Futbol després del mur

Heinz Bonn, el Fashanu alemany

«Si aconsegueixes arribar fins a la caseta del entrenador sense que la pilota toque el terra, et contractarem» Corria l’estiu de 1968 quan un jove de 22 anys amb somriure picardòs i aspecte d’estrella pop emergent es va presentar en el modest terreny de joc del Wuppertal per a fer una prova que dirimiria les seues possibilitats de convertir-se en el que sempre va voler ser, un jugador de Bundesliga. Era un mig centre defensiu, elegant, amb tècnica suficient per a confondre’s amb un talentós brasiler en aquell futbol tosc, que sense adonar-se, començava a mutar cap a la brillantor.

Aquella vesprada Horst Buhtz, una vella rabosa de l’escola teutona, es va fixar en aquell menut i revoltós jugador, que amb una desimboltura envejable, vacil·là en un test disfressat d’entrenament a uns consagrats Emil Meinsen i Günter Pröpper. En un entorn on els joves valors havien de fabricar-se les seues pròpies oportunitats va aterrar en l’elit pegat a una maleta de cartó i una caçadora de cuir per a gestar, en aquell apartament per moments tètric, amb el vell ferrocarril de banda sonora habitual, els seus primers somnis com a professional.

Allunyat del soroll mediàtic, de les catifes roges i de reporters insistents, Heinz Bonn va poder desenvolupar les seues habilitats entre silencis, continuar sent aquell xic afable, modest a pesar del seu talent, de pentinat rebel i aspecte entremaliat que en el terreny de joc catapultava al seu equip cap a un ascens deixat perdre en l’últim sospir. Les seues diagonals traçades en llenç i la seua precisió de cirurgià a l’hora de furtar el baló no van passar desapercebudes. Aquell sabor amarg al veure’s derrotat deixà pas a una orgia d’ofertes e interessos de grans clubs, que amb el temps, es van convertir en la soga sobre la qual penjaria la seua ànima.

Hamburg com a malson

«Un esperit inquiet, la passió del qual és el futbol» Així va anunciar Klaus Ochs aquell matí d’Abril de 1970 que la sensació del any en la segona divisió alemanya s’incorporava al HSV per 75 mil marcs. Una xifra considerable per a un jugador de tall defensiu sense experiència en l’elit, una aposta arriscada per al gran club del nord, que vivia immers en la transició d’aquells gloriosos seixanta fins a una dècada freda a l’ombra de dos estils enfrontats que representaven Gladbach i Bayern, i a la qual, només posaria fi un mighty mouse provinent de Liverpool.

Ni els insistents elogis de tota una icona de l’època com Berty Vogts – ho va qualificar com el futbolista amb més futur del país – van ser suficients per a fer entendre aquella contractació. Un jugador d’escassa corpulència física que hauria de barallar-se amb fornits colzes i poderoses cames era massa elegant per a una lliga que encara exhibia múscul com a sinònim d’èxit. A Hamburg va experimentar per primera vegada la pressió pel resultat, l’exigència de demostrar minut a minut que valia 75 mil marcs i l’assetjament d’una premsa que el va rebre amb titulars que preguntaven qui era aquell ros del qual més enllà d’un terreny de joc ningú sàvia dir res.

Després de moltes setmanes tancat entre quatre parets transformant el seu físic en una armadura de fibra va pujar a l’autobús del equip rumb a Oberhausen. Era l’oportunitat de rescabalar-se. La seua obsessió en fer callar les burles i critiques cap a la seua fina complexió li havien dut a convertir-se en un addicte al gimnàs, a centrar les seues escasses compareixences públiques en lloar el seu nou físic. Entre peses i exercicis aerodinàmics va destrossar les seues principals virtuts en nom de silenciar un runrun ja erigit en dimoni personal.

Aquella obstinació sorprengué fins i tot als seus propis companys. Els mateixos que van qüestionar la seua contractació a les poques hores de fer-se pública, els mateixos que el cridaven ‘peus de plom’ a les seues esquenes després d’un debut on els nervis i la pressió li van jugar una mala passada. Va ser en aquell vestuari destarotat, de fred ciment, on Klaus Ochs per a sorpresa de tots li donaria l’oportunitat de tornar a demostrar que l’àlies de mag del baló que li havien posat a Wuppertal no era una exageració. I fou allà, sobre aquella mateixa gespa disfressada de rampa de llançament, on s’enfonsaria per a sempre la carrera d’un jugador que estava cridat a deixar en mediocre a un tal Beckenbauer.

