Mi Querido Tiburón.

El VCF davant el mercat de fitxatges

“És sorprenent observar com l’any al qual entra en vigor el Fair Play Financer el futbol s’ha tornat més boig que mai”. Deia la passada setmana Arsène Wenger. El francès, caricaturitzat per la critica com un científic tancat al seu laboratori fabricant complicats i equilibrats pressupostos financers per a mantindre a ratlla la despesa salarial de la seua plantilla, contribuïa al show trencant amb la seua moderada pose oferint 40 milions de lliures per Luis Suárez, davanter del Liverpool.

El campionat anglès està vivint el seu moment feliç, els més de tres mil milions d’euros a repartir per drets televisius entre els seus clubs – amb patrocinis a l’alça – ha propiciat que entitats com el Norwich o el Southampton puguen gastar 15 milions d’euros en adquirir potents davanters, o jugadors que els donen el salt de qualitat necessari al mig del camp. Esta pluja d’euros ha dut a la seua classe obrera a unflar el mercat europeu, mostrant-se com els més actius a l’hora d’importar talent a la Premier League en detriment de campionats com l’espanyol o l’holandès, que han viscut este estiu una fugida de talent sense precedents. Només el Cardiff City, un recent ascendit, ha gastat ja 30 milions d’euros en jugadors, xifres inassolibles per al 98% dels clubs espanyols.

Encara que el focus no cal centrar-lo únicament a les illes. El sempre assequible mercat francès comença a convertir-se en un calador més elitista i refinat, només al abast dels grans clubs. La Ligue 1 ja és la segona lliga que més inverteix en contractacions, només per darrere de la Premier League. I encara que cada vegada ven a l’exterior menys talent ha generat 130 milions en traspassos, molt lluny dels 383 que ha ingressat la LFP. Dos dels seus millors joves, Pierre Aubameyang i Younès Belhanda han deixat l’hexàgon per 14 i 12 milions respectivament. Xifres de mercat només assequibles per a unes poques entitats a Europa fora del mercat britànic.

Encara que lluny de quedar-nos amb el PSG o el Mònaco, clares evidències, la realitat de la lliga francesa és més bé positiva. La majoria de les seues entitats estan en mans de grans fortunes, i equips tan tradicionalistes com l’Auxerre – actualment a segona divisió – fou comprat esta primavera per un fons de capital àrab, amb seu a Luxemburg. Este fenomen, al costat dels nous arenes que estan construint de cara a l’Euro 2016, fa pensar que el campionat gal es convertirà a mig termini en un dels més potents del panorama europeu. Entitats com el Lille ja poden permetre’s pagar fitxes de 3,5 milions nets als seus millors jugadors.

L’amenaça del est

Els 315 milions que ha generat la Sèrie A en fitxatges es concentren en apenes quatre clubs: Juventus, Roma, Nàpols i Fiorentina. L’equip viola s’ha permès el luxe d’invertir 15,5 milions en Mario Gómez, i l’entitat napolitana, després de la pèrdua de Cavani, ha llançat la casa per la finestra. Encara que realment els grans beneficiats de l’enfonsament del futbol espanyol e italià han sigut els campionats del est. En una hipotètica classificació de lligues més gastadores Ucraïna es situaria 6ª al panorama europeu amb els seus 110 milions invertits – Rússia 7ª amb 108 milions, a l’espera d’altre cas Hulk –, no massa lluny dels 240 gastats per la LFP o els 214 de la Bundesliga.

A Rússia, Ucraïna o Turquia – On militen ja 25 exjugadors de la lliga espanyola – ja no soles recalen aquells jugadors de classe mitja que no fa molts anys engreixaven les plantilles dels xicotets de la Lliga BBVA o del calcio italià. En este canvi de tendència, on França es consolida com a comprador i Espanya com a venedor, l’influència dels clubs del est al sobrecost del mercat de fitxatges contribueix a la dificultat que troben entitats de competicions deprimides per a contractar talent. Encara que els ve molt bé per a ingressar via traspassos uns diners que els solucionen pressupostos deficitaris.

Dits campionats emergents estan aprofitant la crisi per a igualar-se en qualitat i atractiu amb els fins ara invencibles veïns de l’altre costat del mur. I no soles contracten bons jugadors de lligues tradicionalment exportadores com la portuguesa o la brasilera, a més estan aconseguint atraure el rebuig del grans clubs occidentals. Jugadors com Drogba o Sneijder s’han vist seduïts per la capacitat econòmica d’estes entitats davant la impossibilitat de que ningú fora d’Anglaterra puguera sustentar el catxé que s’han guanyat a pols al terreny de joc durant la seua carrera.

La pedrera és l’únic recurs que queda

Encara és prompte per a aventurar com serà el futur futbolístic de lligues com la Sèrie A o la LFP, encara que immerses en l’actual crisi, de la qual molts adverteixen que serà difícil que puguen eixir si no escometen profunds canvis en el seu model de gestió, és més que evident que els eixos de poder estan canviant, allunyant-les del seu tradicional centre d’influència. Els seus segons graons ja no poden competir econòmicament amb els seus semblants europeus, ni tampoc amb altres considerats tradicionalment inferiors. El creixement dels campionats veïns, al costat de l’emergent Europa oriental, ha acabat per reduir al mínim el seu ràdio d’actuació al mercat de fitxatges.

A Itàlia ja és habitual la multipropietat de jugadors. Entitats com l’Udinese, en mans dels Pozzo, és el gran capdavanter d’un sistema cada vegada més estés al país de la bota. A Espanya els fons d’inversió com Doyen comencen a exercir un poder de seducció massa perillós en entitats que encara no han acceptat la seua realitat.

A falta de solucionar les seues penúries financeres a estos clubs soles els queda el recurs de la inversió en pedrera i la recerca de talents cada vegada més joves en competicions menys competitives. I tanmateix, no estan exempts que potencies compradores assequen els seus graners davant la possibilitat d’adquirir talent a un cost tan baix. La fugida de cervells de la LFP no només es limita a jugadors consolidats, més d’una vintena de canterans també han emprès el viatge a la Premier League als últims dos anys. L’Europa de tres velocitats ja és una realitat al món del futbol.

0 comments on “El VCF davant el mercat de fitxatges

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s