Coses de futbol

Editorial: Construir entre exigències

Un entorn que durant anys va deixar escoltar-se parlant de planificacions serioses i projectes clars, d’emprendre rumbs fixos cap a a alguna part, li va bastar un resultat puntual per a espargir els seus dubtes al vent. Uns discuteixen sobre projectes a llarg termini, emfatitzant en la paciència, davant uns altres que es centren en objectius immediats, sense caure en el compte que les dos tesis es complementen. En este assumpte hi han dos coses certes, la primera, que en l’esport l’èxit és la culminació a un llarg procés, i l’altra, que l’absència d’exigències mai és bona companya de viatge.

L’equip de Nuno va deixar escapar de forma incomprensible una oportunitat immillorable d’iniciar-se en la marxa des de posicions més triomfals. Pot ser que hagen raons ocultes, que en realitat el grup no aguante dos fronts oberts de tan altes prestacions, o que la prioritat absoluta siga assegurar-se l’ingrés en la màxima competició continental, i veient l’ajustat del campionat, s’optara per evitar distraccions. La qual cosa ens duria a tractar assumptes espinosos: l’engany manifest cap a l’aficionat convidant-lo a creure en una competició en la qual no es creia, i considerar una opció al títol com una distracció.

És innegable que el sorteig de la copa va convidar, potser de forma precipitada, a l’optimisme, tant, com que rara volta la institució veurà un camí tan factible cap a una final com el qual se li va presentar este curs. Siga el que siga, el paper mostrat pel grup en la competició del KO no està a l’altura ni de la institució, ni de les expectatives, ni de la categoria que se li suposa als propis jugadors; per tant el militant té dret a sentir-se decebut amb el mostrat.

Dit açò, és convenient no perdre la perspectiva del projecte que es té entre mans, ni confondre la crítica a un fet puntual amb una esmena a la totalitat.

L’absència d’harmonia

Un dels motius pels quals la millorança del VCF actual és tan pronunciada és per haver aconseguit elevar el nivell en totes les seues línies. S’ha aconseguit una defensa de enjundia, tant en noms com en homes. Un centre del camp de possibles i una davantera de bona talla. Encara que estranyament, en conjunció sobre el tapet, són incapaços de rendir en harmonia. Això pot tindre explicació en la convivència de dos models, l’actual, arribat de la mà del nou propietari, i de l’antic, les restes del qual encara sostenen l’onze titular.

Si prestem la deguda atenció podem reconèixer un estil de forma ràpida, doncs l’equip que està construint Nuno és un menut clon del Chelsea londinenc, encara que amb diferències notabilísimes.

AL conjunt blanquinegre li falta brillantor en la creació de joc, i sobretot, qualitat en l’enganxe entre la línia de mitjos centres i la davantera, que reposa tremendament desatesa, obligant fins i tot a Negredo a un treball i a un desgast impropis de la seua posició. També crida l’atenció el desequilibri de talent existent entre el lateral esquerre i el dret. O la quantitat de jugadors de banda, contant-se pocs que siguen capaços de desbordar al seu parell. Llevat de Piatti, i depenent del seu grau de motivació puntual, Feghouli, la resta no té el degut sacrifici defensiu que s’exigeix per al joc plantejat, generant-se clars desequilibris.

Per tant, la solidesa mostrada no s’està traduint en bons partits. Aqueixes absències en el centre del camp, sense jugadors que sàpiguen marcar els tempos de la trobada i eixa manca d’un major punt físic, contribueix que eixe deixar-se dominar voluntari que pràctica l’equip durant els minuts finals dels encontres, en ocasions, excedisca del desitjable comportant perills insalvables. Sobretot en els partits lluny de Mestalla, on més vulnerable i poc brillant es mostra l’equip.

En clau positiva: Nuno ha aconseguit el principal. Construir un bloc granític, que ha començat a rendir de forma ràpida. Ara, el repte, és aconseguir que estes tres línies, solgudes i posseïdores d’arguments, aconseguisquen corretejar amb harmonia, donant-li un punt evolutiu al joc desplegat.

La inversió en jugadors

Un dels majors equívocs que es troben entre les crítiques és la repetició constant dels diners invertits en jugadors com si fora motiu suficient per a guanyar partits. Afortunadament el futbol no és ajuntar diners en la gespa i ja està, és un procés més complex. No hi ha ni un sols cas en la història d’este esport en el qual una gran inversió en futbolistes haja comportat un èxit immediat. Anant-nos als exemples més extrems, veiem com el model Man.City, Chelsea o PSG van haver d’esperar entre 2 i 3 anys a collir mínims resultats d’acord amb la despesa, i només arribats després d’inversions desorbitades que estan a anys llum del realitzat en el VCF. Si ens anem a majors, al conjunt de Abramovic li va costar 600 milions i 10 anys jugar una final continental i guanyar-la.

Es tendeix a confondre una gran quantitat invertida en plantilla com un assumpte positiu, i en realitat, tals dispendis de l’única cosa de ens adverteixen és del baix nivell existent i de la quantitat de millores que calen gastar per a situar a un club a un nivell adequat. Per tant, la percepció que es fa de la despesa és ben diferent al significat real que té.

En resposta, la inversió realitzada en el VCF ha anat destinada a construir una plantilla sencera, no a reforçar a una base consolidada amb un parell de jugadors de luxe. Fins a 22 altes noves existeixen respecte al curs passat, del que tot just han sobreviscut 7 jugadors, dels quals un no compta (Joao), altre és un porter (Alves) i gent com Feghouli no està tenint massa protagonisme.

