Ball de Torrent Mi Querido Tiburón.

De la Fundació a la fundició

A l’estiu de 2009 el món era feliç, els estadis s’acabaven sols, els deutes minvaven per art de màgia i el VCF, després de jugar amb mangarrufos i ser alliberat dels maliciosos grans accionistes, emprenia un feliç camí cap a l’esplendor, la regeneració després de la catarsi, amb un projecte de més homes i menys noms. Tota una cortina de fum bé teixida que va ser capaç d’entabanar fins al més espavilat, trobant la seua base en la Fundació València CF, un ens que després d’un passat tan tèrbol i desmanegat com l’actual, va ser rescatada per a dotar-la de contingut i exercir amb diligència actuacions nobles, fins a la seua prostitució final. Curiosament incitada després d’atendre als democràtics de ‘Savia Nueva’, quins van ser utilitzats després de ‘vendre-li’ l’invent al poder de torn, i estos, amb males arts, aprofitar-se del invent per a desfer-se dels rectors de l’ens i alliberar el seu camí per a començar una espiral de males decisions sense fi.

En un exercici de retrospectiva emprès des del jove 2013 un només troba mentides, una darrere d’una altra, ordenades per categories i classificades per colors i grandàries, adornades amb declaracions de personatges que serien premiats si la estultícia i la immoralitat contaren amb un certamen a nivell internacional.

08 d’Agost de 2009 – Els empresaris buscats per les institucions

Aquell calorós dia d’estiu el món valencianista es va despertar amb una bonica notícia, l’ampliació de capital ja veia la seua fi després d’unes setmanes de vergonya amb el cas Dalport, i el pla del consell, salvadors patris en aquells dies, seguia sense fissures la ruta marcada després de la decisió d’escometre tal ampliació. Javier Gómez en un acte a Xàtiva, ‘Junts fem força’ era el lema de tot allò, no va tindre objeccions a declarar davant un núvol de mitjans de comunicació que “les gestions entre bastidors estan molt avançades”, “per a que 20 empreses, valencianes i d’altres parts d’Espanya, compren accions”, ja que “l’estabilitat social creada convida a administracions i empreses a invertir al VCF”, i sentència, “estem plenament convençuts que l’ampliació es completarà sense cap problema”.

17 d’Agost de 2009 – Dates per a la segona i tercera fase de l’ampliació

El dia 21, al qual Dalport suposadament havia de fer front al seu dret de subscripció, estava pròxim, però res pareixia importar. Javier Gómez va delinear com serien la segona i tercera fase després de tancar la primera d’elles, ja entrant en les seues últimes hores. En una contundent roda de premsa, va detallar com eixos 20 empresaris o empreses, trobades per les institucions per a tancar l’ampliació, havien de comprar els seus paquets d’accions. En un exercici de malabarisme societari, els bons senyors que ja estaven traient de la seua cartera els diners per a invertir al club, havien de sindicar els títols comprats a la Fundació durant un període de temps determinat, i a canvi, s’inclouria al contracte una clàusula de revenda, amb els seus respectius interessos.

24 Agost de 2009 – La democratització serà un fet irrefutable

Tancada l’ampliació per a evitar que Dalport es presentara en junta, demanada amb un requeriment notarial, sent el màxim accionista no va ser impediment per a llançar un nou missatge al aficionat. Tot aquell que volguera comprar el podria fer, ara, sense un mínim, ni un màxim, establit. Encara que seria el consell d’administració qui es reservaria el dret d’acceptar a qui li venien i a qui no. Tot fet “amb l’inequívoca intenció de democratitzar el club”. Els 20 empresaris van deure de volatilitzar-se.

28 d’Agost de 2009 – En una setmana es venen accions

Tingué que ser l’eufòria del moment, però aquella vesprada es va anunciar que “la pròxima setmana” es posarien a la venda paquets d’accions a 50 mil euros, com a màxim, per accionista. En menys de quatre dies passem de no tindre restriccions a trobar-nos amb limitacions. “I en quatre mesos, es vendran la resta al xicotet accionista”. Quina rapidesa.

Setembre – Desembre de 2009 – Apareix per primera vegada la CNMV

La Comissió Nacional del Mercat de Valors no va ser esmentada mai durant el procés d’ampliació, però de cop i volta, liquidat l’assumpte uruguaià, l’ens va entrar en escena per a erigir-se en l’enemic extern amb el qual justificar-ho tot. En un viatge de treball Javier Gómez i Társilo Piles es presenten a Madrid per a sol·licitar el fullet de venda pública (OPV) dels títols retinguts a la Fundació València CF per a la seua posterior venda. Després d’aquella reunió – més endavant veurem que no es va produir – es va assegurar que en qüestió de setmanes, les accions estarien al carrer. A l’octubre Javier Gómez desapareix de l’escena pública per a donar el relleu al president de la Fundació, i cubà d’adopció, el qual sol·licita en repetides ocasions paciència: “estem treballant molt dur per a que la CNMV ens aprove el fullet de venda obligatori, cal presentar molts papers i requeriments i açò durà temps”. Al Novembre, en la junta d’accionistes, Piles torna a insistir en que el bloqueig de la venda de títols respon única i exclusivament a l’absència del obligatori fullet de venda “ esperem que en un o dos mesos estiga llest”. No va dir de quin any.

22 Febrer de 2010 – Ja tenim el fullet

Al gener comencen a circular rumors de que la CNMV no ha rebut cap proposta ni petició de cap tipus referent al València CF ni a la seua Fundació. No obstant això aquell gèlid dia de Febrer, el president del màxim accionista del club anuncia que “entre hui i demà la CNMV tindrà llest el fullet de venda, quan ho tinguem, en un parell de mesos posarem a la venda les accions”.

23 de Febrer de 2010 – La Fundació vendrà 10 milions en accions

De l’arribada del fullet no havien notícies, però si de la venda de les accions. Un dia després de declarar que la CNMV estava prop de donar llum verda, la fundació a través del seu màxim exponent mediàtic va detallar els plans a seguir quan la comissió complira amb el tràmit d’enviar els documents. “Abans del final de temporada posarem a la venda 200 mil títols, 10 milions d’euros”. La segona part de la notícia no podia ser tan bona com esta, per això va ser millor. El consell d’administració, segons la Fundació, va informar de l’interès de diversos grups d’empresaris interessats en comprar paquets per valor de 50 mil euros. Tot de color de rosa.

Març i Abril de 2010 – El patronat de fundacions, nou convidat

Corrien els dies i el nou protagonista darrere del que amagar-se es deia Patronat de Fundacions. Un òrgan institucional que tindria que donar el OK a la Fundació per a que esta poguera vendre les seues accions, un nou agent implicat per sobre de la CNMV, del aval i de la pignoració dels títols amb el crèdit concedit, al que la seua situació de buit de poder, després d’esgotar el mandat els rectors de per aquell temps, ens va dur a un curiós torrent de notícies que van desaparèixer tan ràpid com ens les van presentar.

28 de Juny de 2010 – La CNVM torna a escena, eixe enemic

Després de diverses setmanes de silenci i tribulacions amb el Patronat de Fundacions, Piles anuncia entre alegries i avalots que l’ens depenent de la Generalitat per fi havia donat senyals de vida per a donar el vistiplau, però la CNMV, el roin de la pel·lícula, no els permetia vendre accions al aficionat. Per això les grans ments pensants que regirien la Fundació van tindre una genial idea, així ho va explicar Társilo en una roda de premsa després de la reunió mantinguda aquella vesprada en la Fundació: “La CNMV no ens deixa vendre paquets inferiors a 50 mil euros, però això té fàcil solució, una persona pot comprar un paquet o varis per eixe import, i després, revendre’ls entre el xicotet accionista”. Meravellós.

02 Juliol de 2010 – Es vendran accions “en dos setmanes”

En dos setmanes – està tot embastat – es posarien a la venda les accions amb picardía, per a evitar les restriccions imposades per Madrid. La Fundació va emplaçar “a la setmana pròxima” als interessats en comprar per a conèixer els mecanismes a seguir per a fer-se amb les accions. Algun, encara està esperant.

De l’estiu de 2010 a la Junta de Novembre

A Piles se li va oblidar que anuncià que en dos setmanes vendrien accions, i als demès preguntar-li per què no es venien. Però en un renunci, algú que conservava el cap al seu lloc, va assaltar al president fundacional en un acte amb les penyes a Alzira per a qüestionar-li sobre l’assumpte. “Estem treballant en això, açò duu temps, quan ho tinguem clar ho direm”. I ací pau i allí glòria. En la junta d’accionistes l’amic cubà va prendre protagonisme al ser qüestionat per insidiosos accionistes sobre la venda d’accions. El representant fundacional va llençar de manual per a tornar a culpar al fullet que encara no havia arribat, i a la comissió de valors, del retard. “Quan ens deixen, i ens aproven el fullet, les vendrem”.

16 de Desembre de 2010 – Es vendran 2,5 milions en accions

Ni fullet, ni patronat, ni CNMV, al final la Fundació anuncia que ha trobat la formula per a posar accions al carrer sense restriccions. Una formula que podia haver emprat des del primer dia, però de fer-lo, pel camí no hagueren pogut vendre que van treballar dur per aconseguir-ho. Aquell 16 de Desembre es va fer el primer anunci que es va complir, ja havien accions en venda.

28 de Desembre de 2010 – Accions a 56 euros

Per a pagar les despeses financeres i poder complir amb les exigències del crèdit, pròxima la primera remesa d’interessos, la Fundació va vendre títols a 56 euros al xicotet accionista, vuit euros més cares que en l’ampliació. En aquell dia dels innocents l’ens va informar que ja s’havien venut unes 8.262 accions a 728 persones. Un dia després, el 29 de Desembre, la xifra augmentaria fins als 11 mil títols per a 938 persones.

18 de Gener de 2011 – No és cap fracàs

A pesar de que al 31 de Gener es tancaria el termini i que la Fundació tot just havia venut 22 mil accions de les 45 mil en venda, Társilo declarà “en un entorn de crisi, no és cap fracàs que només s’hagen venut 22 mil accions, a més estem convençuts que es vendran totes, si o si”.

22 de Gener de 2011 – El 62% ja han estat col·locades entre el xicotet accionista

A escassos dies del tancament, 27.500 accions ja tenien amo, un xicotet avanç en menys de cinc dies que seria superat per les preses del últim moment. Durant el 31 de Gener, el que no s’havia aconseguit en dos mesos i mig, es va tancar en menys de 48 hores. La Fundació va aconseguir vendre els 2,5 milions de forma fulgurant. Més tard es sabria que aquella remesa va acabar en mans de representants amics a canvi de futurs favors, d’opaques societats de recent creació, i en mans d’empresaris com Antonio Sese, que va adquirir entre 100 i 200 mil euros en accions.

Febrer de 2011 – Irromp Nou València, eixa cosa

La plataforma capitanejada per Andrés Sanchís va deslegitimar la venda de títols realitzada per la fundació i va exigir el llibre d’accionistes per a veure a qui s’havien col·locat les accions en aquella trepidant carrera per arribar al tancament. A més, el tan peculiar grup va anunciar la creació del defensor del aficionat, d’un èxit rotund (és un dir).

Març i Abril de 2011 – De jutjats i altres coses

El peculiar advocat va emprendre una sèrie d’actuacions judicials que va il·lustrar fantàsticament Llorente a l’eixida d’un jutjat “hem vingut a perdre el temps”. Nou València va tancar el seu periple després de col·leccionar sonats fracassos judicials, no sense abans, vores acompanyats per una estranya associació d’aficionats al futbol que a través d’Ausbank va interposar altra demanda contra el tancament de l’ampliació de capital.

20 de Juliol de 2011 – Els comptes del VCF

El club anuncia que tancarà l’exercici amb 370 milions de deute, 180 menys que en 2009, amb uns beneficis després d’impostos de 330 mil euros. Curiosament són les mateixes xifres que es van presentar en la junta de Novembre de 2012.

16 Novembre de 2011 – Mai anaren a la CNMV

Reunida la Fundació per a estudiar el vot en la junta d’accionistes a celebrar-se aquella setmana de Novembre, Piles, en una tibant roda de premsa, va confessar davant els micros que mai havien acudit a la CNMV perquè “anar per res… presentar-te en la CNMV sabent que t’anaven a dir que no per la situació del club era una perduda de temps, no aplegarem a fer cap gestió amb ells”. Aquelles paraules no van provocar cap incendi, ni tan sols una reprovació pública per part de ningú, encara que a l’organisme ho utilitzaren com excusa per a justificar-se durant mesos. L’associació del xicotet accionista havia advertit durant mesos, amb documents fins i tot, que la CNMV insistia en que mai se’ls va dirigir ningú en nom del club ni de la Fundació, però el pes del desprestigi, guanyat a pols, que arrossega l’associació dirigida per Vallés, va fer que els seus advertiments foren ignorats per tots.

