Mi Querido Tiburón.

viatge a una venda: clareja a Singapur

Tres mesos més tard segueix sense donar-se la foto, la del nou propietari del VCF al costat d’algun dels màxims representants polítics, que fins fa dotze mesos varen portar al seu antull els designis de l’entitat establida en l’avinguda de Suècia. En un estrany succés, el traspàs accionarial de la institució civil més important en terres valencianes ha quedat en poc més que en una anècdota, en un comentari de còctel abans d’entrar amb lo important, deixant l’única farfolla del procés espargida en forma de brams mediàtics de qui van vendre la seua ànima a opcions poc sanes o derrotades des de la seua concepció.

Així, l’assumpte mai va abandonar l’àmbit de la informació esportiva, la del bufandeig. L’impossible, davant la negació de l’evident, va acabar ocorrent amb total naturalitat, deixant clar un tret molt local, el de lladrar sense mossegar, soroll sense nous. El València CF es va vendre amb gran part del públic excitat davant el fet, sense traumes, ni romanticismes mal entesos, eixos que soles condueixen al suïcidi per depressió. Acceptant-lo amb l’estranya maduresa de qui entén la naturalesa del problema.

A manera de símptoma la fragorosa derrota de la societat civil va quedar retratada durant l’esdevenir del procés. KO per incompareixença. Una gegantesca escenificació de l’enfonsament institucional i empresarial valencià, un territori  al que se li ha posat rostre de Partenón grec.

Però tot això és impossible d’entendre sense visitar els orígens d’esta ruïna, un viatge que condueix cap al salvatge intervencionisme polític que va patir la SAD, utilitzada a la manera en el qual es feia ús de l’esport en el bloc comunista, al capritx de les directrius del partit. Un arma massiva de propaganda. Va ser així com van instar al València a construir-se un estadi nou, marcant fins i tot la zona, en nom d’una ciutat que volia eixir en el mapa, assaltant un concurs quasi públic per a modificar un projecte guanyador d’estadi que van creure no estava a l’altura d’una urbs avantguardista, acabant per imposar fins i tot a l’arquitecte.

Els temps en els quals el València era un domini més baix les competències de Generalitat i Ajuntament van existir encara que s’hagen tractat de difuminar, quan no, ocultar. Ara, la factura d’aquells abusos, es tradueix en un bitllet d’avió A Singapur.

Cap assenyalar, sense evitar responsabilitats, que tot va ocórrer amb summe gust, tant per part dels rectors del club de futbol, qui mai es mostraren reacis en la seua obstinació a que fora el poder polític l’encarregat de traure’ls les castanyes del foc de les seues pèssimes gestions, com el de la crítica i públic, on en temps inflaven el pit orgullosos ‘per rebre el suport de les institucions’, sense saber, amb la bena en els ulls, que tot allò acabaria tenint conseqüències.

L’orgia feliç a la vora del mediterrani va portar una estampa poc explotada, que s’ha volgut deixar de costat per a no indagar en ella, però no per això la foto resulta menys atroç. En les entranyes de la llotja de Mestalla vam veure a Vilallonga en un eloqüent speech mirar, com qui busca indicacions del seu cap de campanya, a algú situat discretament en un lateral, a un tipus de mitjana estatura, amb bigot, la targeta de presentació del qual escopia les paraules ‘Orange Market’. La trama Gürtel va intentar l’assalt al VCF afavorida pel llavors director de RTVV i uns quants consellers, hui acusats per frau electoral, malversació i estafa. En les transcripcions de les escoltes telefòniques als mateixos es relaten les seues reunions planificant la seua arribada, en les quals se’ls va poder trobar cridant a Vicente Soriano ‘fill de puta’, al ‘que cal carregar-se per a fer el negoci’. Un altre, que en la seua fugida, quasi acaba posant el club en mans de Nóos al recórrer, via Miguel Zorio, a Iñaki Urdangarin.

Per a trobar el gènesi a l’obsessió política per controlar la presidència del club de futbol cal remuntar-se a temps d’Eduardo Zaplana, gran amic de Paco Roig, qui va ser el primer a posar a disposició del mateix tota la maquinària de la Generalitat per a forçar la seua reentrada al VCF en els albors del nou segle. Provocant que la ruptura interna entre zaplanistes i campistes tampoc li fóra aliena al VCF, qui va provar en carns les tensions i també les mels del triomf d’aquell jove president que va prohibir que se li cridara Francesc. Forçant la venda accionarial a Soler, un amic del partit i afí a Camps, es va completar el domini absolut sobre la SAD i va assentar el seu triomf polític; on prompte vam veure que la cacarejada professionalització de JBS es va traduir a donar direccions generals a polítics del PP en la reserva, tots amb sous estratosfèrics.

