Ball de Torrent Mi Querido Tiburón.

9 de Novembre: Olla xunta

No ocorrerà res, no li interessarà a ningú, però el Divendres 9 de Novembre seria un dia més que apropiat perquè el president, vist que aquells que ho van alçar a ocupar el càrrec ja no estan, i que el pla – si és que alguna vegada va existir – traçat no ha eixit avant, posara el seu càrrec a disposició de la junta d’accionistes. Un absurd, sí, però almenys seria un gest. Com no va a passar, no s’esperen grans sobresalts, Llorente es vendrà com el millor gestor de la història d’Europa, eixiran tres amics, a fer mèrits per a guanyar plaça de conseller, a proposar que se li agracie amb l’insígnia d’or i brillants, i altres tants opositors – en el sentit còmic del terme – a qüestionar-li l’enrajolat dels WC del sector 27, i a exigir-li que es baixe el sou, que no són hores.

Per altra banda, tranquil·litat. El divertit fa temps que està fora de les juntes d’accionistes, convertides des de fa massa en cercaviles circenses. A l’endemà, notícies repletes de xifres i de frases rimbombants pronunciades per la taula, i a altra cosa, que el diumenge visitem a Djukic. Ni que en els pròxims dos mesos ens jugàrem el futur de la SAD. Entre tota eixa estirp d’acompanyants el fenomen fanboy del gestor a sou de la nostra caixa amiga es torna fascinant, reconec que són la meua debilitat, per la seua gràcia i saler a l’hora de vendre l’història com a segons ells els interessa a cada moment. Un especialment, Pedro Morata, el gerifalte de la SER, és un home capaç de criticar el mateix i el contrari segons bufe el vent.

Per a entendre este post – no, no tinc res millor que fer – primer cal llegir-se l’informe, com així ho ha cridat, econòmic del VCF que va publicar al Facebook del seu programa (clic ací) on llança alguns punts prou suculents.

Compra i venda de jugadors

Després d’explicar a qui deu diners el club, i quines entitats li deuen diners al VCF, fa un repàs a les compres i vendes executades baix la presidència de Llorente. El primer que crida l’atenció és la diferència en les quantitats que apareixen comparades amb les que publica al seu anuari, les mateixes que publica el seu diari, AS, en molts dels jugadors. Més enllà d’eixa incongruència, el punt fort ho trobem en les seues deliberacions després del saldo en adquisicions i traspassos.

El primer fa referència a l’entrada de fons d’inversió per a adquirir jugadors que el club no es pot permetre. Potser trobe a faltar aquells sopars amb Mascardi on se li pagava el taxi al Piojo, per a anar o tornar, segons convenia. Encara que és fàcil poder enganyar al aficionat amb Falcaos, l’experiència dels fons al futbol – Brasil i Portugal – no són gens positives, i més, coneixent els antecedents del Grupo Doyen, que és amb qui tracten molts dels equips de primera divisió.

Bucaners del segle XXI , un niu de comissionistes i corrupteles, que a més, solen plasmar condicions poc o res favorables en les seues relacions amb les entitats, que en molts casos, queden espoliades fins en les seues pedreres e indefenses legalment. Per no mentar les accions que està preparant la UEFA per a posar punt i final a estes pràctiques.

L’altra qüestió està molt pròxima al pensament del carrer. Gastar-se 16 milions en un jugador en lloc de comprar dos per 8. Una idea intel·ligent a primera vista. Però eixa classe de jugadors tenen un estatus i uns pretendents que converteix en utòpic poder acostar-se a ells. Ja no soles per les fitxes inassumibles sinó per la subhasta amb entitats de gran potencial. Fitxar a M’Vila per 16 milions seria molt fàcil si no fora per que mitja Premier League està darrere d’ell.

El problema del VCF no es soluciona amb fons assalta caixes, ni amb fitxatges – curiós que ara pagar 16 quilos per jugadors ja no siga tarifa plana ni catastròfic – d’alt cost, sinó a encertar a l’hora de fitxar. El club va rebutjar a Borja Valero per 4 milions per a gastar-se 6 en Tino Costa, va desestimar la contractació de Cabaye per a pagar set milions per Parejo. Fou el mateix coordinador de la secretària tècnica qui va rebutjar desemborsar 4 milions per Dante per a gastar-se 8 en Víctor Ruiz al·legant que el brasiler no tenia nivell per a vestir la samarreta blanquinegra. Un ja és suplent a Mestalla, l’altre, és titular indiscutible amb el Bayern de Munich, un club que té 4 copes d’Europa.

Potser en este punt isquera més a compte complir amb aquella promesa de Javier Gómez d’invertir per a tindre una de les millors secretàries tècniques del continent en lloc de gastar-se 2 milions en Choco Lozano.

