Coses de futbol Mi Querido Tiburón.

Cantaren en contra teua Llorente

En una freda nit de pluja i llàgrimes grosses, a altes hores de la nit i amb l’equip recent aterrat després d’una dolorosa derrota, a Paterna, es va gestar un conclave d’urgència que acabaria servint de pista de llançament per a un equip a la deriva, de primera filada en la sutura d’un conflicte intern que amenaçava amb la ruïna. D’aquella reunió amb tints funeraris a Cláudio López se li regalaria un bitllet d’urgència cap a unes merescudes vacances, postergant a Camarasa al filial per a posar una fi funesta a la seua extensa trajectòria en l’entitat. Cúper va ser contundent: o ells o jo. I el club va decidir que seria un i mig.

Durant aquella crisi els aeroports i els ascensors, els hotels de concentració, van exercir de divan, de llocs silenciosos i apartats del focus mediàtic on un gestor implicat professava el càrrec amb diligència, fins i tot arribant a lluir menudes gotes de color en una efigie sempre pintada de gris. Era qüestió de necessitat. Eren dies on els consells d’administració es convertien en mocions de censura, en colps d’estat frustrats que no acabaven quallant perquè eliminar a l’home fort de la SAD suposava perdre les accions provinents de Castelló que reunia el Conseller Delegat baix el seu cul. O el que era el mateix, enderrocar a Llorente era donar via lliure a Paco Roig.

A Vitòria, les últimes brases d’aquell incendi van ser sufocades amb un triomf que va acabar decantant al seu favor el plebiscit llançat pel entrenador. En les ombres, treballant en silenci, existien figures que sabien representar l’autoritat de la institució davant els jugadors. Existien homes que sabien apaivagar els enfrontaments entre Cañizares i Djukic de la mateixa forma, i que guardaven els límits que separaven a club i futbolistes, marcant línies infranquejables. Eren temps on els professionals de l’entitat tenien veu i vot i els seus directius s’implicaven formant part de comissions de treball. Era un club on Llorente aparentava tindre el poder però havia qui li parava els peus.

Aquell Manolo que donava però que exigia, es va perdre aquella vesprada de primeres calors del any en la qual va decidir retocar-se el contracte sabent que el seu final estava pròxim, amb l’única finalitat d’obtindre una eixida regada en bitllets morats. Aquell dia va decidir jubilar-se per a sempre. El gestor que no confonia el càrrec de cap amb el d’amic va morir per traspassar línies que mai es deuen de traspassar, perdent tota autoritat moral davant una plantilla indecent. Aquell home que trobava el contrapès en la pròpia institució ha desaparegut al no quedar ningú que li diga les coses a la cara, regressant per a retornar favors, cansat i acomodat, hui haguera impedint que aquella cuperativa fera història.

Aquell VCF de fronteres marcades i exigències disfressades d’urgència mai haguera deixat en l’estocada ni a Emery ni a Pellegrino, ni tampoc haguera permès que immadurs milionaris hagueren crescut tant com per a convertir-se en monstres de tres caps. En un fi ballet d’ombres i silencis les testes hagueren estat tallades amb discreció i reconduït al ramat a les poques o moltes ovelles disperses que amb una copa en la mà s’hagueren perdut per bogues llunyanes. Eren temps d’un club viu i convuls que va fer de la necessitat virtut, d’un entorn guerrer que en temps de pau s’ha convertit en adulador, decadent i pusil·lànime, arrossegat per una president vingut de voltes de tot i amb la vida resolta que va apartar del seu costat aquelles veus que antany van evitar que es cometeren errors imperdonables.

Sense discordança ni enemics a la vista, un gestor relaxat ha aconseguit implantar la pitjor de les polítiques possibles, la de Hacendado, l’esquizofrènia amb potes que va portar Juan Roig al esport per a fer del rumb indefinit el seu lema, per a cremar ingents quantitats de diners per a res, perquè el dogma prohibeix la veu discordant, l’empleat qualificat que té més pretensions que les d’adular al seu cap, fins a fer-li errar de forma estrepitosa. Al pare de la criatura fondre centenars de milions en fracassos li ha fet veure que els Husseins i no els Pesics són els cars. Al profeta, un estadi fastiguejat ja li ha advertit que li queden quatre telediaris a Mestalla.

Manolo, cantaren contra tú, contra al teu model de club.

4 comments on “Cantaren en contra teua Llorente

  1. La història moderna del VCF s'ha escrit superant moments critics.. el gol de Mendieta en anoeta amb Ranieri ( era cesat) el 0-1 a Vitoria amb gol de penal amb Cuper amb el Piojo apartat, i Monjuic amb Benítez.

    En tots problemes de vestidor vs el Entrenador, en tots el club es va posar de part del mister i va posar firmes als díscols. Existia club.

    La descomposició moral ara es insultant, tant d'amiguet, com per a posar fir-mes a ningú.

  2. Es todo tan errado, este pwersonaje nunca se dio cuenta que tiene entre manos un club de fu5gol, y que como tal necesita invertir en intangibles y calidad humana. pero lejo de eso se ha dedicado a cultivar un clientelismo rancio que nos ha llevado a la destruccion

  3. Llorente no ve jugadores, ve billetes con patas, de futuros traspasos para hacer caja y amortizar la deuda.

    Llorente tiene un gran defecto y es que vive permanentemente obsesionado con la imagen que se tiene de él.

    La mejor rueda de prensa que ha dado un entrenador en el Valencia, la hizo Pellegrino el día de su despedida. Nadie ha expresado tanto con tan sólo dos palabras “calentón” y “miedo”.

    “Mr.Scrooge” Llorente con sus números se ha olvidado de la afición, compra de acciones, no bajar los pases, ni un sólo gesto a los que vamos al estadio, venta de excelentes jugadores, fichajes de mediocridades etc, etc.

    Mestalla ha dictado sentencia, y mucho me temo que pese a futuros buenos resultados, la canción está en el aire. Una vez compuesto el estribillo y el espontáneo coro lo interpretó, es sólo cuestión de tiempo que se vuelva a reproducir.

    También me asaltan ciertos temores, su futura marcha, llevará consigo la entrada de otro presidente, con toda seguridad elegido políticamente… miedito me da.

    PEPELU.

  4. Jose Ramón Fuertes

    Y el chuloplaya de Braulio que? esos jugadores no han venido caidos del cielo ni se han teletransportado, los ha fichado alguien. En el trabajo de un fichador entra también investigar la vida , vicios y caracter del jugador y saber si es conveniente añadirle a un vestuario determinado elementos de tales caracteristicas morales.

    Que mal me caes Braulio y que ganas tengo de que te pires. En un club normal esos 2 millones de Chocho en el MEstalla o esas barbaridades por jugadores inservibles te hubieran costado el cargo.

    Ponte las barbas a remojo.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s