Aquells dies de reunions discretes en cafeteries entre el president de l’ens futbolístic i el seu enllaç en la Generalitat – en ocasions Rafael Blasco, en altres Rambla – per a marcar polítiques i forçar caigudes de presidents formen ja part d’una història oculta que mai serà contada, encara que sense ells és impossible entendre a Peter Lim, l’arribada del qual va ser possible gràcies al col·lapse del citat ‘model’, l’enfonsament d’un partit intervencionista que va donar el seu últim espertenec en el designi d’Amadeo Salvo com a responsable del club, qui davant l’estupor dels seus padrins va aprofitar la conjuntura per a exercir de mantis religiosa, devorant al seu amant en plena còpula e imposant-se en la selecció natural.

El procés de venda no ha estat més que la (roina) gestió d’eixes restes. Un últim intent a la desesperada per agarrar-se a alguna cosa en plena descomposició del bipartidisme. Han existit consellers ocults després de propostes delirants, que van intentar justificar-se a posteriori presentant absurds projectes megalòmans. Unes altres incloïen a la segona fila del poder municipal en el seu apadrinament, i altres tantes van recórrer al president del partit en la província perquè els obrira les portes com als francesos, deixant en última instància als comissaris polítics del que fora braç financer del govern local a lloms d’un fons voltor, exercint de palanca.

Amb això va quedar en l’oblit casos tan sorprenents com el de Wanda, un candidat que portava a manera de complement reactivar la inversió en infraestructures i al que li va ser impossible trobar en les institucions públiques algú que li rebera, acabant finalment per abandonar el procés de venda amb summa discreció, no presentant-se a la ronda final quan va ser cridat perquè exposara la seua oferta. Ara, escapolit a Madrid, se li observa fent ús de 6000 milions d’euros en inversió directa en dita ciutat. Ajudant a conformar amb tot això la crònica d’una miopía.

Amb les seues conseqüències, clar. Cada facció va fer ús de l’altaveu mediàtic que va estimar oportú, segons filiacions, convertint el procés de venda en un conclave de verdulaires prenent la fresca, fins a convertir els mesos calents de la venda, i part de la seua postguerra, en un tsunami de contradiccions, manipulacions i discursos tan vacus com grandiloqüents. La farfolla de l’inici, però agitada pel vent.

En definitiva, el VCF va poder ser venut només quan va esdevenir la desaparició de tots els agents que li van abocar a tan desgraciada situació. Derruït el sistema financer autòcton, el culpable de la concessió, via política, de crèdits inasumibles en operacions sospitoses. La desintegració del partit dominant, immers en un procés de putrefacció on els últims supervivents tracten de repartir-se les restes del naufragi per a poder fer portable un llarg hivern. I la caiguda en desgràcia de les titelles d’éstos, la vella casta que va governar el club durant 20 anys sense cap interès més que el benefici personal. L’estar per estar. Deixant de costat a un club de futbol que va poder fer en mans del seu nou president el que va estimar oportú sense passar comptes a ningú. Encara que la privatització va haver d’arribar recorrent un camí freturós de joc net.

Tal vegada fóra una mica utòpic esperar el contrari vistes les circumstàncies guerracivilistes que van configurar l’escenari. Del resultat final, en definitiva, apenes es coneix res, ja que ningú ha explicat el projecte real més enllà de rondalles que parlen de jugadors per a enlluernar als incauts. Deixant en mans de la lliure interpretació les línies mestres en l’econòmic, basant-se tot en aparences i actes de fe.

Els nous reptes haurien de dur a la SAD a buscar fonts de finançament allunyades de la calor institucional, o en defecte d’això, a canviar unes institucions locals per altres internacionals, el que requerirà un grau de professionalització, que d’aconseguir-se, només repercutirà en beneficis tant a mitjan com a llarg termini per a l’entitat. Ja dirà el temps, però el VCF, en esta estranya paradoxa, té ara l’oportunitat de ser l’única ruïna de tan eixelebrada aventura en disposició de renàixer i recuperar l’esplendor perdut, de veure un futur on abans solia haver una terrible incertesa. Al club li van regalar una última oportunitat per a poder viure, encumbrant el 2014 als llibres d’història. Només cap esperar que siga aprofitada, ara que comença a clarejar a Singapur.

1 comment on “viatge a una venda: clareja a Singapur

  1. Se puede decir más alto, pero no más claro.
    Enhorabuena por el artículo.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: