Quan València tenia derby

Quan València tenia derby (II)

Allà, quasi sense dissimul els jugadors del Llevant FC prenien posició en les entranyes de l’opulenta tribuna mentre feien preguntes per a les quals encara no havia resposta. «Es sap alguna cosa?», «Van a vindre?» Eren els convidats de pedra a una festa amb incert esdevenir, l’equip reserva per si el Gimnàstic, després de molts dies de batalles en els despatxos, decidia no presentar-se a Mestalla per a disputar el títol. Aquell nouvingut ‘fe-ce’ pareixia manar més que el altíssim després de suspendre amb la complicitat de la federació territorial un encontre sense causa meteorològica adversa. Únic motiu permès pel reglament.

Fou el primer gest que va fer transcendir la rivalitat del terreny de joc per a instal·lar-la en el carrer. El segon, arribaria aquell estiu desposseint al equip granota del seu millor jugador en una operació que va fer tremolar els fonaments futbolístics del cap i casal. La indignació del equip de la patronal obrera arribaria a instàncies d’una Federació Espanyola, que després d’una primera resolució favorable per als blaugranes, va canviar d’opinió instant a la seua homologa valenciana a prendre una decisió ja per endavant coneguda. Aquell partit no es jugaria en data. 

Mentre els llocs de cotó dolç i castanyes abastien als primers espectadors, les edicions vespertines, pertinentment enrotllades baix l’aixella dels seus posseïdors, completaven amb ‘l’última hora’ acalorats debats entre uns fidels que ja es veien campions. «No vindran, i si vénen ací estem» El motiu de la disputa tenia nom i cognoms. Es deiaCubells. I el seu pecat, ser cridat a una preselecció amb el combinat nacional el mateix dia que València FC i Gimnàstic havien de veure’s les cares per a dilucidar qui dels dos seria el campió regional. I tal desavantatge no estava disposat a assumir-lo un ‘fe-ce’ que començava a prendre’s seriosament açò del ‘foot-ball’.

Eren dies de conflictes, de declaracions en la premsa i tensió als carrers. La directiva gimnàstica va amenaçar amb no acudir aquell 20 de Gener de 1924 en forma de protesta pel greuge patit. I mentre el món els esperava, les primeres legions de xiquets amb genolls bruts i pèls esvalotats es colaven en un recinte que registraria una assistència rècord, 17 mil espectadors. 

Després d’una espècie de melé, Montes, des de terra, anotaria el 1-0. En un exercici de desobediència cap a la seua pròpia directiva – o amb la complicitat d’esta segons qui – elGimnàstic va saltar al terreny de joc per a defensar el seu honor sobre el verd, i amb ell, la condició de líder i campió vigent. Aquell València FC fi i quasi aristocràtic era massa bo per a un campionat embrutit, tan superior als seus rivals que fins i tot posava el fre de mà per a insultar a les seues pròpies condicions, enfurint a un públic que els acusava d’abandó de funcions. 

Un tipus amb gorra de pana i jupetí de llana, d’accent estrany i alegre que ocupava per vegada primera el càrrec d’entrenador començava a torçar el gest davant el que estava veient. Fivber va arribar per a ser el primer de la seua estirp en una institució que iniciava la professionalització d’una plantilla castigada a puntades pel rival d’aquella vesprada. Entre la cridòria de la gent i les protestes al col·legiat, Montes, per segona vegada, anotaria un 2-0 que pareixia atorgar-li el títol a un conjunt local que contava amb un discret Cubells. El causant indirecte de tanta polèmica.

Va ser ell, el tipus del nas estrany, de passades inversemblants i desplegament físic envejable qui posant pausa a l’agressivitat dels seus, marcant el ritme d’un joc que va fregar la violència, cridaria a la justícia divina per a sentenciar amb un 2-2 la coronació del campionat. 

Així com van arribar, i després de contemplar aquella representació primigènia del‘Maracanazo’ havent sent anunciats abans de la irrupció per sorpresa dels seus homòlegs triomfants, els integrants del Llevant FC abandonaven les seues localitats per a començar a construir el seu nou rol, el de competidors d’un títol ja allunyat per al guanyador, que sense saber-ho, havia visitat Mestalla per última vegada amb Enrique Molina entre les seues files.

2 comments on “Quan València tenia derby (II)

  1. Pensaba que antes de 1919 también habian derbis entre Levante y Gimnástico…un saLUDo

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s