Evolució del deute per presidents

En les tres primeres línies podem llegir que Tuzón/Melchor Hoyos (que va estar uns mesos) van deixar un deute acumulat de 12 milions d’euros. No obstant això l’hemeroteca ens conta que l’últim exercici baix la presidència de don Arturo el deute de la SAD no superava els 325 milions de pessetes. A continuació acusa a Paco Roig de deixar un dèficit de 102 milions, augmentant la mateixa en 90. Si tornem a l’arxiu, veiem com al primer exercici baix la presidència del tronaor, el deute acumulat ascendeix a 500 milions de pessetes (ací retall de premsa). Tancant el seu últim exercici en el càrrec amb un dèficit acumulat de 60 milions d’euros.

Durant el període OrtíCortésLlorente (cal tindre valor per a creure que Ortí o Cortés tingueren funcions executives) el dèficit, afirma, va pujar tot just fins als 148 milions “y se consiguieron todos los títulos” conclou. Només al 2002 el VCF va presentar un deute de 130 milions d’euros.

En les conclusions Morata assegura: “El periodo de Paco Roig tuvo mucho de ilusión y poco de realidad. Mucho ruido y pocas nueces. De forment ni un gra. Paco Roig aumentó la deuda del club de manera brutal para aquellos tiempos y no logró ni un solo título. Aumentó en 15.000 millones de pts de aquella época la deuda, con sus bien-intencionados aires del valencia campeó, pero sin poderlo lograr.“

Cap destacar que s’obvien diversos aspectes. El primer és que Paco Roig va aconseguir multiplicar per quatre els ingressos de la SAD en els seus tres anys i mig de mandat. El segon és que dels 60 milions de deute que va deixar (i no 102) només 35 corresponien a l’ampliació de Mestalla. Que en virtut de la nova llei de l’esport posava punt i final a les graderies sense seients, reduint l’aforament de l’estadi fins als poc més de 30 mil espectadors, quedant-se al carrer prop de 10 mil abonats, un minvament en ingressos per taquilla elevat. Aquella reforma es va escometre davant la negativa de l’Ajuntament a construir un camp nou. A més també es va comprar l’edifici on hui està situada la seu del club i altra sèrie de baixos que donen recer a la Fundació i les tendes oficials en l’actualitat.

Encara que la sensació general que ens va deixar a quasi tots el pas de Roig pel club va ser roina, els balanços són més bé positius. Molt de soroll i poques nous. Moltes denúncies tombades als tribunals i convocatòries per via judicial de juntes per a enderrocar-lo. Declaracions eixides de to i enfrontaments en la premsa. Ampliacions fraudulentes, testaferros i contracte amb Antena 3. Però amb uns resultats financers que ja ens agradaria tindre en estos moments.

Al 1995 aconseguí un patrocinador (FORD) per 3,5 milions d’euros, una xifra que ningú ha superat ni havent disputat el club finals de Champions. Amb un balanç en la compra-venda de jugadors que sempre va ser positiu. No existia paciència, i era capaç de fitxar 16 jugadors en un estiu, però no a costa de deute, sinó de vendes. Amb el traspàs de Leonardo es va fer un equip nou. En este gràfic, que es publicà durant el seu últim any de president, veiem un exemple de com era la seua política de contractacions (clic ací). També baix la seua presidència el VCF va passar d’un contracte de TV de 350 milions de pessetes a un de 3000 milions de la ja extinta moneda.

I Contínua: “La época de Cortés y Ortí con Llorente en la gestión económica fue la más brillante de la historia del club. Con un aumento mínimo de la deuda, comparado con los resultados obtenidos, el club vivió la época mas bonita e ilusionante para la afición.”

No deixa de cridar l’atenció com s’intenta separar a Llorente de l’època rogista, quan va arribar al club amb ell, sent el seu director general. El mateix que va redactar i signar el contracte a Romario, posteriorment condemnat en un tribunal, qui va engegar i va dirigir aquella ampliació fraudulenta de capital en 1996 i per la qual va ser querellat.

Les al·lusions esportives són inqüestionables, encara que el detall, ens diu que els equips de la Cartoixa, París, i en menor mesura Milan, van ser equips amb una àmplia majoria de futbolistes fitxats per Paco Roig. Incloent Ranieri.