Un debut com a punt final

Hans Schumacher anotaria el seu cinquè gol de la vesprada en el minut 80, i sense temps per a digerir el resultat Lothar Kobluhn transformava el 8-1 definitiu amb el qual acabaria l’encontre. Ningú entenia el que havia passat. El HSV va patir la que encara hui és la pitjor derrota de la seua història com a visitant. I no van ser pocs els que trobaren en el novençà el culpable de tal humiliació. Un veterà com Schulz qüestionà públicament la decisió del entrenador d’alinear a Bonn «perquè no està encara preparat per a açò», més dur es va mostrar Jürgen Kurbjuhn a l’afirmar que el xic «pareixia estar jugant baix els efectes d’algun tipus de medicació»

Aquelles paraules no van caure en sac trencat. Les distàncies van augmentar entre el grup i el jugador, unes distàncies alçades abans de la seua arribada per un vestuari veterà, coneixedor dels plans del club d’acabar amb les castes establides en nom de rejovenir una plantilla que havia tocat fons. La venjança de Bonn va ser endurir la seua actitud en uns entrenaments que li serviren per a que Georg Volkert culpara de la seua coixera a aquell sequerut de Siegen que va arribar a Hamburg per a jugar al futbol envoltat de llops embravits.

Estava a soles en la gran ciutat. Allunyat dels seus. Començant a perdre el control sobre la situació fins al punt de saltar-se les recomanacions del metge per a superar una lesió de menisc que ho van convertir en un resident habitual d’hospitals i clíniques, dibuixant al seu genoll cicatrius de disset centímetres que enfosquiren una carrera que no havia fet més que començar. Ho va intentar mil vegades. Però mai ho va aconseguir.

Reaparèixer després d’aquella lesió es va tornar en impossible, la seua obsessió en fer callar boques, en demostrar que era útil i que valia per a açò, en fer-se respectar per un vestuari canalla que ho va acollir com un enemic, transformà el seu somni en un malson sense fi. Quan una reaparició davant el Kaiserlautern pareixia servir per a rellançar la seua carrera ho van tornar a enviar a l’infermeria, i després d’ella, de visita a la regional-liga per a vestir la samarreta que certificaria una retirada prematura del futbol professional, la del Arminia Bielefeld.

Heinz Bonn va tornar a ser notícia

Sempre va viure en apartaments modests, en recintes més propis de ciutadans de classe mitja que d’afamats esportistes. El recel amb el qual guardà la seua vida privada el va consumir en els moments més difícils, fou la ciutat lliure qui li va fer gaudir en plenitud la seua sexualitat. Els seus viatges constants a l’altre costat construïren amb pausa parets negres que l’atraparen en un món fosc. No tingué el coratge de donar el pas. Va estar prop aprofitant l’assetjament d’un Morgenpost que es preguntava dia a dia per què ningú a Wuppertal sàvia d’ell més enllà del terreny de joc.. ni amistats, ni novies..Fou la seua forma de protegir una ambició major. La de triomfar al futbol.

La seua mala entrada en el vestuari del HSV ajudà a ocultar-se, en apartar-se de sopars i festes llevat d’aquelles que per compromís del club eren obligatòries  El seu secret va permanèixer fora de perill fins que un fred dia de Desembre de 1991 una veïna cridà a la policia de Hannover alertant del descobriment d’un cadàver. Fou allà, enmig d’un toll de sang, en una habitació esquitxada fins als racons més recòndits, on tot va eixir a la llum.

Heinz Bonn va ser assassinat per un home de la vida quasi tres setmanes abans que la forta olor a putrefacció alertara als veïns. La mateixa discreció, el mateix recel del que va fer gal·la per a ocultar la seua homosexualitat possibilità que la seua mort quedara impune. Encara hui, 21 anys després, ningú sap per què aquell busca-vides del que mai es va saber acabà amb la vida de qui un dia fou una de les majors promeses del futbol alemany.

Foren 40 metres de tocs de baló sense que este tocara el fang. Horst Buhtz va quedar satisfet amb la seua capacitat de treball, però buscava alguna cosa més, un home capaç d’enviar una passada a 30 metres i que esta reposara als peus del extrem. Al arribar a la caseta del entrenador Bonny va donar mitja volta tornat sobre els seus passos sense que l’esfèric fregara el terra. Va ser allà, en aquell peculiar camp d’entrenament d’un modest Wuppertal sobre el qual ‘peus de plom’ començaria a relatar el seu final.

1 comment on “Heinz Bonn, el Fashanu alemany

  1. Impresionante historia, aunque heinz bonn es una figura olvidada por su intranscendencia en el terreno de juego, como dices no tuvo suerte en su unica aventura en un grande, es todo un icono en la cultura gay, sobre todo en las campañas modernas contra la homofobia en el futbol. Tampco es alemania un bonito lugar para salir del armario de las botas, en sus estadios hay un alto componente de homofobia entre las kurvas.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s