Ball de Torrent cultura de club

ERO a la nostra infància

Per a molts de nosaltres els diumenges sempre tindran aroma a llenya, a cafè recent fet flotant en l’ambient, il·lustrats per viatges amb cotxe sobre la falda d’una àvia per a guanyar espai, emulant un comboi a la recerca de la frontera rumb a Casa Blanca. Amb la posada de sol apuntant per la finestreta com acompanyant d’una ràdio que crida gols, fores de joc, i penals que mai eren provinents de llocs remots. A nits cridades per a evitar el llit mentre una tovallola aspra assecava pèls revoltosos que imploraven ‘minut a minut’ que els deixaren veure com li havia anat a eixe equip de blanc tan roin que només funcionava quan volia i poder anar-se’n a dormir tranquils.

Havien diumenges que portaven de bon matí la ressaca del dissabte, ‘gol de Robert‘ , perquè si la cosa anava malament, la mare de Buyo es convertia en una més de la família, amb dret a bol de llet i tiquet per a entrar al bany. La dona per un temps va exercir de tia a Burgos que mai vam tindre, fins i tot va estar prop de cridar a la porta i endossar-nos un cistell amb xoriços mentre ens rebregava les galtes a manera de preludi futurista. Tot allò va quedar sepultat per litres d’aigua i un esclafit que ja és mític, un diluvi que va donar pas a un torrent de llàgrimes que van humir l’estripada inesperada que deixa la primera il·lusió trencada, tot tan salvatge i atropellat com el VCF en si mateix. Com un partit oferit per Bancaixa.

Al uníson que Pauleta ficava un gol i ens quedàvem per a veure a un mussol amb corbata anunciar que seria president, tota una generació descobria que el xiulet servia per a alguna cosa més que per a arbitrar partits. Fins i tot la primera vegada pot ser escenificada amb un Quique Sánchez Flores de fons, assenyalant en una pissarra, que Benítez no tenia ni puta idea, que per alguna cosa ell era l’analista televisiu. Ningú va saber interpretar que aquells dies de goig acabarien dolent tant com una balonada al Penev de Lubo.

La nostra infància la van dibuixar balons fent un ciri, amb Schwarz i Lucarelli anant i venint a manera de pubertat salvatge que et duien a descobrir llocs mai imaginats, qui ens anava a dir a nosaltres que aquell rubiet la tocara tan bé, i que damunt, la sabera ficar com la va ficar a Sevilla, fent de San Marino un barri més de València. Va ser com rodar una porno amb públic en les graderies.

De cop i volta aquella tràgica Europa descoberta gràcies a les càmeres que ens van presentar a terrors nocturns com Fonseca, i a un Floquet de Neu disfressat de porter alemany, va desaparèixer plegada als nostres peus, fent-nos recordar en ple armistici que allò era el terrible i no esta espècie de dansa del ventre mal digerida per culpa d’uns quants dòlars revestits de petroli. Amb Sempere posant cara de jubilat sense arribar a la trentena, i amb anti-herois com Tomás, anaven passant els dissabtes, disfrutant d’un futbol del que encara es podia gosar, amb Picornell ensenyant-nos amb estadístiques que el VCF tenia història mentre despreocupats pel futur trèiem bitllets per a Göteborg.

Com la vida mateixa, tot allò va passar amb la normalitat que dóna el moment, convertint a personatges de micro en mà i veu en off en part de la nostra vida, en clips malenconiosos de temps que avorríem i que ara enyorem, va ser tot molt ‘atenció a la esbroncada que li acaba de pegar Aragonès a Viola’ soltada per un Jordi Carrascosa transformat en Mercader al lloc on abans va haver un Lloret. Tot allò, com arriba la vellea, va passar sense voler prestar-li atenció, fins que el record t’avisa de que et vas oblidar de tot, penedint-te dels moments que es van escapar.

Aprofitant la tranquil·litat que els ha donat l’oblit han fet un ERO a la nostra infància per a acabar amb ella de la pitjor forma possible, impedint que hagen altres que puguen posar-li veu i cara al seu passat valencianista, com ho van fer ells amb nosaltres, i de la millor forma possible. Se’ns van i ni tan sols els hem donat les gràcies per acostar al equip a la gent a través d’una pantalla, compartint dolors i alegries, moments i plors, fent-nos viure l’història d’altra forma.

Ja soles ens queda tornar per última vegada la connexió al centre de producció de programes de Burjassot com a picada d’ull d’un temps que sempre serà enyorat.

4 comments on “ERO a la nostra infància

  1. Pep el "4"

    Extraordinari Desme.

    Com encertes a l'hora d'escriure sensacions i vivències comuns en tants de nosaltres, que ens han portat a ser els valencians que som ara.

    Pot ser ahí, es on han trobat que radica el problema de la ciutadania de pensament independent, i d'ahí la idea de prescindir o expulsar a aquells que feren que un capítol de Bola de Drac fera més per la llengua que 500.000 militants d'Unió Valenciana.

  2. Enorme.
    Cuantos recuerdos se lleva el ERE.

    He de reconocer que en mi entorno no se habla mucho el valenciano, más que nada porque en Albacete y Córdoba no se estudiaba la lengua (en clara alusión a la familia materna y paterna), así que en 6º de EGB allá por el año 85, tuve mi primera experiencia lingüística con el idioma.

    La entrada de Canal 9 en nuestras vidas y la paulatina emisión de programas varios en valenciano, significó un impulso de cara a mi valencianización, pero yo que no soy de letras, sólo reconocía y memorizaba las frases que se emitían durante los partidos, así que mi homenaje a…

    El ciri de Picornell; el baló ha eixit fregant el pal; ha caigut Tristán (es veu que fa molt vent hui en Riazor), ja està Iturralde a la seua, es un arbitre molt roin; o ja està Chuck Norris calfant a la banda… entre altres.

    Y tantas horas compartidas con la sección de deportes de Canal 9.

    Me sentía más identificado con el barroco programa de antes, que con el moderno y a veces surrealista formato de deportes de ahora tipo “Memento”, o el de la pareja de presentadores que intenta emular otras fórmulas aplicadas a otras cadenas, pero sin gracia.

    Era cita fija los sábados por la noche, sentarnos en familia o con los colegas a ver el partido de turno, que casi siempre era el más interesante de la jornada, donde unas letras le daban patadas a un balón formando la palabra Bancaja, que era quien ofrecia el partido, que ironía…

    Allí comenzamos nuestra militancia por el fútbol.

    PEPELU.

  3. Pues si, així sense donar-nos compte, havia un grandisim equip de info esportiva, pero grandisim. Dubte molt que en altres parts hagen tingunt gent de tant de nivell seguint un equip o esport.

    Ara ja no tenim ni noticies del esport, hola fermí (altra gran frase), ja s'ha reduit tot a merda.

    Per falta de temps no he fet l'entrada que tenia pensada, però m'he deixat aquells partits en diferit per punt2 els diumenges per la nit, o les prèvies enormes que feien en dies de partit gran vs el RM o el Barça, que es passaven 4 hores abans donant matraca, amb reposicions incloses.

  4. Jose Ramón Fuertes

    Qué ha pasado para que dejemos que Canal9 haya acabado asi???

    De todas formas la degeneración ya venia de lejos, se cargaron toda la oferta juvenil, series y demás, lo que hizo que todos se pasaran a tv3, ahi canal9 perdió la batalla de una forma miope y estupida.

    Lo único bueno que le quedó fue el deporte y se lo fueron cargando también no se muy bien porque, mucho tuvo que ver perder los derechos de TV a favor de mediapro, pero el trato ya venia siendo malisimo, y no por fala de profesionales..

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s