La recurrent trampa d’al·ludir a l’augment mínim es desmunta acudint als balanços presentats en junta. Dels 60 milions al juny de 1997 als 130 de 2002 no s’aprecien diferències mínimes. Ni entre els 220 milions que van ser rebaixats amb una operació especulativa com fou la de Murcia Puchades que va deixar el deute en 180 milions en 2003. En la gestió brillant cal fer esment a casos com el de Deloitte, al que se li va pagar 1 milió per realitzar un informe innecessari, la liquidació de 1,2 milions que li va signar Llorente a Beatríz Delgado, el cas Metrored – el primer València Experience – el traspàs de Mendieta sense garanties pel qual no es va cobrar o a les relacions perilloses del club amb Becali i Bahía Producciones.

El cobrament anticipat del traspàs de Cláudio López al Gener davant la impossibilitat de fer front a les fitxes del segon mes del any, o les inclusions en el pressupost de traspassos de jugadors per a pal·liar pèrdues anuals de 25 milions d’euros. Sense oblidar episodis d’ordinadors del club viatjant a xalets de Picassent en plenes eleccions. Patint fins i tot un embargament d’Hisenda. O aquelles dos temporades en les quals no es va reforçar l’equip davant la impossibilitat de fer efectiva una opció de compra de 2,5 milions per Reveillere ni poder pagar dos milions per un lateral de segona divisió.

Açò respon a un costum molt nostre, basada en “el cal menjar d’alguna cosa”, que ve a intentar fer bo a algú comparant-lo amb altra cosa pitjor. El més sorprenent és observar com una persona que durant aquells anys va dedicar ingents quantitats d’hores a llançar missatges apocalíptics anunciant la fi dels dies del VCF, entrevistant en directe a Andreu Fajardo per a dir-nos que al club li convenia més quedar segon que guanyar la lliga perquè no podia pagar les primes, llançant frases on se’ns advertia que la institució guanyaria la lliga, però que estava per a tancar la persiana…. hui, qualifique allò com la gestió més brillant de la història.

I si cola, cola…

Com va dir Gonzalo Medina fa 90 anys…«Nunca he sido una lumbrera, no pasé de medianía» però amb eixe expedient no qualificaria a una empresa de tindre una gestió plausible. Ximple que és un.

A continuació segueix dient: “Morera y Soriano fueron convidados casi de piedra al desastre económico que ya estaba instalado. Soriano falló en dos cosas graves: decir que tenia vendido algo que no era cierto. Y ser el embajador de Dalport en Valencia.”

El convidat de pedra va deixar un forat comptable de 70 milions d’euros per incloure una venda que no es va produir en els balanços, unes pèrdues, que junt al acumulat va fer necessària una ampliació de capital per 90 milions d’euros. Per a ser un que passava per allà no ho va fer gens malament. Millor no apuntar les pujades de fitxes a Villa i Silva per aconseguir una foto a costa d’un club que no podia plantar cara a dits sous. En esta història que Soriano passe de puntetes és comprensible.

El personatge en qüestió va ser qui va iniciar la campanya mediàtica per a catapultar al de Puçol a la presidència, llançant notícies falses com aquella de que si Soler deixava ser president a Soriano ING compraria les parcel·les per 350 milions d’euros. I soles si Soriano era president. Un dia d’estos que ens expliquen per què i per a què es van inventar el 90 aniversari, i quin grup mediàtic anava a ser el mitjà oficial del mateix. Si Soriano haguera fet el que tenia que fer ens haguérem estalviat tot el que va vindre després.

I finalitza amb: “pidió un crédito de 200 a Bancaja y empezó a construir el Nuevo Estadio, sin tener vendido el viejo Mestalla. Pero se gastó cerca de 150 millones de euros (más los 84 de Porxinos) en mala gestión de fichajes fallidos: Zigic, Fernandes, Tavano, Del Horno…Despidos de secretarios técnicos ( hasta 8 ), entrenadores, Directores Generales…”

En realitat el crèdit es va encarregar de gestionar-lo Llorente (dins notícia) i mai va ser per a tals fins, sinó per a (com es llig en la notícia) pagar les fitxes, i fer les permutes dels solars. Igual que el de Porxinos va respondre per a salvar una causa de dissolució en la qual es trobava la societat, necessitant abans de Desembre de 2005 ingressar més de 40 milions. Aquella operació, per a bé o per a mal, permetré al club viure fins a 2008 tancant exercicis amb dèficits milionaris. Sí, així d’inútil era Soler.

Descobrint Amèrica

Benvinguts al món on la gent, de cop i volta, descobrix que el VCF només creix a ritme de contracte de TV i de Champions League. No serà perquè no es duu anys advertint de que esta entitat contínua sumida en l’edat de bronze del futbol europeu. Deloitte en els seus Football Money League li ha pintat la cara en més d’una ocasió a la institució en les seues deliberacions quan esta s’ha classificat entre els seus 20 membres d’honor.

