Ball de Torrent

La gatera d’esports a RTVV

El tancament de RTVV ha deixat al descobert moltes de les práctiques que varen iniciar el camí del desprestigi i l'enfonsament del ens públic, ací, un dels integrants de Canal9 intenta posar llum desde dins de com estaba conformat el departament d'esports. Text de Ricardo Cobo

Este article pretén posar llum al que durant anys passà a la secció d’Esports de Canal 9. Sé que el que ací es conta es molt semblant al que passà també a altres departaments de RTVV. Els meus companys no em deixaran en mal lloc llevant-me la raó. Acabat l’any vull trencar amb el passat i tot el que em nuga a la misèria viscuda durant els últims anys en el meu àmbit professional.

Però abans, volia deixar escrit, ben claret, i negre sobre blanc la crònica dels fets. Ho faig com a teràpia i també per si algun dia pot ajudar a analitzar les causes objectives del sobredimensionament de RTVV i el seu brutal dèficit provocat pel desgovern i la lamentable gestió del govern del partit popular a la Comunitat Valenciana.

És possible que els pocs espectadors que encara veien la secció d’esports de Canal 9 no ho advertiren. És difícil vore més enllà del decorat, el maquillatge i la llum dels focus però la veritat és que la secció que molts anys abans fora model i referència s’havia convertit en un gueto totalment dividit amb quasi més caps que indis.

Són molts els càrrecs directius de l’empresa que no s’explicàven com era possible que al Departament els principals responsables no només no es dirigien la paraula sinó que a la mínima que podien es posaven la traveta.

Tot i dependre de la Subdirecció d’Informatius, feia molt de temps que Esports funcionava (és un dir) com un ens al marge de la dinàmica de la resta de la cadena. Són molts els càrrecs directius de l’empresa que no s’explicàven com era possible que al Departament els principals responsables no només no es dirigien la paraula sinó que a la mínima que podien es posaven la traveta.

La situació no és nova. Ha passat molt en els últims anys especialment des que per la redacció van aparèixer noms d’infaust record per a la gran majoria de professionals que han treballat o han tractat de treballar allí. És el cas d’Alberto Gil (actual cap de premsa del Llevant UE, perdó de Quico Català). Va arribar a RTVV de la mà del seu gran amic Pedro García. Sense carrera de periodista (encara que ell tracta d’evitar que se sàpiga) però sí amb molta ambició i molts padrins va assolint una controvertida trajectòria en diversos mitjans de comunicació dels que (en la seua majoria) va eixir abans que el féren fora.

Com dèiem, va arribar a Esports ben recomanat i amb les idees molt clares. Ell no havia vingut a fer vídeos ni a lluitar en el fang (així ho deia obertament a qualsevol que li preguntara); el seu destí era superior: la Direcció del Departament. Però per aconseguir-ho abans havia de desbancar a Paco Lloret i Miquel Àngel Picornell, dos dels grans professionals que ha donat esta casa i que van ser víctimes del primer ERO il.legal. Per al seu propòsit, Alberto va trobar un gran suport en el que en aquell moment era el cap d’Informatius, Lluis Motes. Segur que recorden qui va ser (diuen que el seu fantasma encara s’apareix en algun dels corredors de la segona planta de RTVV).

Entre les ganes de Gil de tocar poder i l’extrema vanitat narcisista de Motes, Lloret i Picornell van ser destituïts amb el consentiment i complicitat de Vicente Sanz (imputat i pendent de judici pels delictes d’abús sexual, assetjament i amenaces a tres periodistes de Canal 9) i Pedro García (Imputat dins de la investigació de la trama Gürtel per suborn, malversació, blanqueig de capitals, prevaricació i frau fiscal). Un poc més d’un any abans havia arribat al Departament, Pepe Mascarell, un més dels molts ex de la delegació d’Antena 3 a València que la cadena privada havia tirat al carrer poc abans i que trobaren refugi a Burjassot.

Una altra vegada des de la casa es menyspreava o ningunejava el treball dels professionals que durant anys havien demostrat el seu talent, dedicació i esforç.

El cas és que “Pepito” va acabar aterrant també al Departament, sense deixar anar una en valencià, com Alberto, i sense cap intenció de fer-ho. També com Alberto, el seu pretès destí era un altre. Immediatament va passar a ocupar un dels despatxos de la secció com la persona que hauria d’imposar la nova estratègia a seguir a l’hora d’informar d’Esports a RTVV.

Li van nomenar una mena de “cap d’editors”, es a dir, la persona que havia ‘d’il.luminar’ tots amb la seua saviesa. Res de nou com hem vist no fa molt amb la Fórmula 1 i el cas Seara. Una altra vegada des de la casa es menyspreava o ningunejava el treball dels professionals que durant anys havien demostrat el seu talent, dedicació i esforç diari per tirar-se als braços del primer que ben apadrinat, naturalment, els prometera la lluna. I la lluna eren uns blocs d’esports on l’anècdota es va elevar a la categoria de notícia, en un continu de promeses incompletes, ganxos, esquers o ‘cebos’ i per descomptat material “pata negra” com ells mateixos es presumien de dir que en moltes ocasions, en realitat, no era més que productes escombraries baixats d’internet.

Així la informació es va omplir de material de escassíssima qualitat amb imatges digitalitzades o pixelades, en moltes ocasions piratejades sense el més mínim rubor que en qualsevol televisió no hauria passat els mínims controls.

La nova estratègia “desinformativa” no va tindre en compte mai ni als professionals ni als espectadors als quals se’ls va tractar sempre com idiotes amb comandament a distància. Este constant menyspreu a qui mirava va vindre emparellat amb el també constant descens dels percentatges d’audiència que van caure de forma generalitzada fins arribar a límits mai sospitats. De tornada a la lluita per la principal poltrona cal dir, però, que entre el nou trio directiu a la cúpula de la secció (Motes, Gil i Mascarell ocupaven els principals despatxos d’Esports) van començar immediatament les disputes.

Uns i altres van anar prenent posicions per ajudar els seus respectius amics a assumir el poder.

La incipient Lola Johnson li guanyà el pols a Motes qui va perdre el poder quasi tan ràpidament com quota de pantalla. En el seu cas resultà especialment atrevit pretendre ser el “nou” presentador estrella del Minut a Minut sense saber que per això calia molt més que llegir un tele-prompter. I clar, la pèrdua del prestigi i d’audiència del programa insígnia del Departament va ser tot un fins esdevindre el que ara és o, més ben dit, ja no és.

Mentrestant Mascarell i Gil continuaven lluitant per acumular-ne la major quota de poder dins de la secció. La millor manera era arraconar els redactors independents als que no pogueren acomiadar i anar teixint una tela de periodisme clientelar a base de nous fitxatges que a poc a poc es van anar incorporant a la redacció, tingueren o no carrera, parlaren o no valencià. Uns i altres van anar prenent posicions per ajudar els seus respectius amics a assumir el poder.

Curiosament i quan semblava haver-li guanyat el pols als seus rivals, Alberto Gil va deixar la direcció del Departament. Ho va fer l’estiu de 2010, molt poc abans que es descobrira l’escandalós repartiment de comissions per la retransmissió de la visita del Papa en què va resultar imputat, entre d’altres, el seu amic íntim Pedro García.

Però quan tot semblava que la marxa forçada d’este hauria de beneficiar el bàndol de Mascarell, la sort en forma de carambola es va posar novament del costat dels aliats d’Alberto Gil amb el nomenament com a nou director de RTVV de José López Jaraba. L’ex d’ABC mantenia una estreta amistat amb Carlos Egea i David Torres però especialment amb Javi Doménech (amb qui va coincidir en la redacció valenciana de ABC). Així les coses, desaparegut Gil i amb Motes condemnat a l’exili de Ràdio 9, Mascarell, protegit per un Vicente Sanz que encara no havia “caigut en desgracia”, va mantindre el seu càrrec però va perdre de nou l’assalt final per ocupar el principal despatx de la redacció.

Este honor va recaure en la figura de Carlos Egea que ràpidament en va repartir despatxos als seus amics. Mai va exercir com el seu càrrec exigia. Va mantindre castigats a un gran nombre de professionals sense parar-se’n a pensar ni tan sols en el frau que això suposava per a les arques públiques.

Sense cap experiència en el mitjà es va limitar a delegar la gestió real dels informatius en el propi Mascarell en un tàcit pacte de no agressió. Durant els dos últims anys, però, la situació es va enrarir fins a uns extrems inimaginables que, especialment des de la fugida de López Jaraba i una volta executat el primer ERO va esdevindre irrespirable. Sense el mantell protector del Director i amb Doménech afectat momentàneament per l’ERO, Carlos Egea i David Torres van vore com la seua continuïtat al comandament de la nau estava més qüestionada i amenaçada que mai.

Mascarell ja preparava la promesa d’una lluna nova quan tots sabiem que es tractava de la mateixa “cabra coixa” que portava venent des de feia huit llargs anys i les seues escasses prestacions van quedar més que en evidència. En una redacció reduïda a la meitat d’efectius per l’ERO existia en eixos moments (estiu de 2013) almenys una desena de càrrecs amb diversos plusos, complements, telèfon mòbil corporatiu o disponibilitats de tota mena. Un fet fàcilment constatable que xocava almenys amb la nova estratègia de contenció de despesa que la nova Directora General li volia donar a la nova empresa.

Pel camí havien quedat, en un primer moment, grans professionals que, havent demostrat la seua competència, van ser acomiadats de manera inmisericorde. En la redacció quedàvem ja tan sols un grapat d’excompanys desorientats alguns dels quals vam perdre també no poques coses abans de perdre també el treball. Uns quants la dignitat, altres tants l’autoconfiança, la majoria el prestigi professional i tots, sense excepció de cap tipus, el reconeixement i suport social.

