Coses de futbol històries de la champions

PSG: tràgic i esperançador

Una pancarta somorta penja d’un dels estands del Parc dels Prínceps, «París c’est tragique» resen tremoloses lletres pintades amb ràbia. Les graderies que durant quaranta anys van veure passar als fills dels immigrants, als descendents de les classes obreres que van ocupar els suburbis de París, hui s’omplen de famílies de classe mitja-alta, de dones que vesteixen vaquers de 200 euros i de joves amb carrera que copen el furgó de cua de les plantes nobles del centre financer parisenc.

La revolució amb l’arribada de QIA ha estat tan gran que ha esborrat d’un cop les estructures socials que van donar sustent al PSG des de la seua fundació. Qui fora el club favorit dels barris baixos, de la classe obrera parisenca, renega ara de les seues arrels aspirant a seduir aquelles elits que sempre van donar l’esquena al equip. La màgica París s’alça tràgica per als aficionats de tota la vida. Maltractats per les circumstàncies, i adobats al verd per un equip abonat a la decepció, ara es senten desubicats al seu propi món.

Als voltants de l’estadi centenars d’aficionats criden al boicot. «Per un Parc buit», canten sense descans. Protesten per l’augment del preu de les entrades – «El Parc està mort» – per la marginació al seguidor de classe obrera, i per eixa febre pel luxe que ha convertit la que un dia fora la casa dels treballadors en el nou espai de la París més opulenta. Una metamorfosi difícil de digerir per a una militància acostumada a l’austeritat i a la derrota al sé d’una família que va expulsar a les classes mitges del Parc dels Prínceps.

Encara que no tot és descontent. Per primera vegada en molt de temps el parisenc acudeix al Parc desaparegut el temor a ser atacat. Molts dels treballadors de les fabriques poden dur als seus fills al camp sense por a ser víctimes de la violència xenòfoba – encara que el preu de les entrades amenaça la seua assistència a llarg termini – i les batalles entre La Boulogne i Auteuil van cessar des del mateix moment en que els Xeics els van expulsar del estadi. On antany s’encenien bengales i es contemplaven carreres per la graderia que enfrontaven a ultres ideològicament oposats es veuen ara a animadors professionals, escenificant l’artificialitat, alçant al públic per a evitar que un dels majors calders del futbol francès sone a buit.

AL-Khelaifi va ser tallant després de prendre possessió, calia desvincular la violència de la marca PSG en la nova etapa. Netejar la sang del vandalisme rondaire que a cada partit de l’equip avergonyia a la capital francesa. Acabar amb l’escarn dels atacs contra immigrants i les lluites entre l’extrema dreta i els fills d’Àfrica. Fer atractiu el club per a la societat parisenca.

«Une equipe a Paris»

Gargots construïts amb premora que decoren barriades deprimides, crits desesperats en dies d’infàmia, «Une equipe a Paris» s’ha convertit, des de que aquell fugaç títol de 1994 fera creure al bressol hexagonal que tenia campió, en un lema que reivindica una grandesa esportiva renyida amb la modesta realitat de l’entitat. Les aspiracions dels seguidors del PSG sempre han sigut enderrocar al Marsella del palmarès, duent-los a crear una rivalitat artificial que no es sustenta sobre un terreny de joc, una peculiar forma de calmar un complex d’inferioritat pel domini que la menuda ciutat del sud exerceix sobre la capital i el futbol francès des de 1990.

Les velles reivindicacions de la seua fervorosa massa social s’han vist complides gràcies a un fons sobirà d’origen àrab, com molts dels seus patits partidaris, enfurint a altres perquè un infidel ha embrutat l’ànima d’un equip que sempre van veure com la punta de llança del nacionalisme més ranci. Al seu sé el PSG ha acollit una lluita de classes silenciosa que va dur fins i tot a dominar els despatxos. Molt abans de que París cremara per les nits, el seu club de futbol ja sucumbia a les flames del conflicte social.

Simon Kuper va escriure al 2008 «El PSG no pot estar eternament tan mal gestionat» en la seua teoria sobre la segona gran extinció que viurà el futbol europeu en les pròximes dos dècades, una extinció que acabarà amb la dictadura dels grans clubs de províncies per a donar pas al domini dels clubs de les grans capitals. Kuper, basant-se en fluxos demogràfics i econòmics, va pronosticar, molt abans de que Drogba alçara el trofeu a Munich i de que un Xeic comprara el PSG, que Londres seria la primera gran capital a guanyar la Champions, seguida de París.

Encara que els petrodòlars estan prop de fer complir eixa espècie de profecia basada en l’evolució històrica que al segle XX va fer a les ciutats que van acollir la emigració obrera alçar grans clubs, la tragèdia del PSG sembla no voler adaptar-se a la nova realitat. Com un espertenec del passat, com un escalfred fruit d’una evolució mal acabada, el nou ric ha patit derrotes inesperades a la Copa i una humiliació en lliga al ser superat pel modest Montpeller deixant-lo sense campionat. Una costum derrotista que pretén dir-los als patits parisiens que per molt que el seu club s’haja transformat en un gran segueixen sent el mateixos de tota la vida. París ja té equip, però perd com sempre.

3 comments on “PSG: tràgic i esperançador

  1. Espero y deseo que coleccione también una derrota glamorosa ante el VCF en Mestalla (difícil sí, imposible no), nada me gustaría más, no me gustan en general los franceses y en particular los parisinos con su aire altivo, estirado y amargo, lo sé por experiencia. Será la monumentalidad de Paris, que los hace así, no es para menos.

    Parafraseando a Enrique IV de Francia y Navarra, al pasarse al catolicismo para poder ser coronado rey de Francia.

    -¡PSG bien vale un jeque!

    PEPELU

  2. Com cada dia involucione, si sabera contar estes coses ho haguera reflexat millor, però és curiós posar-se a mirar coses del PSG i vore una estranya situació social…

    els pobres, es senten desafectat una volta ha vingut un tipo i els ha complit lo que sempre han volgut, ser un equip gran… però a costa d'acabar amb la classe baixa, d'arraconar la violència fins expulsar-la i fer que el Parc s'ompli per primera volta en nosecuantsanys de gent de classe mitja-alta que simplement va a vore bon futbol…

    és una espècie de traïció a la dictadura proletària que van aconseguir instaurar els ultres i que van acceptar la resta de bona gana, volen ser grans, però no acaben de vore bé que siga a costa de pujar preus i remodelar el estadi per a donar cabuda a la classe mitja.

  3. Jose Ramón Fuertes

    Lo del PSG y el Marsella se escenifica muy bien en la cena de los idiotas, en una conversación surrealista entre el protagonista y un amigo suyo marsellés…

    “ya sabes, los parisinos decentes solo somos del PSG cuando gana, osea, nunca” …. XD

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s