Desembre de 2011 – Pagarem, clar que pagarem

“Agost encara queda molt lluny, queden 9 mesos, i ja veurem que passa. Em preocupen més altres coses ara mateix. L’any passat ja pagarem, segur que en este també” Així va eixir del pas Piles, davant una Fundació que ja començava a entrellucar els primers problemes de pagament. Els 2,5 milions venuts havien salvat el primer match-ball, però difícilment es podria salvar altre a causa de la pignoració de les accions, protegint el valor del deute, el que feia que desprendre’s de més títols fóra impossible.

De Gener a Juny de 2012

La Fundació va viure en pau, enganyat el personal per una falta d’informació i una absència imperdonable de massa critica, l’ens i els seus responsables van passar desapercebuts durant gran part del temps. Amb vuit mesos per davant abans d’afrontar el segon pagament del crèdit, poc o res es va fer més enllà de signar estanys acords a Brussel·les amb ens depenents de la Generalitat, dels quals mai es va saber més enllà de la foto, i d’altres similars amb la Diputació de València. Davant la imminència del problema, el 07 de Juny de 2012, després d’una reunió entre Piles, Llorene i Màxim Buch, el responsable de la Fundació va anunciar que tornarien a posar al mercat, abans de l’estiu va arribar a dir, 2,5 milions d’euros en accions. Mai es va produir tal cosa, degut al fet de que els títols estaven pignorats i no es podia despendre de més valors per a no perjudicar l’aval amb el qual estava confirmat el crèdit.

Agost de 2012 fins a hui

A l’Agost es va donar una mora de 90 dies fins a Novembre, i al Novembre, altra de 60 fins a Gener de 2013. Per mig, un intent de repartir dividends per a assistir financerament a la Fundació , una reducció de capital i un desesperat intent de renegociar el crèdit amb Bankia per adequar els pagaments als ingressos ordinaris de l’ens fundacional, el que lògicament, va ser rebutjat per a no eternitzar durant dècades el cobrament d’un deute ja de per si difícil de recuperar. Amb el que el passat 31 de Gener, la Generalitat, a través de l’Institut Valencià de Finances, es va convertir en el màxim accionista del València CF després d’executar Bankia l’aval. Encara pendent de cobrament. Una vegada pres el control la Generalitat, les dimissions dels patrons no institucionals de la Fundació portarà al control total del ens per part del govern, mentre troba una solució a les accions.

Calia enganyar d’esta forma sabent que des de el primer moment que les accions, per pignorades i per formar part d’un aval i d’una garantia d’un préstec no es podien vendre, i a més, encara podent fer-ho, soles es faria front als interessos i no a la massa del crèdit, quedant la Fundació nua del únic bé amb el qual es podria fer front al mateix?

5 comments on “De la Fundació a la fundició

  1. Jose Ramón Fuertes

    El Gobierno Valenciano a la altura (baja) de los dirigentes del club y de la Fundación parece no tener ni idea de que hacer, a pesar de ver con meses y meses de antelación la resolución del problema. Ni existe altura, ni capacidad, ni plan alguno para solventar la situación, más allá de protagonismos rancios resucitados del pasado e improvisaciones poco entendibles, aun hay quien en un intento de peloterismo barato exculpa de todo esto al Palau, cuando su huella figura en todo el entramado, como vía para acceder a una poltrona o la venta de una idea que nunca nadie quiso comprar.

    El VCF siempre como estorbo al que cargar el muerto, como plataforma para conseguir fines personales. lo mismo de siepre

    Continuará…

  2. Pese al dolor no físico que me produce, buen y necesario artículo.
    Lamentable. Es lo más suave que puedo utilizar para definir todo lo que ha pasado y lo que queda por pasar.
    El verano de 2008 y el de 2009, a nivel de noticias extradeportivas del VCF procuro borrarlo de mi memoria, nunca he pasado más bochorno, bueno sí 15 años antes.

