Mi Querido Tiburón.

Fernando, no eres tu, sóc jo

A un hotel de València, davant l’expectació del món, el valencianisme va rebre una terrible notícia: el VCF està assoles i abandonat a la seua sort. Fernando va eixir a la palestra per a cridar-li a la ciutat que transmeta al poder polític que no tinguen por a deixar caure la fruita madura de l’arbre, que ell, en públic, acaba de demostrar que està amatent i preparat per a fer-se càrrec de la situació quan els esdeveniments signen la defunció de l’actual govern de la SAD. La data i el moment no podrien ser millor, a escasses setmanes del deadline.

Però Gómez Colomer no contava amb una realitat que gairebé ningú vol constatar, i és l’alt nivell de descreença i fartera existent entre una castigada militància, regada durant cinc anys amb paraules boniques que acaben tornant-se en estupideses sense sentit, en projectes fantàstics que duren el que una lleugera bufada de vent triga en arrencar una fulla marcida d’una branca, amb promeses tan consistents com la veritat d’un mentider… fins a construir un marc que exigeix realitats i no l’enèsim acte de fe. La paraula ja no té cap valor.

Potser per això el discurs del confirmat opositor estigués carregat de populisme barat buscant la complicitat dels més exacerbats amb la situació actual de l’entitat. Ple de constants al·legats a sous directius – com si el problema del VCF fos eixe – i vendes ignorades de parcel·les de la qual no s’aporta cap prova ni cap context, tornant-se en un atac gratuït. Un discurs ple de picades d’ullet monetàries cap a una graderia sagnada per la crisi acompanyat d’un al·legat vacu a la pedrera com adorn. El poc substancial que va aportar SEMPRE VALÈNCIA – el valencià com recurs folklòric – plantejava utopies com la solució accionarial o la desconversió en societat anònima.

Potser no siga just haver d’escoltar en boca de molts que no li han demanat a Llorente ni l’hora, exigir-li a Fernando que solucione en una roda de premsa tots els problemes de la institució. Però precisament és el que exigeix la realitat en la qual vivim, de l’actual mandatari, per cadàver, soles es pot esperar a la seua última missa. Davant una massa descreguda s’ha de buscar l’impacte que et done el triomf per KO si es vol guanyar el seu favor, i això s’aconsegueix amb fets demostrables i no amb demagògies desgastades per excessiu ús. El temps del “ja veurem” i del “deixam a mi” va passar, l’entitat ha de deixar de ser un joguet que va de mà en mà en una incerta carrera a la recerca del jogueter ideal. A l’aspirant li va faltar concreció, brillantor, desenvolupar millor la seua idea i exposar el seu projecte amb fets en lloc de recitar mantres que l’audiència fa temps que té memoritzats, reduint el seu discurs a una col·lecció de tweets bé ordenats.

Per estar en joc una cosa tan important com el futur del club s’ha de ser exigent amb qui pretén accedir al càrrec i evitar més perdudes de temps amb projectes fantasma, el ressentiment pel nepotisme i la mentida institucionalitzada de l’actual consell no pot ser una invitació a entrar per al primer que passe per la porta. Per molt Fernando Gòmez Colomer que siga. El anunciament de compradors de parcel·les lligats al desembarcament al club d’un determinat personatge va ser la mateixa estratègia que va utilitzar Vicente Soriano, ajudat pels seus mamporrers mediàtics, algun dels quals està ara treballant al club, que l’ajudà a accedir al càrrec per eliminació. La mateixa situació que durà al Catedràtic a la presidència, ja que pareix evident que més que com alternativa, Fernando, durant el mig dia del dimecres, es va presentar com figura de desgast que li donarà la puntada final a un president moribund.

El simple fet de que es produeixi un canvi reportaria una regeneració positiva a curt termini en gairebé totes les parcel·les de gestió de l’entitat, però no cal oblidar que el principal problema de la institució és de diners, i més que principal, apressant, després d’haver sobrepassat la línia roja del temps i estar vivint en un descompte permanent gràcies a un àrbitre condescendent. No estem per a tonteries. I encara que és lloable el seu compromís d’abandonar en un determinat període de temps si no compleix, es produïx en un context en el qual el València CF ja no té marge de maniobra per a apostes. I no és culpa seua, el temps ho van malgastar altres.

