconsegueix arribar a mitja entrada en els seus partits de lliga. Els ingressos per taquilla del conjunt de clubs de la lliga apenes superen el milió d’euros.

Pots llegir la segona part d’este article fent clic ací

1 comment on “Ucraïna: un país, tres oligarques

  1. Pingback: Els dissidents de l’Eurocopa | THE BARRACA

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s