Però anem a casos pràctics, i esmicolem eixos 128 milions. En què s’han gastat? 23,5 milions en defensa (3 jugadors i un porter) – 44,8 milions en el centre del camp (3 jugadors) – 60 milions en la davantera (2 jugadors). Inversió distribuïda per a recompondre totes les línies. Basta fer un cop d’ull a la defensa tipus del curs passat i comparar-la amb l’actual per a entendre la magnitud del canvi. Jugadors com Rami, Ricardo Costa o Mathieu ens sonen a antic quan tot just ens separen d’ells 9 mesos.

Encara que no tot ha estat inversió monetària. La resta del grup està compost per xics cedits (casos de Cancelo, Zuculini o Filipe Augusto) o que formaven part de la pròpia matriu (Gayà, el ja venut Carles Gil…etc). Això es tradueix que el 92% de la plantilla és nova, i amb un tret molt característic, la meitat dels nous components no superen els 21 anys d’edat, trobant-se tots davant la seua primera experiència en un gran. Amb el handicap que el director del grup està en la mateixa situació.

Fitxar entre turbulències

L’actual plantilla té manques notables. Tant en joc com en estructura i composició. Diversos dels reforços adquirits s’han destapat com inservibles o fracassats, restant opcions en la rotació i en la formació d’onzes. La qual cosa ha dut a reduir dràsticament el nombre de personal disponible per a la competició.

És convenient no oblidar que durant els mesos de primavera i estiu, el temps crucial en el qual es formen els projectes, la situació del club era incerta, amb un peu en la fallida i altre en un futur que es resistia a arribar. Aspectes que van acabar condicionant la planificació. Si ens fixem en el traç de la plantilla veurem retals d’ambdós escenaris. Mustafi, que es va destapar com un gran central, respon a l’escenari de mínims d’un club invendible que finança els seus fitxatges amb venda d’estrelles. Negredo – descart del City -, arribat a última hora, sense pretemporada i després de quatre mesos d’inactivitat per lesió, pertany a altre plànol, i correspon a una segona opció, ja que la triada era Jackson Martínez, a la qual es va haver de renunciar per haver arribat tard al mercat.

Per tant el resultat concretat té poc que veure amb el pla pensat al principi. Casos com els de Filipe, o el propi Zuculini responen a urgències d’última hora, després d’haver perdut pel procés de venda als jugadors desitjats. En cas que la propietat no haguera adquirit al gener a André Gomes i Rodrigo, probablement hui tampoc estarien ací.

Canvis de sistema

El procés de retocs ni tan sols ha conclòs arribat l’equador de la temporada. En el transcurs vam veure un VCF i un sistema amb Alcàsser i Rodrigo, un joc molt més dinàmic i agressiu, i altre diferent una vegada se li va donar lloc a Negredo. Fins i tot amb la incorporació d’Enzo Pérez hi ha una nova volta de rosca tant en el sistema emprat com en l’elecció dels jugadors utilitzats.

Nuno tampoc ha sabut/pogut donar-li continuïtat a una idea, entre canvis imposats per ell mateix i futbolistes que no s’han destapat com massa útils la configuració de l’equip base encara està subjecta a les turbulències pròpies d’un equip en plena construcció.

Créixer entre una decepció

Encara que en el futbol actual es tendeix a eliminar al rival, convertint-lo en un ens que viu exclusivament per a ser derrotat per l’equip del que s’és militant, el paper coper, i el nivell mostrat en els últims encontres, té poca justificació, ja que respon més al motivacional o al plànol de l’actitud, fins i tot al plantejament, que al de la qualitat, la composició de la plantilla o a qualsevol altre aspecte citats anteriorment. I eixa és una raó que sí genera preocupacions notables.

Amb tot, Nuno haurà de tancar l’any amb el llast de Cornellà lligat a la seua cintura. Aspecte que li deixa sense part de la comprensió que es tenia fins ara. És el preu a pagar pel pes de la samarreta que es vesteix. En eixa gestió de quatre mesos nets amb un sol partit a la setmana davant rivals pel Top-4 immiscuïts en tres competicions va a haver de mostrar prestacions més convincents per a evitar que l’ombra del dubte passe més enllà del puntual i cale fins a cotes més perilloses.

Tal vegada va faltar que alguna veu autoritzada isquera a explicar-li a l’aficionat la realitat del projecte en lloc de llançar sàlvies que després no s’han correspost amb la realitat. És difícil de creure que vist el paper en la Copa la competició formara part dels objectius imposats en el vestuari i marcats des del club. Potser això li moleste més al militant que l’eliminació en sí. El VCF mai va competir al nivell que exigeix l’escut, i davant això poc perdó pot haver.

3 comments on “Editorial: Construir entre exigències

  1. Estoy de acuerdo en prácticamente todo. Soy de los que defienden la juventud de este equipo y la teoría de la renovación de la plantilla. Pero lo de el otro día es imperdonable. Puedes perder de mil maneras, pero así no. Y menos después del esperpento de partido de ida. De momento el único “pero” que le pongo al equipo.

  2. Anónimo

    Entonces si han tirado la copa, también están tirando la liga, no? Porque el nivel dado en ambos frentes es similar.

    Si quieren sosiego y tranquilidad que se vayan a Vila.real, ya está bien de complacencias y del todo está bien. Esto ni tiene que ver con juventud, ni fichajes postreros ni millones. Es una cuestión de táctica, actitud, de perdonas y entrenador.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: