Mi Querido Tiburón.

Els polítics a Mestalla

Futbol i política són dos línies paral·leles que arriben a coincidir en un determinat punt fins a confondre’s. La significació cap a un club sempre ha tingut condicionaments polítics, de classe religiosa o d’estatus social des del principi dels temps. Lluites de classes. Barris obrers contra barris pudents. Treballadors de drassanes contra clubs apadrinats pel clergat. Catòlics contra protestants, han anat donant sabor a un esport que mai ha estat aliè per al poder. Ni abans, ni ara.

Una relació ancestral que a Espanya va arribar al seu culmen durant la guerra primer i en la transició després. Posicionant-se totes les entitats, sense miraments, cap a moviments d’un o altre calat. Només el dolç relat de la victòria ha aconseguit que a uns se’ls castigue amb arguments que serveixen per a mitificar a uns altres.

Aquella aparent calma que va portar l’assentament democràtic va saltar per l’aire amb la febre immobiliària, donant pas a la intervenció d’empresaris adscrits al poder que prenien el control de les entitats baix el pal·li polític, convertint a les institucions esportives en una conselleria de facte del govern de torn.

Un dels casos més clars va ser el tutelatge per part de Zaplana amb el qual va contar Paco Roig al seu moment, sostingut per l’aparell de la Generalitat durant el seu mandat, i després, amb les seues ànsies de retorn a la presidència del club. Arribant fins i tot a exercir-se fortes pressions a certs mitjans de comunicació per a que donaren suport a la candidatura del tronaor. Com bé va explicar al seu moment Alfonso Gil en una conferència impartida en la Universitat de València.

Eixa guerra de poders entre Zaplanistes i Campistes va esquitxar a un València que va veure al 2004 un canvi de majoria accionarial com a conseqüència d’aquella disputa. L’eixida del bronzejat expresident va deixar via lliure per a que Camps estenguera la seua xarxa i baix pressions de tota índole – bancàries, societàries i mediàtiques, sense escatimar en cridades cap a la família – va aconseguir derrotar a un Roig que va acabar venent les seues accions al dofí del poder imperant en el partit. No sense abans conduir la situació per a traure la major tallada possible. Una maniobra al pur estil soviètic.

Des de llavors ‘els comissaris polítics’ no han deixat d’estar vinculats amb el club de futbol de forma constant. En aquella operació de venda accionarial van tindre un pes important personatges com Rafael BlascoGonzàlez Pons, els enllaços de Camps amb el VCF fins als seus últims dies en el poder. El primer va fer de veu i oïdes del president fins i tot en els moments més complicats de l’era Soriano, amb reunions discretes en apartats cafès durant l’hivern, amb posteriors tantejos dalportians en despatxos d’advocats durant l’estiu que van determinar la intervenció total del club. El segon, fins arribà a apadrinar, juntament amb Pedro García, director de RTVV, el desembarcament de Villalonga i Orange Market en l’entitat. Recordem que va ser ‘el bigotes’ qui va dirigir la famosa roda de premsa del ex de Telefònica a la llotja VIP de Mestalla, qui sap, si cridat a tindre un paper rellevant al club d’haver triomfat el desembarcament del gestor.

Dita relació intima amb els nuclis de poder corrupte no es van quedar en això. Zorío, el aconseguidor de l’Ajuntament de València, va posar en mans d’Iñaki Urdangarín i el seu ‘Instituto Nóos’ la venda de les parcel·les de Mestalla i futurs negocis relacionats amb el nou estadi, un contacte que com s’ha desvetlat amb la trama que afecta al gendre del rei, tenia vinculacions molt estretes amb l’en aquells dies vicepresident del club i les institucions polítiques. Un vicepresident al que se li va llevar del mig per via d’altre decret, com farien poc després amb Soriano, en aquell desembre negre.

Rita i l’estadi

Els tentacles polítics no soles van intervindre en les parcel·les de poder, sinó també en les de la gestió. Molts dels nomenaments executius de l’era Soler van arribar procedents de la reserva del partit, en altres casos, van ser recomanats per les altes instàncies. L’estreta relació Escribano – Alcaldessa va ser una de les més pronunciades, i a través de la qual, es volatilitzà el concurs dels estadis per a instar l’engegada del projecte a Mark Fenwick i ArupSport buscant tindre un estadi en sintonia amb ‘la qualitat monumental’ d’aquella València de grans esdeveniments que es volia imposar.

El famós arquitecte municipal, com es va apuntar en diverses informacions publicades després de la seua eixida del club, presumptament va arribar a cobrar per partida doble per informes una miqueta peculiars.

Un dels personatges vitals en tot este assumpte va ser un Jose Luis Olivas, altre capitost, adscrit al Zaplanisme, que sempre va jugar a dos bandes. La caixa va ser el braç armat d’un govern que maquinà l’operació de la fundació, que fins i tot abans que apareguera Dalport, ja anava encaminada a un final no massa allunyat del que finalment va tindre. Posada a la disposició de les ínfules immobiliàries prèviament dibuixades en aquell canvi accionarial.

Desvalencianitzada la caixa la seua última aportació a l’embull va ser la creació d’una Newcoval, que segons va informar la cadena SER fa escasses setmanes – informació que ni ha estat confirmada ni desmentida per ningú – , va vestir la reforma del projecte inicial del nou estadi en una reducció de costos que segons este mitjà va resultar falsa, ja que els materials pels quals es volia substituir la coberta de l’estadi resultaven tan cars o més com els projectats inicialment, i la finalitat dels quals, no era altra que aconseguir que una de les empreses vinculades amb el senyor Granell (un dels socis del sector privat i relacionat amb la GVA) poguera comerciejar-se una suculenta facturació en dit projecte.

Els pares del caos

Després de transitar en paral·lel, estes dos línies que són el poder i el futbol, han arribat a coincidir en la ruïna per la pèssima gestió dels seus designats. Una Generalitat corrompuda, amb tots els agents implicats al VCF imputats o condemnats, amb una autonomia en les últimes, i amb un banc, que mentre hi ha qui ens crida a besar per on trepitja, s’ha dedicat a falsejar comptes i a estafar a clients sense alçar el seu peu sobre el coll d’un club asfixiat, al que no dubta de donar ordres sobre com deu de gestionar-se. Un despropòsit majúscul.

En els seus somnis més humits Camps feia el camí invers de Laporta, i per això, era necessari tornar – com repetia una vegada i una altra – a aquell VCF del seu avi, aniquilant les majories accionarials per a deixar un paquet de control en mans ‘públiques’ que li evitaren embardissar-se en lluites de poder. Descavalcat el dofí, la línia de successió segueix el seu curs, esperant el moment idoni per a que el polític de torn puga ocupar la cadira que Mestalla reserva para els presidents. Això sí, la merda primer se la tenen que menjar els tecnòcrates.

Què no vinguen de fora !

3 comments on “Els polítics a Mestalla

  1. Impressionant article. Informació d'or que no està al poder de tot el mon. Som un joguet en mans de polítics

  2. Per coses com estes el VCF mai acabará en mans d'un Abramovic i SI amb Rus de president.

  3. vicent ribes

    Inversiones Dalport,quin classic del destrellat mareeee! Molt bon article

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s