Montes y Cubells
cultura de club Història VCF

Homenatge al equipier desconegut

L'animadversió entre cubellistes y montistes va tindre el seu culmen al 1925, quan una ristra d'homenatges acabaren en baralles per la ciutat entre partidaris d'un i altre, provocant que el públic neutral s'inventara un 'equipier' desconegut al qual rendir tribut.

En aquella sala repleta de fum de tabac i de sornegueria valenciana romania la cadira buida, a manera de tron vacant, presidint aquell disbarat mentre la gent seguia cridant i celebrant a la calor del vi. Interrompia de tant en tant el murmuri general un ‘! visca l’equipier desconegut !’ per a donar pas a atronadors aplaudiments i sonores rialles. Era la València de la tercera via, aquella allunyada dels fogosos enfrontaments i baralles entre els partidaris de Montes i Cubells, que farts de tantes coses, van decidir homenatjar a un ídol imaginat. No era un enfrontament tranquil. En l’estadi, després dels partits es solia arribar a les mans, i en altres punts de la ciutat, eren freqüents els altercats entre afins d’un i d’altre bàndol. La finesa i l’elegància del cucala barallava contra la bravura i la determinació de Montesinos per a dividir a una ciutat disposada a anar a la guerra per aquells dos jugadors, per aquells dos grans amics, acostumats a viure amb trinxeres al seu voltant.

Este artículo fue publicado en el número uno de la revista The Barraca.

En aquells temps on tots els dies es conqueria la lluna, la internacionalitat de Cubells [17 de Maig de 1925] va suposar una revolució social, una fita per a aquell primitiu futbol valencià obstinat en imposar-se al panorama nacional. Potser, aquella convocatòria es podria qualificar com el primer gran èxit del VCF en la seua història, el factor determinant que va alçar al club cap a la fama a una ciutat on les hegemonies encara estaven en disputa i en clara balança. El futbol cerebral e intuïtiu ‘del botiguer’ va ser protagonista en aquella gira empresa per mitja Europa. El xiquet d’Algirós va marcar dos gols que es van convertir en dos triomfs per a la selecció, alçant-se a ulls dels aficionats un nou messies. Sentint-se els seus ja victoriosos en aquell duel fratricida.

Però aquell Itàlia Espanya jugat a Mestalla abans d’emprendre rumb al desconegut continent també va ser el somni truncat de Montes, l’enèsima ocasió en quedar-se a les portes de la consolidació. Va ser un greuge, així ho van sentir tots, fins als seus majors detractors, els cubellistes més acèrrims i recalcitrants, es varen solidaritzar amb aquella injustícia. Va ser l’única cosa que li va faltar. Mentre un es llepava les desgràcies, l’altre, al seu retorn, era rebut com un heroi. La gent va eixir al carrer per a complimentar a Cubells i rebre’l en l’estació per a dur-lo, com qui duu un pas en setmana santa, fins a Algirós, al seu barri, a la seua casa, el lloc on va començar a pegar puntades a un baló i on va pintar el seu geni de blanquinegre per a descobrir la virtut que el conduiria fins a la immortalitat.

Va ser llavors quan aquella València boja, enfrontada i passional va donar regna solta a la seua idiosincràsia per a omplir-se de banquets i homenatges pertot arreu. Aquella primera quinzena de juny es va dedicar a anuncis grandiloqüents i escenes delirants. Sopars copiosos amb tots els vicis del cabaret de l’època per a rendir tribut a dos jugadors i un fantasma. Aquella cerimònia del pavoneig alçà passions entre el cubellisme i recels entre el montisme, que lluny de quedar-se de braços creuats contraatacà amb actes encara més fastuosos per a agrair al seu ídol els seus gols i bones actuacions, mostrant-li recolzament per l’afronta parida del seleccionador nacional. Van ser dies d’escenes còmiques, a cadascuna major. On el boicot als actes dels uns i els altres no van faltar… talls de llum, menjar atacat amb sorra i greix de cotxe, masclets a traïció, rodes punxades… el caire dels esdeveniments va ser tal que el sector silenciós, passiu observador de tals disbarats, va decidir donar un pas avant i organitzar un homenatge al equipier – denominació de l’època als integrants d’un equip – desconegut.

Manolo David Estill, afamat cronista esportiu i únic que escrivia els seus relats en valencià a la premsa local – encara hui ho segueix sent – es pronunciava així en La Correspondència: “Té gràcia esta notícia i per això li donem publicitat, però és lamentable que a València s’arriben a estes coses”. Aquella cadira buida contemplava les escenes d’aquells que reclamaven la heroïcitat del jugador inventat com qui veu passar el temps davant els seus ulls, dibuixant una ganyota al seu rostre. Va ser la gota més racional d’uns dies on aquell duel entre els uns i els altres va deixar de ser cosa ‘d’apassionats partidaris’ per a traspassar la línia roja i tocar de ple als jugadors. Cubells després d’aquells moments, als quals es va sentir ferit i avergonyit, va decidir llançar la tovallola cansat de patir atacs i elogis desmesurats, de veure patir als seus amics, plantejant públicament la seua intenció de deixar el València FC amb unes sorprenents declaracions a Las Provincias:

