cultura de club Made in soccer

VCF, Guatemala, Chicago

Quan es va anunciar l’arribada del VCF als Estats Units una menuda xarxa de bombetes disperses pel país continental van començar a encendre’s per a iniciar hores de trajecte amb cotxe, dies sense dormir al seu llit per recórrer milers de quilòmetres, visites a estacions de servei… tot amb tal de poder veure, potser per única vegada en les seues vides, a l’equip de Mestalla abandonar les retransmissions nocturnes plenes de soroll i aspecte llunyà que escupen les televisions per cable americanes, transformant-se en homes de carn i os davant els seus ulls.

Encara que l’esdeveniment més lumínic va tindre lloc a Chicago – Ilinois – a casa dels Espinal. Una família d’origen guatemalenc que va abandonar el seu país per a trobar fortuna i a la qual, un simple anunci, potser visionat a internet, va fer despertar els records més tendres d’un pare que es va esforçar en transmetre-li al seu fill una estranya malaltia, adquirida anys arrere, entre aquelles calors centre-americanes passats al recer d’un ventilador sorollós que posava banda sonora a les peripècies d’un equip que vestia a la decadent figura del mundial 78.

Divuit anys separats per la vida, units a Houston pel VCF. Visionant progenitor i descendent l’escalfament d’un porter valencià retrotrauen la conversa a dies desconeguts per al jove Armando, on les discussions veïnals del seu pare pel domini d’uns colors arribats des de l’altre punt de l’atlàntic definien simpaties i rivalitats fins a transformar-les en autèntica militància en un país dominat pel beisbol, culminant eixa unió en una instantània inspiradora, en un punt inicial, amb porter pare i fill de protagonistes.

Criats a les afores de la ciutat del vent, la primera generació d’un modest barri d’emigrants llatins i asiàtics, aquells dos amics, Armando i Soo Joh, matinaven per a créixer veient al Piojo i a Mendieta fer gols impossibles, convertint aquell intercanvi d’autògrafs al BBVA Compass en l’ingredient base per a transformar aquelles relacions en alguna cosa més. La visita a Texas, i aquell fugaç pas per Oregon per a enfrontar als Timbers, els va fer entendre que aquelles converses furtives a la cafeteria de la Universitat d’Ilinois es repetien en altres tants punts dels Estats Units, esperant que algú els conjuntara en un ens que els donara identitat.

Però ni un pare guatemalenc que va transmetre el seu fervor pel soccer al seu fill nord-americà, ni els amics d’este en un barri on piratejar el senyal per a veure futbol europeu era tot un art, ni aquell contacte amb el món al modern estadi del Dinamo eren suficients, feia falta una espurna que fera prendre tot allò, i aquella espurna, arribaria des de València en forma d’estudiant d’intercanvi.

Fou al domicili de Nery Espinal, pare d’Armando i culpable de tot, amb aquella foto on ambdós posen amb Guaita i amb la samarreta lliurada pel porter present, on una bogeria iniciada vint anys arrere gràcies a una funesta senyal arribada des de no se sap on a un televisor que dibuixava figures espectrals en forma de partits en diferit, quan tot va trobar la seua raó de ser. Aquells dos amics de tota la vida, aquell pare inspirador que els va veure créixer donant-los puntades a un baló més grans que ells mentre simulaven a un ros d’or en la final de Sevilla, i després de digerir l’insistència de Carlos Loras, eixe oriünd del cap-i-casal, van trobar el passat mes de setembre l’espenta necessària.

Nery Espinal i el seu fill Armando, Min Soo Joh, Cesar Benoit, Rubén Vigil Sánchez, Guillermo BarreiraAbdullah Ismail i Julio Silva són alguns dels integrants de la Primera Penya Valencianista als EEUU que naix amb la vocació de difondre el credo del ratpenat en una terra que ànsia ser conquerida a força de balonades i bones maneres, i que ha deixat arrere aquells clixés antics on deixava la pràctica del soccer en mans d’immigrants, convertit-se, per primera vegada en la seua història, en l’esport més practicat a les escoles de primaria nord-americanes per davant del Basket i del Futbol americà.

Quan es va anunciar l’arribada del VCF als Estats Units una menuda xarxa de bombetes disperses pel país continental van iniciar un moviment de reafirmació que va fer visible lo que fins llavors eren militàncies silencioses, que ara, gràcies a internet han construït una important xarxa de difusió blanquinegra al gegant nord-americà amb l’intenció de crear una consciència que servisca de base per a un futur.

Son els intangibles d’una gira.

3 comments on “VCF, Guatemala, Chicago

  1. Per twitter també els podeu seguir https://twitter.com/vcfUSA12 i al que va fundar la penya: https://twitter.com/aecf41

  2. Miguel Cavero

    Qué grande puede llegar a ser el fútbol, seguramente esto le importe tres pitos a jugadores y directivos, pero menudo capital resulta..

  3. Puede que a Lolo y jugadores esto les importe un pito, pero a los demás nos emociona.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s