Quan València tenia derby

El derby «dels morenets»

sinttuloslwAllò va ser com trobar-se de cop i volta amb un vell amor a un corredor del supermercat. Abrupte i poc glamurós. Tan sobtat que els periòdics insistien en que els visitants eren els del Gimnàstic, però amb el nom del Llevant. Embullant l’assumpte, com qui intenta explicar qui és el cosí del cunyat d’un germà. Va transcórrer tan ràpid tot que ni tan sols va donar temps a entendre el retrobament. Els xiquets no sabien res, i el majors, es barallaven amb la seua memòria per a dilucidar si havien d’estar enfadats o no per l’afront del 37, que ja no existia. I que segueix sense existir. Sepultada amb aquella frase tan recurrent ‘d’abans de la guerra’ que servia per a tapar-lo tot i res al mateix temps, encara que haguera ocorregut en la mateixa contesa. 

La València dels hurra i els alirons, dels llevantins i els granotes, la de les discussions al cafè ‘El Siglo’ i les disputes, aquells partits pel campionat regional decidits entre sofriments i rivalitats, va desaparèixer després de quasi dos dècades i mitja sepultada en camps de terra, en divisions inhòspites i tribulacions marcianes, presentant-se de nou transmutada en un mateix cos. – Però estos qui dius que són? – Els del Gimnàstic,però amb el nom del Llevant. Ningú sàvia res, com qui no sap res d’un record perdut. 

Ja ni tan sols ells saben molt qui van ser. Imaginem a Waldo, el major, canós i ralentit als seus 80 anys, passar a arreplegar al menut Wanderley a la farmàcia que regenta la filla d’este a Massanassa, per a asseure’s junts a la calor d’una estufa enfront de la TV i rememorar aquell retrobament capitolí que va redescobrir el significat de la paraula derby. Utilitzada fins llavors per a rebre als dos clubs de Barcelona, els substitutius d’aquells temps de penals llançats d’esquena, guerres de periòdics i paraigües ambMestalla, el riu i Vallejo d’escenari. 

‘El Llevant té un equip molt bonic, eh, com en la meua època, guerrer. Li vam fer un 5-0 al Barça per vindre crescut. Mira que a Mestalla vaig intentar posar balons, però no havia forma..’ I de cop i volta Jonas es desenfada i la tira al pal. ‘El Jonas este pareix que mai està, però apareix sempre.. mira quina gespa, qui l’haguera tingut..’ es lamenta Waldo, que parla poc, però sentència. 

Els dos van poder jugar junts, primer al Brasil, després a València, on els tècnics no van considerar a Wanderley. Separats sempre com una espècie de capritx del destí es van tornar a veure sobre aquell camp de graderies fosques que es menejaven com un onatge nerviós a una vesprada neta. El calendari va descafeïnar l’encontre al servir-lo massa prompte, contribuint a l’abrupte del assumpte. Ni tan sols un romanent d’altres temps sobrevolava l’estadi. Els noranta minuts van transcórrer amb certa fredor, simulant alguna tangana per a guardar les formes. Encara que el disting d’un temps furtat no es va presentar, el de sempre va tornar a guanyar com sempre al mateix de sempre. Aquell Gimnàstic amb nom de Llevant es va dur un 5-3, com antigament s’havia dut un 7-1, era el sinó d’aquella novel·la que es va iniciar amb pàgines èpiques i que va acabar perdent-se amb afers tràgics.

‘Mira Wal – com imaginem, imaginem a Wanderley cridant al seu germà Wal– una falta, a vore si hi ha algú que les llance com tu. No recorde a cap bon llançador de faltes al València des de fa anys, no se què passa ara, molt físic, però s’està perdent la tècnica..’ iWaldo beu tranquil un poc d’aigua, mentre el partit transcorre amb normalitat, rememorant alguna de les seues famoses folhes seques. 

A un derby que havia perdut els al·licients pel camí, aquell duel de germans brasilers era l’única salsa sobre un tapet ferit, el de blanc ja era ídol i golejador, el blaugrana venia enlluernant a Vallejo com l’última llum abans del trasllat al no-res d’Orriols. Tot tan estrany que els parentius van abandonar el Cabanyal Algirós para traslladar-se aBrasil i pintar de color aquell duel fratricida, obligant a Guillot a fer un hat-trick per a retornar la valencianía a un partit massa carioca. Només Cripiano González (Ñito González), aquell nervi amb carcassa d’atleta, de cabrioles inversemblants e eixides denunciables fruit d’un bloqueig neurològic, va deixar al Llevant retallar un 4-1 oferint aWanderley Camarasa l’oportunitat de maquillar el marcador. 

– ‘Jo vaig marcar l’última vegada que ens enfrontarem, i tu no’ 
– ‘Ho vaig fer, però l’arbitre va anul·lar el gol, i en la següent que vaig tindre es va anar fregant el pal’. 

Encara hui, València no s’acostuma a veure’s sobre un camp de futbol. Preocupada redibuixant els seus mapes de rivalitat, despertant després d’una absència quasi mil·lenària, lo de derby segueix sonant a paraula estranya, freturosa de significat, un apèndix de temps remots, que com aquell primer retrobament segueix deixant encontres freds en la secció de lactis del supermercat de barri. Mentre, la ciutat es va fent a la idea, esperant que açò no acabe de sobte, com sempre va acabar tot a ella. 

A casa dels Machado, davant el calor de l’estufa, un dels germans canta gol. De qui?, el dissabte a Mestalla

http://www.dailymotion.com/video/xtvnm5_1963-09-28-valencia-cf-5-3-levante-ud-resumen_sport

2 comments on “El derby «dels morenets»

  1. José Ramón Fuertes

    Pues menos mal que te ha salido “fluixeta”…. si no..

    Que grande era Waldo, era como Falcao pero en negro, con más potencia.. menudos chufos metia, uno al Celtic especialmente fue enorme, casi desde medio campo, a romper, y zas, destroza la red.

    Que poco se valora a Waldo, ha quedado como olvidado, y era un pedazo de delantero, aquella pareja Guillot – Waldo era espectacular, con Casuco de extremo , que era muy joaquin.

    Aquel equipo necesitó de mejores entrenadores, Mundo empezó bien pero le pillo ya mayor y se dejó, luego no se supo encontrar el adecuado, se provocó con Scopelli, que era el ARagones de la epoca, ya muy mayor y se fue cansado de todo.

    De atinar más, aquel VCF hubiera ganado más titulos, y ojo, que gano unos cuantos, nos olvidamos de los años 60, pero fueron prolijos en copas.

    • Desme Mou

      I Guillot era com Rooney però amb color de pell XD , i no es conya, físicament es pareixen molt, encara que el nostres estava un poquet més gros…

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

w

Conectando a %s