No em mereix més alinear-me en este club. Hi han dos Societats que ‘m’omplen’: el Madrid i el Barcelona. D’una banda m’agradaria jugar a Madrid; per altra.. a Barcelona. i com les pessetes per a mi no suposen res, podré donar-me el gust de triar sense atendre a cap ‘gènere’ de pressions econòmiques. Tan sols puc avançar que aniré amb el Madrid a Anglaterra en la pròxima excursió que este club pensa fer en breu. “La vida i altres coses de Madrid m’agraden mes; però en canvi a Barcelona hi ha mes afició, es juguen més partits, està un sempre en actitud d’emoció. Veurem…

Soles Cubells sap si allò va ser una mera estratègia per a desviar l’atenció i posar fi a tanta estultícia o si va ser una intenció sincera. El fet és que aquell anunci va aconseguir que per primera i única vegada, montistes, cubellistes, i els del equipier desconegut, s’uniren davant la possibilitat que tan preuat element deixara aquell emergent equip, ja amatent per a fer-se amb el regnat del futbol valencià amb el fitxatge d’Enrique Molina, regnat que ja no soltaria mai més. Aquelles vesprades d’enfrontaments socials no cessaren, va ser una divisió llegendària, que va marcar una època, el caràcter d’una graderia, la raó de ser d’una entitat… però mai més es va excedir de la simple rivalitat generada pel gust futbolístic de cadascú. Des de llavors els únics banquets que es van organitzar foren per a celebrar èxits col·lectius, èxits que no tardaren en arribar.

5 comments on “Homenatge al equipier desconegut

  1. Estimado amigo, mi nombre es David P.Montesinos, nieto de Arturo Montes. Quiero en primer lugar felicitarle por su tenaz lucha contra la amnesia, de la cual los seguidores del Valencia no son más culpables que la propia entidad, la cual ha ninguneado durante décadas a los hombres que la hicieron grande. Creo que el tratamiento que usted de aquella polémica fundacional es muy exacta. Como he comentado en el blog “Últimes vesprades a Mestalla”, en el monográfico que le han dedicado a la inauguración de Mestalla y a mi abuelo, de lo cual se cumplen ahora noventa años, creo que aquella disputa en la que los fanáticos y pendencieros llegaban a las manos a menudo, se explica porque el fútbol ocupó en el interés de las masas el lugar que habían tenido los toros. En el mundo taurino el culto a la personalidad tiene una dimensión muy superior al que ofrece el fútbol, que es un deporte, un juego de compromiso colectivo. La gente de L´Horta no se identificaba en los veinte con una institución, no se concebía la idea de un escudo deportivo que representara a la comunidad, de ahí que la gente sucumbiera fácilmente a la tentación personalista, al encanto de los héroes.

    Le felicito y le expreso mi agradecimiento.

  2. Muy bien tirado eso de los toros, tienen una influencia transcendental en el fútbol ibérico.. los pañuelos blancos.. las protestas ante un mal toro o una mala faena en plena plaza…

    Todavía hoy sigue sin asentarse ese culto a la colectividad fruto de un siglo XX prácticamente dominado en su vida social por la tauromaquia y el faranduleo, dictadura mediante.

    http://www.rtve.es/v/1842948

    en ese enlace, no sé si lo habrás visto, aparece el documental para las bodas de oro del VCF que hizo TVE en los años 60, donde aparece en un fragmento Montes hablando.

    Y muchas gracias por el comentario, es un honor que un descendiente de un jugador como Montes aparezca por aquí.

  3. Ojo que Cubells criticó al seleccionador por dejar fuera a Montes. Con dos cojones.

  4. Los felices y locos años 20?

    Fenomenal aportación a la figura de Montes y Cubells, así como a los primeros y aficionados.

    La arraigada afición a la tauromaquia ha tenido en Mestalla momentos álgidos y nítidos.

    El ondear de pañuelos tras un gol antológico, o incluso para las protestas al presidente de turno.
    O esa otra que tras ganar con holgura el equipo local se recrea en el tiqui-taca acompañado de oles del público.

    O un gol definitivo que sentencia un partido se hace referencia como a la estocada definitiva.

    Subirats aclamado al grito de ¡torero torero!.
    Kempes… Matador

    Incluso estoy casi convencido de que los motes a los jugadores tienen mucho que ver con los sobrenombres a los toreros.

    PEPELU.

  5. No he podido ver aún el reportaje, aunque sí vi hace algún tiempo ese momento en que aparece mi abuelo hablando. La pista taurina es sociológicamente muy interesante. Uno de los apodos de mi abuelo, El Príncipe de Benicalap, recuerda a ese culto a la personalidad de los habituales del coso taurino. Precisamente la polémica Montes-Cubells es considerada por algunos como una prolongación de la que existía entre Belmonte y Joselito, por muchas razones que tienen que ver, por ejemplo, con la complexión física y el estilo de faenar. Por cierto, y lo digo por lo de los sobrenombres futbolísticos a los que hace referencia Pepelu (a Belmonte, cuyos seguidores fueron cautivados por Montes en Mestalla, de igual manera que los de Joselito fueron de Cubells) le llamaban “el Pasmo de Triana”. No hay más que oír una retransmisión futbolística de Matías Prats sr para darse cuenta de que ambos espectáculos tardaron mucho en separarse del todo en el ánimo de los aficionados españoles.

    Respecto a lo de Cubells, no solo me consta que protestó por el mal trato a su amigo, sino que siempre le deparó -de principio a fin- una intachable lealtad, simpatía que creo que era recíproca, a pesar de que mi abuelo no era tipo de trato fácil. No, el culpable de aquello de la selección fue otro, demasiado “divino” como para meter estos barros en su biografía. David P.MOntesinos

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s