El passat curs la consultora ja va destacar que l’entitat presidida per Manolo Llorente era el club europeu que menys ingressos comercials generava. Un aspecte a destacar és la tendència a la baixa que estan patint des de 2007, tocant fons en el passat exercici, per a situar-se en quantitats més pròpies del segle XX. Amb l’incorporació de Jinko el tema millorarà per poc que siga. I açò no es deu a la crisi conjuntural del futbol espanyol, sinó a la incapacitat congènita d’esta entitat per a saber rendibilitzar els seus resultats esportius. Un treball de llarg recorregut que mai es va realitzar i que ara estem pagant amb l’ostracisme.

Una altra de les delícies pontificadores del text ressalta com la reducció del cost de plantilla ha portat resultats positius. Cert, però també ho és que al 2001 el VCF invertia 60 milions en mantindre la seua primera plantilla i en l’actualitat es gasta 53 (63 en 2011/12) tenint 10 vegades pitjor equip.

Personal no esportiu

Un dels punts que no són tractats – oh! – en l’informe de la SER i que criden l’atenció és la despesa en personal no esportiu, que ascendeix a sis milions d’euros. Una quantitat elevada vista la incapacitat manifesta de molts dels seus membres. Quant cobra Martín Vila per acudir mitja jornada a dirigir Paterna? A què es dedica Bruixola a banda d’anar al gimnàs i mantindre dinars amistosos per a justificar el seu sou de 200 mil euros anuals? Per què hi ha un director de màrqueting que exerceix el càrrec sense tindre la preparació adequada a tan alt cost si després s’encarreguen treballs a agències amigues com Vos Màrqueting? És rendible tindre a un coordinador de la secretaria tècnica amb tan elevat sou sense poder contar amb recursos materials per a realitzar millors seguiments? Quant guanya Andreu Fajardo per ser assessor del consell? Què cobra el soci del president en la clínica d’Alzira per tindre les seues funcions de cap dels serveis mèdics del club en un segon plànol?

Quants diners es gasta el club al any en publicitat en certs mitjans de comunicació?

6 comments on “9 de Novembre: Olla xunta

  1. Enviale una copia de cortesía a la Ser y a Morata en particular.

    Bravo!!

  2. La documentación técnica de tus artículos me llama mucho la atención, por el rigor que siguen. Está bien y es necesario desmontar algunos mitos y leyendas de esta esperpéntica sociedad anónima.

    Pero, sabrías decir cual es el presidente ideal. Sabrías escribir un decálogo de una gestión íntegra y pragmática de como deber ser un presidente.

    Yo tengo una idea aproximada y todas empiezan por honestidad, honor, compromiso, diálogo, trabajo, sentimiento.

    Lo peor es que en los tiempos que corren, dudo mucho que haya alguna persona que reuna por lo menos la mitad de estos valores.

    Parece ser que ningún presidente lo ha hecho bien, y todos mal a excepción de uno, “el chitano tronaor”.

    Puede ser que Paco Roig no endeudara la entidad más de lo necesario, pero espero que nunca tengamos que aguantar una verborrea populista y bochornosa como aquella.

    Esto no quita para que reconozca positivamente la valía del artículo.

    PEPELU.

  3. Como diria jack el destripador, vayamos por partes:

    Estic contestant a un tema on diu que Roig era lo más malo del universo i que el deute és culpa seua i no dels posteriors.

    No estic defensant a Roig, que com he dit, a mi com a quasi tots, no ens va deixar bona gust.

    Altra cosa es que evidentment, la llegenda urbana i la realitat no casen. Econòmicament no va ser dolent, però el tema testaferros, la visa…etc son prou greus com per a salvar-lo.

    Que no vol dir que fora la repera, ni un déu, ni res. Per a mi es que cap president ho ha fet bé. Ni roig, ni cap. Des de Tuzón.

    Però repetisc que ací estic contestant concretament a un text publicat per altre.

    Que critique a un no vol dir que estiga defensant a altre. Ací tenim eixa costum. I no.

  4. Aclarado, me dejas más tranquilo.

    También tenemos la costumbre de hacer de abogado del diablo. En este sentido también me incluyo.

    Un saludo.

  5. En fin. Gobernados y dirigidos por una pandilla de ineptos para hacer un club grande.
    No supieron aprovechar la época dorada del club, cuando se ganaron tantos títulos y se jugaron las finales de Champions para hacer un buen marketing.
    En su día existía una única tienda del Valencia, cuando el merchandising es algo muy explotable en un club que triunfa.
    Y para que seguir, está todo muy bien explicado en el artículo.
    Impresionante DSme. Sigue así

  6. Una tenda, la del temple del futbol, que et va obligar NIKE per contracte a obrir-la. Que si no…

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

w

Conectando a %s