    Lo que ha pasado lo sabemos, gracias a artículos como este, y nuestras opiniones se basan en situaciones que han ocurrido, pero que hubiera pasado si se hubiera escogido otro camino.

    La mecha la encendió Dalport, pero ¿había más soluciones?, ¿cuáles podrían haber sido?, ó ¿qué habría pasado si no se hubiera acometido la ampliación de capital?

    ¿Qué o quién era Dalport?, y ¿qué habría pasado si hubieran entrado con la mayoría accionarial del VCF?, ¿cuáles eran sus pretensiones?

    ¿Era Dalport una tapadera para realizar la ampliación de capital?, si fuera así habría que darle un Oscar al guionista ideólogo.

    ¿Por qué sólo acuden mangarrufos a comprar el VCF?, ¿hay alguna mano interesada que mueve esos hilos? ¿Quién y por qué?

    ¿Cómo leches es posible que la Fundación del VCF, fuera el máximo accionista del VCF?, bueno ahora es la Generalitat.
    Por muy valencianista que yo sea, ¿por qué narices la Generalitat tuvo que actuar de avalista jugándose el dinero que no era suyo? Eso sí que es para salir a la calle a protestar.

    ¿Por qué fuimos como locos a comprar acciones?
    ¿Deberíamos que haber dejado morir en ese momento al VCF?

    ¿Por qué el VCF sigue maltratando al accionista y aficionado como idiotas o borregos, a base de mentiras?, o ¿realmente nos importa que nos traten como idiotas o borregos?

    ¿Por qué Llorente sacó pecho diciendo que éramos el club con la mayor cantidad título accionariales? Como para sacar pecho.

    ¿Por qué no arreglan la mierda de megafonía del estadio?

    ¿Dónde está Juan Soler?, ¿porque nadie en Mestalla pidió su dimisión?, ¿con qué clase de dignidad puede vivir entre nosotros?

    ¿Habríamos sobrevivido a un concurso de acreedores?, ¿y a la desaparición del VCF?, ¿y a la nueva fundación como VFC?

    Son tantas las preguntas….. sin respuesta.

    Alguien puede arrojarme algo de luz.

    PEPELU. 

  3. La ampliació es va fer perquè ni a polítics (que tenien al VCF com la conselleria de presidència) ni al banc els interessava el tema del concurs, uns per imatge, altres, per interessos.

    El VCF clar que haguera sobreviscut, si hi ha un club que es de manual per a desaparèixer, eixe era el Llevant UD, i mira on està, en lloc de liquidar la societat, per ser un club de futbol, el varen “entrampar” per a que no desapareguera. Si els granotes no han tancat la paraeta en este país no la tanca ningú.

    Lo de Dalport es una bona pregunta… la seua irrupció va beneficiar a 50 i soles va perjudicar a 2… curiós eh?..

    si havien altres solucions… si vas per la vía d'urgència… pues no sé, tal volta haver buscat una empresa (a lo newcoval) haguera eixit millor el tema.

    La trampa ací està en el crèdit, que no soles va pignorar els títols, que a més, eren la garantia, lo qual si tu venies accions per a pagar els interessos, el dia de demà no tenies forma humana de pagar el crèdit…

    Jo crec que si de veritat existien eixes empreses (Projar per exemple va ser una de les que va eixir a la palestra queixant-se de que no li van deixar posar 18 kilos) es podia haver solucionat igual fent que estes les compraren en lloc de donar-se-les a la fundació.

    En eixe tema sempre he vist certa mà negra… camps fent un berrusconi a la inversa… i si se les dones a una empresa privada… ja no pots “jugar” amb “el joguet”… mira Rus que llest ha estat..

  4. Esta gentola ha canviat el 15 dies de l'embastador per 2 setmanes

  5. Ojito que ahora resucitan a Martin Queralt para la fundación…

    Ramón Aznar dando lecciones por la radio, Andreu vuelve de consejero, Paco Roig resucita en una junta, Llorente que está ahi desde los tiempos de la picor… los de Savia Vieja….

    Solo falta resucitar a Tuzón y ya estamos todos.. juventud, ideas nuevas, progreso, el futuro….

    madre mia que ganas de enviarlo todo a la mierda ..

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s