Finalment Mascarell ocupà el desitjat despatx com a Cap del Departament però el seu regnat durà tan sols uns mesos. Amb l’anunci del tancament de la televisió molts professionals del departament es llevaren la vena dels ulls i també la por a perdre un lloc de treball ja perdut; una por que es traslladà directament als responsables del Departament.

Estos, amagats al despatx del Cap no s’atrevien a eixir ni tan sols a donar la cara. La seua estratègia continuava siguent la del silenci còmplice a l’espera que en un futur, tal volta no molt llunyà, seran recompensats. Amb el temps ho vorem.

10 comments on “La gatera d’esports a RTVV

  1. Buenísimo, con pelos y señales y sin esconderse. Supongo que también existirá cierto grado de parcialidad, pero sin duda esta versión se asemeja mucho a lo que pasó.

    Mafias y amiguismo, para resumir. Lo cierto es que en sección deportiva, en España, priman los programas y textos dirigidos a idiotas: el “efecto Tómbola” se extiende con toda su fuerza y sus tentáculos, a este “nicho”.

  2. Si..ke es de veres…ke grans professionals …LLoret..y Picornell…encara.man.recordet..el pobre Picornell..en la.final.de.copa del 95…agafant..el micro..davant de les camares..en el.diluvio..de Madrid..y damunt de una banketa..per ke era..impresionant..com..se inunda..els vestuaris..del bernabeu..moments..memorables…

  3. He passat deu anys treballant a la casa i confirme lletra per lletra tot el que diu l´article

  4. 17 anys compartint redacció amb Ricard… No ha sigut una narració partidista, encara s'ha quedat curt.

  5. Cent per cent amb Ricard. Encara que t'ha faltat parlar-ne d'Alacant on també hi hagué per donar i vendre.
    Una forta abraçada.
    José Enrique Gálvez.

  6. Cierto todo lo que dice Ricardo. Yo estuve (estoy, porque no me considero despedido, me han robado el puesto de trabajo) 24 años en Rtvv y corroboro que todo es rigurosamente cierto. La lástima es que haya sido ahora cuando lo hayas contado, Ricardo, y no hace algunos años, cuando algunos compañeros denunciábamos éstos y otros casos. Como por ejemplo el enchufismo de los dos que salen en la foto y que ahora reivindican mucho… La Berbegall entró sin oposición ni estudios, únicamente por ser la mujer de un deportista amigo del PP. Y qué decir de Fermín? Todo el día hablando por teléfono de sus cosas y asegurándose el futuro… En cualquier caso más vale tarde que nunca y a ver si ésto sirve para que otros compañeros (especialmente de Informativos) comienzan a denunciar con nombres y apellidos. Gracias, Ricardo.

  7. Ricard Cobo

    Gràcies, José Enrique. Tú ho saps ben bé perquè també ho vas patir. Animeu-sé a contar ho tot. Són tantes i tan grosses les barbaritats comeses! Un fort abraç. A l'anterior comentari només dir li que ja ho crec que ho vaig denunciar. Si has treballat allí ho has de saber. Vaig dimitir com a editor i renunciar a CAP privilegi fa 8 anys i bé que m'ho volguéren fer pagar. Per últim, no he sigut jo qui ha penjat el meu artícle ací ni qui ha triat la foto que l'acompanya.

  8. Ya sé de esa dimisión, ricardo y eso te honra. Pero denunciar, denunciar con nombres y apellidos como ahora no. Y a pesar del cierre muy pocos nombres están saliendo a la palestra. ¿Quién obligaba a los editores a censurar ésta u otra noticia? ¿Qué jefes llamaban a su despacho al redactor para decirle que esa noticia no se podía dar? No basta con pedir perdón por haber mirado hacia otro lado, hay que desenmascarar a los que estuvieron manipulando y comprando voluntades. Sólo asi conseguiremos, conseguireis los periodistas, el perdón de la sociedad y que realmente crean en ese arrepentimiento.

  9. Insisto: lo denuncié con pelos y seńales a todo aquel que me quiso o me tuvo que escuchar. Desde sindicatos a jefes de informativos, responsables de área o incluso al todopoderoso jefe de recursos humanos muy poco antes de caer en desgracia. Pero esa es otra historia o, tal vez, otro artículo. Ellos saben que no miento. Y, por cierto, tal vez ayudaría y te daría credibilidad ( o no) si te identificaras. Si no, estamos en las mismas de siempre y avanzaremos muy poco. Lo digo desde el respeto y sin actritud.

  10. Vicent Bataller

    I després de tant de temps i ara que ja esteu tots al carrer, per què encara no hem escoltat a cap dels periodistes penedits i als que obligaven a manipular donar noms i cognoms de qui els obligava? Crec que per a que tinguésseu més credibilitat haurieu de dir qui eren els censors i els polítics per a que tots ho sapiguerem. Si no, tot quedarà en paraules i gestos per a la galeria. És la meua opinió.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s