Antiherois. Coses de futbol

Parejo: entre rendir-se o rendir

Hui podria estar disputant els seus minuts en algun equip de la zona baixa de la taula lluint bandera blanca desesperadament, com a signe de rendició, esperant als idus de març per a buscar altra destinació on acomodar-se i acceptar la seua nova realitat al plànol futbolístic. Però està ací, ressuscitant de les seues pròpies cendres per a sorpresa d’una critica que ho donava ja per mort. A Parejo el desamor li va saber a fi del món i es va abalançar sobre la nit com a únic remei per a ofegar les penes, confessant-nos després d’una enxampada infraganti, que tenia problemes personals molt fotuts. Aquella espècie d’escarn davant les càmeres va escenificar un tocar fons que en lloc d’erigir-se en la seua tomba es va tornar en trampolí per a esbossar un nou personatge.

No li va fer falta trobar acomodament en esta nova realitat, amb Pellegrino ja va mostrar les noves dots sobre el verd, encara que va ser tan breu, que els esdeveniments no li van deixar lluir-se. Ha sigut amb Valverde on el mig centre de Coslada va començar a dirigir el destí del baló en l’últim quart de camp per a major alleujament d’un equip que es va acostumar a jugar sense pilotes en l’àrea ni a gaudir de passades en profunditat, provocant un cisma que va acabar embogint a un president decidit a construir-se un món paral·lel al de la resta dels mortals amb el qual negar l’evidència.

Dani ha sabut canviar els ‘fuck off’ de la seua germana per ovacions de Mestalla sense immutar-se, mostrant un aplom i una tranquil·litat que li ha permès ser conscient de la volatilitat dels escenaris que planteja el futbol, un món que viu sense passat, i que jutja fins a l’extrem el present sense plantejar-se el futur. Aquell xic que perdia balons d’una forma esbalaïdora i es quedava mirant a l’horitzó per a contemplar la seua obra, ara, sap ficar la cama i tirar a terra a un rival en plena contra posant-li el muscle. La seua cara és la mateixa que abans, però la seua actitud s’ha independitzat d’ella. A falta de mamelles que el distraguen s’aferra a un esfèric de cuir com a nova amant desvergonyida, fent-li témer al personal una Parejo dependència no prevista al guió.

Esta metamorfosi impossible de digerir ens fa oblidar que el xic tot just té 23 anys i que ha viscut ja un procés vital de maduració que qualsevol persona del carrer necessitaria arribar fins als 50 per a poder assimilar soles la meitat. El que denota certa duresa mental i uns graus de personalitat que moltes vegades no volem veure en este grup de milionaris que han passat de la infància a la maduresa sense temps per a assimilar el procés. Parejo va saber escapar-se de sí mateix per a trobar el camí de tornada, tallant-se la cabellera com a símbol d’una new age que gràcies a eixe tipus que desprèn normalitat pels quatre costats, i que s’asseu en la banqueta per a establir un 4-3-3 que va ser bandejat per heretgia, podrà transformar un temps de sotsobre en una etapa d’estabilitat.

A este 21 llançat cap a un ‘nou jo’ encara li queda per afrontar la més dura de totes les probes, la de quedar-se. Consolidar este canvi cap a un jugador diferent i assentar-se per a sempre en les alineacions serà l’última i gran batalla que haurà de protagonitzar el jugador per a que ningú puga dir-li el dia de demà que ho va intentar, però que va morir a la vora. És rendir-se o continuar rendint.

6 comments on “Parejo: entre rendir-se o rendir

  1. Li ha vingut bé les bronques per a espavilar. Al menys ja no està tan mort. Vorem com continua.

  2. Pillgrim

    Me parece que puede ser demasiado pronto para hablar, pero el cambio de actitud de Parejo al menos es un aspecto positivo a tener en cuenta y a positivizar. Pero le queda mucho, he?, aun siendo sus mejores partidos en el Valencia, tampoco son grandes partidos. Le falta encontrar ese partido que se espatarre para confirmarse. Pero va por buena línea, aunque yo no me fio mucho de esta clase de jugadores. Son muy guadianas.

  3. Partidazo de parejo al Bernabéu ^^

  4. Sigue sin transmitirme demasiado, aunque su albeldización me parece destacable, al menos ahora corre y suda, no se queda ahi mirando las musarañas viendo como los demás juegan. Le falta mucha calidad para ser decisivo en los últimos metros. Y tampoco es que esté jugando ahi.

  5. Cuanta fe veo por aquí. Así nos va.
    Padecemos el síndrome de Estocolmo.
    Parejo ni es ni será nunca el jugador que necesita el Valencia.
    Entre los cinco mediocentros que tenemos, juntamos sus aptitudes y nos sale un mediocentro suplente de Baraja.
    Uno defiende bien y sabe cual es su oficio, otro trota y tira bien de lejos, otro regatea y se gusta (cuando quiere) en zonas del campo intrascendentes, el otro es inclasificable parece que molesta a unos y a otros, y el que nos ocupa tiene clase, pero es un indolente y falto de carácter.

    Con que poco se conforman algunos.

  6. No crec que estigues sent just amb ell, per H o per B Parejo s'ha enganxat al equip quan pitjor ho tenia i està sent profitós.

    Més hòsties que li he donat jo a Parejo no hauran molts, però el xic ha canviat d'actitud i esta sent útil per al equip, i això hi ha que vore-lo. Altra cosa es que siga un crack. Que encara que no ho siga, esta classe de jugadors també fan falta.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s