Antiherois. Coses de futbol Equipiers

Where is Vicente?

Vicente a Brighton. L'extrem de Benicalap fuig al balneari d'Anglaterra per a retrobar-se amb sí mateix, esperant ressuscitar per al fútbol...

«This is our Robert Prosinecki to Portsmouth moment» Escrivia David Hartrick a finals de 2011 a la revista Spiel, baix el títol ‘Vicente: From the Mestalla to the Falmer’.

El fitxatge de Vicente Rodríguez pel Brighton va ser rebut des del desconeixement típic del seguidor britànic. Centenars d’aficionats dels Seagulls van recórrer àvids d’informació a la Wikipedia per a saber d’eixa vella glòria arribada de no es sabia on. Les dolces lletres d’una biografia llegida des de la fredor que atorga la inconsciència va fer creure a molts que aquell interior que va aterrar a la segona divisió del futbol anglès aconseguiria donar-li a l’equip l’empenta necessària per a tornar a la Premier League.

«Diuen que no fa molt era considerat el millor jugador del món al seu lloc, el substitut natural de Giggs» escrivia Barrel Fun a The North Stand, «vaig saber d’ell gràcies a un crom que vivia oblidat a un calaix, posseeix cinc medalles d’or i ha sigut 40 vegades internacional amb Espanya, arrossega una base de fans més gran que la del Brighton. Sens dubte és el fitxatge més fi i famós que ha realitzat el club de la costa sud en tota la seua història».

«No molts jugadors que han guanyat dos títols de lliga i una copa de la UEFA han passat pel Championship, sens dubte és una gran notícia per al futbol anglès que un jugador d’esta categoria arribe al nostre futbol» va redactar Nick Szczepanik a The Independent.

Eren tot expectatives i bones sensacions, el famós punyal de Benicalap va recalar a un club en creixement constant, era la guinda al pastís.

«Vindre ací no és per diners, es tracta de gaudir, de tornar a jugar al màxim nivell, de conèixer altra cultura»

Per al jugador, el moment era immillorable. S’havia alliberat de la tensió ambiental que li envoltava a Paterna, de les contínues baralles amb sí mateix i de les seues pors. Allà, perdut al no-res, en mig del balneari d’Anglaterra i de la mà d’un entrenador que sabia el que podia donar, amb la confiança infinita que atorga l’absència d’objectius, podria per fi reenganxar-se al futbol, retrotraure’s en el temps i superar aquella puntada de Bremen, aquell diagnòstic erroni, aquelles ansietats i dolors furtius que van voler acabar amb una carrera brillant.

El seu debut tornà a copar titulars com als vells temps, fent realitats les il·lusions d’aquells càndids supporters que només sabien d’ell pel que deia la premsa e Internet. «El futbol anglès és molt més ràpid que l’espanyol, i això és un repte per a mí» va declarar només aterrar a les illes. Deixar assegut a Jamie Carragher i provocar un penal a la tercera ronda de la Carling Cup no està a l’abast de molts. Aquell eslàlom va posar en peus l’estadi i va servir per a somiar durant uns minuts amb el replay davant el mismísm Liverpool. Tot va coincidir al seu debut, amb la seua irrupció al terreny de joc.

30 minuts de partit i una carrera al veloç futbol britànic fou suficient per a guanyar confiança, per a tornar a creure una vegada més.

Una setmana més tard recorreria 20 metres a tot drap per anotar el gol del mes a la divisió de plata, una carrera sortejant rivals que va acabar amb l’esfèric a la meta rival. La velocitat d’aquell futbol desconegut, al que sempre va voler anar, no pareixia ser cap repte per a ell. Van guanyar al Ipswich. La primera victòria en vuit setmanes després d’un inici fulgurant que havia fet creure al trist sud que el seu equip podia aspirar a la Premier League.

A The Amex ja ressonaven cançons fent referència al ‘punal‘. «Vindre ací no és per diners, es tracta de gaudir, de tornar a jugar al màxim nivell, de conèixer altra cultura», va dir a la seua primera entrevista com a jugador del Brighton. I pareixia estar complint a la tercera setmana. Tornava, tornava a fer gaudir als altres, a competir al màxim nivell. Tornava a anar tot bé.

Gus Poyet només rebia elogis per la seua perícia a l’hora d’haver trobat a aquell jugador, per haver estat capaç de convèncer-lo per a fitxar pel Albion – «És important per a mí tindre un entrenador que creu en tu de veritat, que et fa saber que és el que espera de tu» -.

Vicente tenia una oferta de l’Everton, molt més substanciosa en tots els aspectes, però no contava amb eixa seguretat que a una pizzeria buida de les afores Poyet li va saber transmetre. En aquell llarg uruguaià d’òrbites enfonsades i caràcter temperat havia trobat el que va reclamar durant molt de temps a Paterna.