Encara que no ens haja convençut amb el seu projecte, l’aparició de Fernando té molt de positiu, la institucionalització d’una oposició amb rostre i militant soles pot reportar beneficis sempre que es faca amb responsabilitat, i esta potser siga l’única i gran notícia de tot això, que per fi hi ha un front opositor identificat i amb possibilitats de fer mal a l’actual govern, la desgràcia és que arribe tres anys i mig tard i amb el rellotge marcant l’hora final.

8 comments on “Fernando, no eres tu, sóc jo

  1. “El simple fet de que es produeixi“, per un moment m'ha semblat estar llegint l' SPORT de Barcelona . . .

  2. Jose Ramón Fuertes

    Yo me acojo al “y tu más” y prefiero la nada con Fernando que con Llorente, por mucho que este acabe igual.. sin soluciones.

    En realidad, que trajo Manolo si no más que un impás mientras en el banco le daban la solución que el jamás tuvo…

    Ahora el problema es como Fernando llega a presidente y se carga a Llorente.

  3. A mi que me perdonden, pero gente que sale com ambiguedades, no puedos hablar, y ya veremos, no me merecen confianza alguna. Esto es muy facil si lo tienes todo tan claro como para estar con insinuaciones.

  4. Tengo sentimientos encontrados, estoy bastante de acuerdo en mucho de lo que expones, pero también en lo que comenta JRF.

    Prefiero alguien que haya mamado militancia valencianista desde pequeño, que cualquier otra cosa. Como mínimo nos quedaremos igual. Y como no me gusta anquilosarme, prefiero un cambio por pequeño que sea, cierto es que el discurso de Fernando es un poco incierto y desfasado en el tiempo, pero sirve para reactivar el club.

    Aplaudamos por lo menos que alguien haga oposición y alternativa al poder establecido, no es una oposición escandalosamente escandalosa, pero lo suficiente para saber quién sustituirá a Llorente. Ya dije que su fecha de caducidad estaba marcada cuando el público pidió su cabeza, es cuestión de días, semanas, meses, pero no más allá de esta temporada.

    También es significante, por decir algo de la catadura moral y profesional de la prensa valenciana (que grandes preguntas en la sala de prensa despué de los partidos”), cuando accedió Llorente como presidente y tampoco hubo tanto revuelo, tanto la prensa escrita como radiofónica dijo nada o poco en contra de que Manolo fuera el presidente. Bueno sí, que con él sacaríamos más dinero por Villa.

    PEPELU.

  5. Per a mi Fernando sabent que el dia 31 Bankia pot executar l'aval de la fundació i fer a la Generalitat propietària del club, ha eixit per a posar-se baix del arbre a esperar que caiga la poma per madura i estalviar-se el euro que costa el kilo en la fruiteria. Per això parla i no diu res.

    També hi ha que tindre una cosa en compte amb el tema Sempre València. I es que porta al darrere a tota la família Villalonga. El cosí del telefonico, i mà dreta d'este en els seus negocis, va estar present en la roda de premsa i anirà amb càrrec al club si entren. I el gestor d'assessor… a lo Andreu Fajardo amb Llorente…

    Així que cal anar amb compte abans de creure's moltes coses de les que diu.

  6. Tocate los huevos, ahora los afines mediaticos anuncian que lloente se va a londres a buscar fondos de inversion para hacer dinero de solares, namng….etc… Menuda casualidad.

  7. Respecto a Juan Villalonga, fue el primero en decir poco más o menos que estábamos cadáver o casi (creo que en Agosto de 2008), nadie le hizo ni p… caso, o no se le quiso hacer caso, y encima el moniato (con m) y mamarracho de Soler le dijo que aquí no venía nadie a decirle lo que tenía que hacer, así que hala toma 12 millones de euros…… ¡¡¡12 millones de euros!!! y vuelvete a la meseta. Ñas coca.

    Con esto no quiero decir que soy admirador de Villalonga, pero no hay que fiarse de nadie ni para bien ni para mal.

  8. Si, però jo ho deia bàsicament pel tema accionarial, la democràcia..etc

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

w

Conectando a %s