«Vicente passarà un any amb nosaltres, fins que algun club gran es done compte que hem sigut capaços de recuperar-lo»

Al futur deurien escriure articles, llibres sencers, fins qui sap si una pel·lícula, de ciencia ficció, una distòpia futbolera, relatant el que podia haver sigut i no va ser aquell extrem esquerre si aquella vesprada de setembre de 2004 s’haguera quedat a la banqueta. La història, la real, ara cerca un final èpic des de l’anonimat que dóna la segona divisió, un punt gris a un relat que va començar pintant-se de color de rosa. L’element malenconiós que li done a la seua carrera el remat necessari. Per aixó está en portes d’una nova empresa, la de ressuscitar; i que també comença un mes de Setembre, però de 2011.

«Hui vas a jugar 55 minuts; dins de dos setmanes tornaràs a tindre mitja hora». El pla de Poyet per a recuperar al jugador funcionava. Amb un estadi nou recent inaugurat, amb un jugador com Vicente a les seues files, amb una ciutat lliurada al futbol, i amb un dels mànagers joves més desitjats del futbol britànic… era un moment dolç per al aficionat del Brighton, acostumat a les penúries esportives. «Vicente passarà un any amb nosaltres, fins que algun club gran es done compte que hem sigut capaços de recuperar-lo»; parla l’optimisme plasmat en pàgines perdudes d’un fòrum en la xarxa, reflex d’aquelles setmanes d’expectatives deslligades.

Però ni les fredes ones d’un mar estret trencant contra les roques, ni les gavines solcant un firmament gris com si no haguera un demà, ni el fred, van ser capaços d’obrar el miracle.

Els seus 19 partits de 36 possibles pareixien indicar que tot aniria bé. Però al present curs el «where is Vicente» ha substituït als càntics d’exaltació, recorrent com l’electricitat unes graderies que anhelen la qualitat del futbolista valencià en finals atapeïts. Ell, torna a estar on sempre ha estat als últims vuit anys. A la graderia, recuperant-se. Fins al moment només ha participat en 9 encontres a la present temporada, dels quals 4 han sigut des de la banqueta, com a revulsiu.

Where is Vicente?, Vicente is here… vivint el seu moment Prosinecki al Brighton

El fanzine amb més implementació en The Amex ( The Seagull Love Review) publicà açò el passat mes de novembre: «Estic devastat. Tinc el cor trencat. Estic desesperat. Pot algú dir-me on està Vicente? A les últimes 24 hores he estat incapaç de trobar una metàfora adequada per a descriure amb exactitud els meus sentiments sobre esta trista absència del Punal, però simplement no puc trobar una. Tot en este home és un enigma. Sí, ja sé que ha estat lluitant contra les lesions, suposem que formava part del paquet quan ho varem fitxar. I sí, entenc que la regla de 3 substituts ha obstaculitzat greument les seues possibilitats d’obtindre 20 minuts d’ací i d’allà i poder jugar algun partit. Però no és suficient. Francament em molesta quan cada setmana escolte parlar sobre el seu renovat estat de forma, del seu afany per jugar, que esta vegada sí. En el que duem de temporada el nostre ídol hispà només ha jugat un parell de partits d’inici, però no ha sigut capaç d’acabar cap. Jo ja no estic disposat a seguir esperant-lo.»

Eixa desesperació per la irregularitat acaba quan salta al terreny de joc i ofereix menuts centelleigs de qualitat. En eixe breu espai de temps la incertesa sobre la seua absència deixa pas a exclamacions d’admiració i aplaudiments que acompanyen a una fina coreografia de regats i passes en profunditat. Pot ser que Vicente ja no siga el mateix, que continúe ocupant un seient a la graderia amb més freqüència que trepitja un terreny de joc, però segueix atresorant qualitat.

La bombollejant escuma d’una ampolla oberta en dies feliços ha deixat pas al sempitern cava de caràcter gris, i plomís sabor. Però eixos pocs minuts esgarrapats en aparicions quasi furtives paguen amb escreix l’eterna espera. Where is Vicente?, Vicente is here… vivint el seu moment Prosinecki al Brighton, la condició sine qua non per la qual els seguidors dels Seagulls poden tindre un jugador com Vicente, i per això, disfruten de les seues gotes de perfum quan poden.

5 comments on “Where is Vicente?

  1. Jo sé per a on vas. Tu vols que el València fitxe ara a Rubén.

    Salutacions, crack!

  2. Pues no m'importaria, soles poder vorel 5 minuts ja tindria prou i valdria pagar l'entrada.

  3. Jose Ramón Fuertes

    Qué desgracia la de este chicho, el balón de oro era para él segurisimo si aquella temporada no se rompe…

    Tampoco creo que le haya ayudado mucho ese grupito de confort que le quiso crear Gus con Bruno, David Lopez e iñigo calderón.

    Y por cierto, alguién sabe el nombre de la canción/grupo del vìdeo??

  4. Lo de Vicente me da una pena terrible, como persona y por lo poco que pudimos disfrutar de él al máximo nivel.

  5. Cuando Nedved ganó el balón de oro creo recordar que dijo: “Algún día lo ganará Vicente”. Lo que pudo ser y no fue.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s